Autor Articles i estudis
29 Setembre 2019 a 12:00

El nostre propi cos conté la clau pel disseny de fàrmacs més segur

IMIM Jordi Mestres//Foto: imim

IMIM Jordi Mestres//Foto: imim

A partir d’un estudi de 566 fàrmacs que interaccionen amb 129 proteïnes diferents, investigadors del grup de recerca en Farmacologia de Sistemes del Programa d’Informàtica Biomèdica del GRIB, programa conjunt de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en col.laboració amb investigadors de la Universitat de New Mexico, als Estats Units, s’han adonat que el 71% dels fàrmacs tenen afinitats per les seves proteïnes diana més potents que les de les petites molècules internes responsables de regular les seves funcions. Sorprenentment, és la primera vegada que s’estableix una relació quantitativa entre les afinitats de metabòlits endògens i fàrmacs per les mateixes proteïnes.

Els humans tenim milers de proteïnes, cada una amb una funció determinada i sovint regulada per també milers de petites molècules que el nostre cos s’encarrega de sintetitzar. El conjunt d’aquestes petites molècules, també anomenades “metabòlits endògens”, se’l coneix com a “metaboloma humà”. Cada una d’elles interacciona amb la seva proteïna nativa amb una certa afinitat que ha estat acuradament optimitzada de manera natural durant el llarg procés evolutiu i que pot variar entre espècies i, més subtilment, entre individus.

La majoria dels fàrmacs són petites molècules sintètiques que exerceixen la seva acció terapèutica interaccionant de manera òptima precisament amb una o més proteïnes la funció de les quals és regulada per alguna de les nostres petites molècules internes.

Fins ara, ningú havia caigut en el fet que la interacció d’un fàrmac amb la seva proteïna diana ha de tenir com a mínim l’afinitat de la petita molècula que tenim al cos. Nosaltres hem descobert que, les nostres pròpies molècules, optimitzades de manera natural per l’evolució, estableixen els marcs de referència necessaris per dissenyar de manera més eficient fàrmacs més eficaços i segurs” explica Jordi Mestres, coordinador del grup de recerca en Farmacologia de Sistemes.

Més d’un 90% de les molècules candidates a fàrmac no arriben a superar la fase preclínica (proves amb cèl·lules, teixits, i animals) o la fase clínica (proves amb persones) per problemes d’eficàcia o toxicitat i aquest percentatge no s’ha reduït significativament en la darrera dècada. “Incorporant l’afinitat de les molècules endògenes per les seves proteïnes natives com a llindar de referència durant la fase preclínica de disseny de fàrmacs tindria un impacte important en la millora de l’eficiència del procés d’optimització i la reducció dels tests amb animals i els costos econòmics associats, alhora que permetria obtenir una primera aproximació als marges de seguretat de la molècula i reduir el risc de caiguda del fàrmac a la fase clínica a causa de problemes traslacionals entre espècies” conclou Jordi Mestres.

La publicació de l’estudi s’ha fet a la prestigiosa revista Drug Discovery Today, que li ha dedicat també l’Editorial, i la revista Nature Reviews Drug Discovery n’ha fet una ressenya.

Switch to mobile version