Autor Articles i estudis
7 Novembre 2019 a 18:00

Bioterrorisme nazi a Itàlia o quan els mosquits es van convertir en soldats de Hitler

Mosquit bioterrorisme nazi //Foto: Wikimedia Commons

Mosquit bioterrorisme nazi //Foto: Wikimedia Commons

L’ús dels bacteris i els virus com a forma d’armament per matar més i millor en les guerres, és una cosa que l’ésser humà ha fet servir des de molt antic, encara que no sabés exactament el perquè de que allò funcionés (veure Caffa, les catapultes que van bombardejar la pesta a Europa). Les malalties que generaven, si bé no podien substituir l’armament convencional per la seva falta d’immediatesa, eren un aliat més per acabar amb l’enemic que, a més, tenia l’avantatge de ser relativament barat. Durant la Primera Carnisseria Mundial… perdó… Guerra Mundial, amb els avenços de la ciència de finals de segle XIX i principis del XX, es van començar a provar les primeres armes biològiques, però va ser durant la Segona quan es van perfeccionar. No obstant això, quan al setembre de 1943 els italians van decidir deixar de ser aliats de Hitler i van passar a declarar-li la guerra, els alemanys, preveient la invasió del país de la bota pels Aliats, van utilitzar una inèdita forma d’arma biològica per frenar el seu avanç: els mosquits.

Després de la rendició d’Itàlia als Aliats i el caòtic canvi de jaqueta del govern feixista (Mussolini és capturat pels seus, però és alliberat pels nazis després), els alemanys ocupen amb les seves tropes tot el país, atrinxerant-se al sud de Roma per evitar que els Aliats avancin fins la capital. Per això, a partir d’octubre de 1943, construeixen per ordre de Hitler diverses línies defensives fortificades que, creuant la península de costa a costa, anaven des del mar Tirrè a l’Adriàtic. Entre elles, la més potent era la Línia Gustav, que tenia en el seu centre l’abadia de Montecassino, sent protagonista d’una de les batalles més dures de tota la contesa. No obstant això, la geografia entre la Línia Gustav i Roma era una mica especial.

A la riba del Tirrè, a les rodalies de Roma, el paisatge, esquitxat per nombrosos volcans (veure Llac Albano: enginyeria romana per drenar un volcà), s’estén entre els Apenins i el mar en forma d’una ampla planúria costanera. L’anomenat Agro Pontino, fins a l’arribada de Mussolini al poder era una zona de llacunes de més de 1.200 km2, separada de la mar per una estreta línia de dunes costaneres i pràcticament deshabitada ja que el paludisme i la malària eren els reis absoluts. Mussolini, amb la seva febre megalomaniaca, va ordenar dessecar aquesta zona entre el 1926 i 1937 per convertir-la en una zona agrícola de primer ordre. Desapareixent els pantans, òbviament, les malalties van remetre si bé l’impacte ecològic, com era d’esperar, va ser brutal. Però tornem a 1943…

La pressió dels Aliats amb la invasió de Sicília i la política de Hitler de no retrocedir ni un pam ni per agafar impuls, van fer que els alemanys copsessin totes les possibilitats per parar els peus a les tropes aliades. Una d’aquestes possibilitats va vindre apuntada per un dels metges que havia treballat en aquelles terres anys enrere per a l’eradicació de la malària, el metge i zoòleg -a més de nazi irredempt, especialista en guerra biològica i amic personal d’Heinrich Himmler- l’alemany Erich Martini.

Durant els estudis que havia dut a terme per acabar amb la malària de l’Agro Pontino, Martini es va adonar que el principal vector de transmissió de la malaltia, el mosquit Anopheles labranchiae, era capaç de criar tant en aigua dolça com en aigua salobre. Aquest avantatge evolutiu d’aquest tipus de mosquit feia que tan sols la dessecació del seu hàbitat fos realment eficaç per a eliminar-lo, de manera que el drenatge d’aquella zona dut a terme per Mussolini va acabar en gran mesura amb el mosquit. No obstant això, les circumstàncies havien canviat. Com frenar l’avanç aliat, alhora que es castigava a la “traïdora” població civil italiana? Senzill: tornar a inundar la zona de llacunes. Això obligaria a les tropes invasores a circular exclusivament per les carreteres (no podien aprofitar els camps per avançar –veure El bocage, quan la verda campanya es torna inexpugnable), alhora que permetria el creixement descontrolat dels mosquits transmissors de la malària, convertint a aquests insectes en un soldat alemany més.

Així les coses, durant la tardor de 1943, els alemanys van revertir tota la infraestructura que s’havia construït per drenar les llacunes Pontines. Per a això, van fer que les grans bombes de buidatge instal·lades pel règim feixista per buidar els pantans, passessin a absorbir l’aigua de la mar i a inundar els camps a través de les canalitzacions que havien estat concebudes per extreure l’aigua embassada. Bona part de les terres agrícoles guanyades als pantans van ser inundades de nou amb aigua salobre, la qual cosa es va convertir en un brou de cultiu perfecte per al mosquit de la malària.

Mentrestant, tot i la titànica defensa germànica, l’avanç aliat des de Nàpols va obligar que les forces nazis es retiressin cap al nord fent política de terra cremada allà per on passaven. A la zona de l’Agro Pontino, els alemanys van sabotejar totes les infraestructures de drenatge, portant cap a Alemanya les bombes que van poder, dinamitant les que no van poder transportar i rebentant els canals de desguàs perquè no es tornessin a fer servir. I si això semblava poc, van enfonsar les barcasses que dragaven els canals, van minar els voltants de les antigues estacions de bombament i, quan van arribar a Roma, van arrasar amb totes les existències de quinina que hi havia al Departament de Salut. Quinina que hauria servit per tractar una epidèmia de malària que no trigaria a manifestar-se.

S’estima que en el període 1944-1946, més de 150.000 pagesos es van infectar de malària, quan el 1943 només es van comptabilitzar 1.217 malalts. Si comptem que la població de la zona s’elevava a 245.000 persones, podrem fer-nos una idea aproximada del grau d’afectació d’aquesta autèntica guerra biològica de baixa intensitat contra la població civil italiana. Una guerra biològica que no va tenir molt efecte militar, ja que les tropes americanes venien de contenir una epidèmia de còlera a la invasió de Sicília, de manera que portaven les farmacioles ben preparades, si bé es va trigar gairebé un decenni a revertir la situació provocada pels nazis. Solució que va venir de la mà de reparar els drenatges i d’un plaguicida nou que, temps a venir, hauria de ser pitjor el remei que la malaltia: el DDT.

Però aquesta història, ja us l’explicaré un altre dia.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version