Autor Opinió
8 Novembre 2019 a 12:00

Democràcia massa imperfecta

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Comentàvem la setmana passada la creixent desigualtat existent a Espanya en termes de riquesa. Mentre que el país ocupa el 10è lloc en el rànquing de milionaris mundials, bosses de pobresa estructural es van enquistant en àmplies capes de població.

Un país pobre i desigual condiciona negativament la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, però també l’eficiència i la productivitat. En termes de renda, el problema de la desigualtat es manté. El sou del primer directiu de l’Íbex-35 és de mitjana 123 vegades superior al de l’empleat mitjà. En definitiva, que si el salari brut d’un treballador mitjà és de 2.500 euros mensuals, el director general de la companyia ingressaria més de 300.000 euros al mes.

Les diferències més importants es troben a Inditex (x455), Naturgy (x424), ACS (x388) de Florentino Pérez i Banco Santander (x257). Aquestes desigualtats no es poden justificar en termes de productivitat. Ni el directiu treballa les 24 hores del dia tots els dies de la setmana, ni el superior valor del seu treball justifica aquestes diferències. Desigualtats retributives tan elevades responen a factors institucionals i depenen de la regulació normativa del govern. Una cosa és que les fortunes i rendes cobrades siguin conseqüència de l’esforç i el mèrit, i una altra ben diferent que ho siguin de les relacions privilegiades de poder. Hem de diferenciar les activitats generadores d’activitat econòmica de les extractives de renda (rent-seeking). No és el mateix competir en un mercat obert a viure de requalificacions de terrenys o dependre del BOE per aconseguir suculents contractes amb el sector públic.

El contacte amb l’Estat per aconseguir llicències, monopolis i privilegis és habitual en sectors com l’extracció de matèries primeres, l’acer, la metal·lúrgia, l’energia, defensa, el joc i la construcció, però també els bancs i els serveis de telecomunicacions, el gas i l’electricitat que paguem a casa (la segona més cara d’Europa abans d’impostos) o al petit taller (la més cara). En canvi, indústries com la informàtica, l’automobilística o el tèxtil es consideren obertes i no monopolistes, perquè en aquests casos és més probable que l’èxit depengui de l’eficiència de l’empresa i de la seva capacitat d’innovació en mercats liberalitzats. Un exercici que es pot fer és sumar la fortuna acumulada en els sectors protegits i comparar-la internacionalment. I Espanya no en surt ben parada. Aquest índex de “riquesa per endoll” suposa el 2,3% del PIB espanyol. Molt inferior al de Mèxic i Xile, ara revoltats contra el govern, però superior al de França (1%), Alemanya (0,9%) i Holanda (0,2%). Un altre indicador que podem calcular és el percentatge de milionaris d’un país en sectors protegits, en relació al total de milionaris del mateix país. I les conclusions són més contundents encara. Espanya ocupa un destacat segon lloc en el rànquing mundial (58%), superant Mèxic i Xile (50%), Estats Units (22,5%), França (21%), Holanda (14%) o Alemanya (7%).

Sabem que Espanya és la desena potència mundial en termes del nombre total de milionaris que viuen en aquest país. Així ho explica en detall el Wealth Report 2019 publicat per Credit Suisse. Exactament, 980.000 espanyols tenen un patrimoni igual o superior al milió de dòlars. Però, si la classificació la calculem en termes del nombre de milionaris que ho són gràcies a treballar en sectors protegits, les xifres són encara més escandaloses. Espanya se situa com la cinquena potència del món, només per darrere dels EUA, Xina, Gran Bretanya i Japó. Concretament, el nombre de milionaris espanyols provinents de sectors extractors de renda que operen sense competència és de 564.883, xifra superior a la d’Austràlia (488.520), França (432.840), Canadà (371.480), Itàlia (213.930) o Alemanya (155.277).

L’Estat espanyol s’ha caracteritzat sempre per beneficiar unes elits extractives i rendistes, que multipliquen la seva renda i riquesa en mercats captius i sense competència. Ja en temps dels Reis Catòlics, l’organització del comerç amb Amèrica mai es va plantejar en termes d’un àrea de lliure comerç. L’explotació dels nous territoris era un monopoli de Castella sota control de la Casa de Contratación de Indias, establerta a Sevilla l’any 1503. Els altres regnes peninsulars varen haver d’esperar fins el 1778 (286 anys més tard del descobriment de Colom!) a l’obertura del comerç amb els mercats americans. Exemples actuals de les mateixes males praxis són la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat, la proliferació d’aeroports no operatius, la despesa extraordinària en armament, el rescat públic bancari, la xarxa viària d’autovies en zones no transitades, la variant del “corredor central del Mediterrani” que no passa pel Mediterrani i, en negatiu, l’absència del genuí corredor del Mediterrani que resta sempre inacabat a la zona més dinàmica i amb major capacitat exportadora d’Espanya. Vivim en una democràcia molt imperfecta on el poder polític està massa interrelacionat amb l’econòmic i on és difícil que triomfin el talent i l’esforç. I això continuarà més enllà de les eleccions del 10-N, amb independència de quin sigui el resultat.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version