Autor Articles i estudis
14 Novembre 2019 a 18:00

Franco, Vandellòs i la bomba atòmica espanyola

Franco, Vandellòs, bomba atòmica// Foto:http://www.stega.cl

Franco, Vandellòs, bomba atòmica// Foto:http://www.stega.cl

Des de l’esclat de Txernòbil i el més proper en el temps de Fukushima, l’energia nuclear ha unit al voltant seu més enemics que amics. La gran espasa de Dàmocles que durant bona part de la Guerra Freda va planar sobre la humanitat en forma de guerra nuclear, no va ajudar a ensenyar els possibles avantatges civils que tenia per generar electricitat en gran quantitat i de forma relativament barata. No perquè no es veiessin, sinó perquè en la majoria de vegades l’energia nuclear civil simplement era l’excusa per al desenvolupament d’armament atòmic. Un clar exemple el tenim en els recents conflictes amb l’Iran o Corea del Nord. No obstant això, possiblement el que no sàpiga és que Espanya, aquest país on fins fa quatre dies es tiraven cabres des d’un campanar i on llancejar bous es considera art, va estar molt més a prop de tenir la bomba atòmica del que es pot imaginar. I no només això, sinó que els seus ressons podrien arribar fins avui dia.

El 1963, gairebé 25 anys després de la Guerra Civil, Espanya començava a aixecar el cap econòmicament parlant d’aquella contesa fratricida (veure La corrupta història dels cotxes anomenats “Gracias Manolo”). No obstant això, en l’àmbit internacional, les coses pintaven bastos, donada l’escalada militar cada vegada més bèstia entre els Estats Units i la Unió Soviètica per veure qui la tenia més llarga. Aquesta situació, que havia arribat al paroxisme el 1962 amb la crisi dels míssils de Cuba, va ser aprofitada pel règim franquista -que va sobreviure a la caiguda del nazisme per la seva adscripció anticomunista davant els aliats- per intentar desenvolupar una arma nuclear pròpia. El fet que Estats Units permetés la instal·lació el 1955 de la central de Zorita, primera a Espanya d’ús civil, obria la porta a això. Així les coses, a partir de 1963, un grup de científics militars espanyols van començar de forma discreta a treballar en el desenvolupament d’una bomba atòmica “castissa”.

Si bé l’esquema de funcionament d’una central nuclear és més senzill que el mecanisme d’un xumet, és a dir, una màquina de vapor que en comptes de cremar carbó crema urani, el procés per tenir una bomba atòmica no ho és tant. Per a això, es necessita plutoni, que s’obté com a subproducte del combustible gastat de segons quins reactors nuclears. El problema era que les dues centrals que el 1963 hi havia en funcionament (Zorita i Garoña, les dues de tecnologia americana) no ho produïen, així que van entrar en contacte amb França, la qual havia estat capaç d’obtenir un potent arsenal nuclear a partir de centrals nuclears d’ús civil.

De Gaulle, aleshores president francès, pretenia liderar un bloc que competís amb la Unió Soviètica i els Estats Units, alhora que s’assegurava l’esquena allà on no arribava l’OTAN, és a dir al sud d’Europa i el nord d’Àfrica. Per a això, no veia malament que Franco disposés de cert armament nuclear que l’ajudés a assegurar la seva frontera sud de les vel·leïtats pro-soviètiques de bona part dels països del Magrib. Així les coses, d’esquena als EUA, França va cedir la tecnologia a Espanya per construir una central nuclear d’ús mixt civil i militar. Central que estaria situada en sòl català, és a dir, en la tarragonina vila de Vandellòs.

La construcció de Vandellòs 1 el 1967, amb els seus 480 Mw de potència, tindria la capacitat de crear suficient plutoni com per, al ritme de 5 unitats anuals, crear fins a 32 bombes nuclears -algunes de les quals servirien com a iniciadors de bombes termonuclears (veure la bomba del Tsar, la bomba nuclear que va assassinar la Terra)- abans que els Estats Units i l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) se n’adonessin. Els investigadors espanyols, que havien pogut extreure els trucs de funcionament de les bombes atòmiques gràcies a les restes de les bombes caigudes el 1966 a Palomares, no tenien traves per aconseguir-les, però entre un error cabdal del ministre d’Indústria i que els americans tenien la mosca al nas, acabarien per engegar en orris el projecte.

El projecte d’armament nuclear espanyol, conegut com “Projecte Islero” (pel toro que va matar Manolete, el detall “canyí” que no faltés) era car -uns 60.000 milions de pessetes de l’època- per la qual cosa necessitava finançament. Va ser llavors que el ministre d’Indústria, Gregorio López-Bravo, va cometre la malaptesa de permetre l’entrada de les elèctriques de capital privat FECSA i HECSA en la construcció de Vandellòs (fins llavors participada exclusivament per l’empresa estatal espanyola ENHER i l’estatal francesa EDF) comprometent el secretisme hispà-gal del projecte nuclear espanyol.

Vandellòs, malgrat tot, va entrar en servei el 1972 i, amb ella, l’única central d’Espanya amb la possibilitat de producció de plutoni militar amb l’excusa de la producció d’electricitat d’ús civil. Això no obstant, les indagacions de la CIA, que van descobrir els plans de construcció de diverses centrals nuclears (veure Central Nuclear de Lemoiz, la història d’una desraó) i plantes d’enriquiment d’urani, juntament amb l’ascens a president de Govern de Luís Carrero Blanco -anti-ianqui confés i pro-nuclear acèrrim-, van posar en alerta les autoritats nord-americanes. Alertes que es van disparar del tot quan Espanya es va negar a signar el Tractat de No Proliferació d’armes nuclears (TNP) i quan el secretari d’Estat Henry Kissinger, després d’una duríssima reunió amb Carrero Blanco el 19 de desembre de 1973, s’adonà que l’amenaça no era intranscendent. Casualitat o no, l’endemà, el cotxe de Carrero Blanco volava 40 metres víctima d’un atemptat terrorista reivindicat per ETA.

Malgrat el cop, primer el president Arias Navarro i, després de la mort de Franco, Adolfo Suárez després, van intentar posar de nou en marxa el Projecte Islero com a forma de pressió davant el govern nord-americà (que tenia pendent la renovació de les bases militars en sòl espanyol). No obstant això, les pressions d’aquests perquè signés el TNP es van fer insostenibles i el risc d’enemistar el govern espanyol amb el nord-americà en un moment crític de la Transició (veure El Cas Scala o les fosques clavegueres de la Transició) van fer que, el 1981, Espanya deixés que l’OIEA revisés les seves instal·lacions nuclears i, el 1986, signés finalment el Tractat de No Proliferació. El Projecte Islero, d’aquesta manera, quedava definitivament descartat i tancat amb clau en el bagul dels oblits.

Sigui com sigui, Vandellòs 1, a la qual acompanya Vandellòs 2 des de 1981, va seguir funcionant com a central nuclear d’ús civil per creació d’electricitat fins a 1989, en què un greu incendi a la sala de turbines va obligar a suspendre les seves activitats. Incident que, per causa de les importantíssimes inversions que havien d’escometre per actualitzar-la, van obligar a iniciar el seu procés de desmantellament, trobant-se actualment en la segona fase de les 3 que ha de seguir per ser eliminada. No obstant això, donada la situació d’inestabilitat actual del conflicte independentista a Catalunya, i si juguem a fer política-ficció… què passaria si, en una hipotètica Catalunya independent, es revertís el desmantellament de Vandellòs 1? Efectivament, en aquest supòsit, Catalunya disposaria d’una instal·lació pensada per obtenir plutoni militar amb la qual construir bombes nuclears. O el que és el mateix que es donaria la paradoxa que un projecte de Franco per aconseguir la bomba atòmica espanyola hauria servit per assegurar la independència de Catalunya. Ves quin gir de guió!

És possible que vostè cregui que això és absolutament impossible (i sens dubte que així és) però, posaria la mà al foc i no em cremaria, si asseguro que ments pensants d’un i altre costat han donat voltes a aquesta qüestió. Al cap i a la fi, parafrasejant el conegut lema francès de el Maig del 68… “sigueu realistes, penseu en l’impossible”.

… i l’accident de Fukushima també era impossible.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

 

Switch to mobile version