Autor Opinió
4 Octubre 2019 a 12:00

Crisi climàtica

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Les accions contra el canvi climàtic iniciades per la jove sueca Greta Thunberg han culminat amb l’aturada estudiantil del divendres i la denúncia de l’emergència climàtica. L’organització Fridays for Future, impulsora d’aquestes mobilitzacions reivindicatives, recorda els últims aiguats que ha provocat la gota freda al País Valencià, les espècies animals que s’extingeixen o els milions d’incendis que s’han registrat arreu del planeta aquest darrer estiu. Ja entrada la tardor, i a punt d’encetar el mes d’octubre, a la Catalunya Central encara suportem temperatures inusualment elevades i estiuenques.

El col·lectiu Fridays for Future proposa un reguitzell de mesures perfectament raonables contra la crisi climàtica. Entre elles, un peatge anticontaminació per reduir el trànsit rodat a Barcelona, el foment de la transició energètica, deixar de finançar amb subsidis públics les activitats contaminants i la gestió més eficient dels residus i el reciclatge. En definitiva, aplicar el vell principi de “qui contamina paga” i el canvi a hàbits i tecnologies menys contaminants. No tinguem cap dubte que Ada Colau i molts altres polítics rebran amb delit aquestes propostes. I ho faran perquè cada crisi és una oportunitat per incrementar l’intervencionisme i control de l’Estat sobre la societat.

La gran depressió de 1929 va permetre instaurar el New Deal, el final de la Segona Guerra Mundial i de la guerra freda va donar lloc a l’Estat del Benestar, l’atac terrorista de l’11S a les Torres Bessones va justificar l’espionatge massiu per part del govern en tots els àmbits de les nostres vides i la gran recessió del 2008 ha disparat els dèficits i el deute públics a nivells rècord. La crisi climàtica també servirà per augmentar els impostos, la despesa i la regulació amb el Green New Deal. Qualsevol conflicte suposa una oportunitat d’expansió del sector públic, que creix a costa de les llibertats dels ciutadans. Aquest principi (never let a crisis to go waste, en paraules de Barack Obama) serveix tant per a les crisis economicofinanceres i el conflicte català, com per a l’emergència climàtica i l’escalfament global.

No entrarem a debatre el contingut de les anàlisis dels científics i climatòlegs. Molts assenyalen l’acumulació de CO2, provocada per activitats antropogèniques, com la causa de l’escalfament global. Altres (veure el documental The Great Global Warming Swindle), acceptant la pujada de les temperatures mitjanes, neguen que estigui provocada per l’acumulació de diòxid de carboni. Consideren que el planeta va entrar en una glaciació a l’inici de l’Edat Moderna, amb baixades notables de les temperatures (hi ha registres de la celebració de fires sobre un riu Tàmesi completament gelat), i que posteriorment les temperatures han tornat a pujar. Defensen que no hi ha cap relació directa entre el CO2 i les temperatures. Aquestes varen pujar durant la primera meitat del segle XX (quan l’acumulació de CO2 no ho feia), varen baixar de 1950 a 1973 (quan l’activitat econòmica es disparava), i varen tornar a pujar després de la crisi del 1973 (coincidint amb una caiguda de la producció). Consideren que hi ha gasos d’efecte hivernacle més potents i abundants que el diòxid de carboni, i que aquest està generat principalment pels oceans i els volcans, més que per l’activitat humana. Donen molta importància a l’activitat solar i denuncien la manca d’objectivitat d’alguns estudis que estan condicionats pel finançament rebut.

És cert que els recursos naturals són finits, però això no significa que s’hagin d’esgotar a curt termini. Fa anys que, d’acord a les previsions d’alguns científics, s’hauria d’haver esgotat el petroli. I això no ha passat. De petroli n’hi ha en abundància. La tecnologia del fracking ha permès augmentar l’oferta de cru i el preu del barril de Brent ha baixat més d’un 40%. Fa un segle que s’exploten les mines de potassa de Súria i les reserves del mineral estan molt lluny d’esgotar-se. És cert que les energies renovables com la solar i eòlica no contaminen, però són molt més cares i menys fiables que les energies fòssils. La transició energètica presenta costos importants que no es poden obviar. I no seria just que es repartissin per igual entre països rics i pobres o entre empreses grans i microempreses.

Si és un deure vetllar per l’emergència climàtica, ho és igualment reduir el deute públic que es traspassarà a les generacions venidores. És inacceptable que els polítics carreguin una feixuga hipoteca sobre els nounats, que hauran de suportar tota la vida. Demanar mesures mediambientals als governs sense exigir el sanejament de les finances públiques, no seria un greu error i una profunda hipocresia? Filtrarem un mosquit i ens empassarem un camell? Les reivindicacions de Fridays for Future tenen l’oportunitat d’incloure tant l’amenaça climàtica com la financera. I no oblidem tampoc el paper clau de la tecnologia i la innovació. A inicis del segle XX, la ciutat de New York patia un veritable problema de salut pública i ambiental. Tones d’excrements de cavalls, el mitjà de transport habitual de l’època, s’amuntegaven pels carrers. Els cadàvers dels animals, que morien per sobreesforç, es comptaven per milers. I el problema no el van solucionar l’ajuntament ni la Casa Blanca, sinó un empresari anomenat Henry Ford amb el famós cotxe Ford Model T.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version