Autor Articles i estudis
11 Abril 2019 a 18:00

El Foc de Sant Elm: el poder d’un sant tancat en una ampolla

Foc Elm Cutty //Foto: https://www.taringa.net/

Foc Elm Cutty //Foto: https://www.taringa.net/

Navegar per aquests mars de Déu ha estat, des de sempre, sinònim d’endinsar-se en el desconegut. Les enormes masses d’aigua que envolten els continents han estat un focus constant d’éssers i fenòmens estranys per als que, una marineria absolutament analfabeta, no tenia cap explicació raonable. Les sirenes, el mar dels Sargassos, l’illa de Sant Borondón (veure La inabastable illa de Sant Borondón) o el Maelstrom (veure El Maelstrom, el remolí de l’infern) omplien d’inquietud a qui es trobava amb ells. Però si hi havia un fenomen que posava els pèls de punta als mariners era el conegut com a Foc de Sant Elm, una flamarada que sorgia dels pals dels vaixells quan aquests es trobaven enmig d’una galerna. A dia d’avui, el mar ja no és tan desconegut com abans, i encara que el Foc de Sant Elm es segueix produint, les coses han canviat de tal manera que fins i tot ho tenim a casa. Seguiu-me i us explico on.

Estar en meitat del més desert oceà, en plena nit i trobar-se amb una tempesta tropical on els llamps i els trons cauen a tota castanya, és una situació que, si avui en dia fa encongir l’estómac a la tripulació dels mercants més grans i experimentats, poden imaginar-se el que devia ser per les closques de nou que s’atrevien a creuar l’Atlàntic al segle XVI: si vostè es trobés en la seva situació, tot i ser ateu, els avemaries els anava a cantar com qui canta la cançó de l’estiu. Doncs bé, en aquesta situació tan desesperada, algunes vegades, sobre els pals, es començava a produir una flamarada blavosa que perseguia el vaixell en el seu moviment. Aquest fenomen, totalment inexplicable, acostumava a ser pres per les tripulacions com a senyals de mal averany, tot i que els navegants espanyols, curiosament, el consideraven un senyal de bona sort en tant que significava que Sant Elm els havia ofert protecció. Sigui un o altre, el fenomen no passava inadvertit per ningú. Però… com es produeix el fenomen?

Durant les tempestes, els núvols van plens de gotes d’aigua que, a causa del frec entre elles es carreguen d’energia electrostàtica negativa. Aquests mateixos núvols, creen en la superfície de la terra un mantell de càrregues elèctriques positives que intenta equilibrar les càrregues elèctriques negatives del núvol, i quan entren en contacte unes amb les altres, si l’energia acumulada és suficient, es descarrega en forma de llamp. A terra, les muntanyes, els arbres, els edificis i de vegades les persones (veure La figura de Lichtenberg, el tatuatge gratuït del llamp) posen en contacte les dues zones de càrrega, però al mar, els vaixells és el més prominent que hi ha de la superfície marina, convertint-se en un perfecte parallamps. No obstant això, no sempre es produeix un llamp.

Tot i estar molt carregats elèctricament tant el núvol com la terra (o mar), hi ha situacions en què la diferència de potencial entre les dues no és suficient com per fer saltar un llamp. En aquest moment, l’energia que es desprèn en la zona de contacte entre el núvol i la terra, és capaç d’ionitzar l’aire que l’envolta, convertint-lo en un plasma que comença a lluir amb una llum més o menys potent. En el cas dels vaixells, la zona de contacte elèctric entre el núvol i la superfície del mar són les puntes dels pals, de manera que la zona de plasma ionitzat entorn a elles s’embolcallava amb una aura blavosa i el seguien durant tot el trajecte mentre hi hagués energia suficient per suportar el fenomen. Curiosament, el Foc de Sant Elm es produeix cap al final de les tempestes (no hi ha prou energia com per seguir amb la tamborinada de trons i llamps), de manera que els marins espanyols, quan el veien, respiraven alleujats per estar en mans del sant.

Aquest fenomen del Foc de Sant Elm, avui igual que ahir, se segueix produint en la naturalesa. Vaixells, avions i fins i tot el bestiar, poden ser susceptibles de veure aparèixer la llum del sant en les seves estructures i cornamentes, però la gràcia és que fins i tot s’ha arribat a domesticar; sí, sí, … domesticar. I és que el principi del Foc de Sant Elm és la base de funcionament dels tubs fluorescents que podem trobar en qualsevol llar actual, amb l’única modificació que l’aire es canvia per una barreja de gasos (sodi, mercuri, neó…) que augmenta la lluminositat de la descàrrega i permet il·luminar-se en la foscor amb ella. El poder del sant, ficat en una ampolla… vés quines coses!

En definitiva, la humanitat, conforme ha anat evolucionant, ha estat capaç de trobar l’explicació a fenòmens naturals que fins no fa gaire eren simples focus d’ignorància i superstició. La religió s’allunya del nostre entorn en tant que el coneixement humà va avançant, com qui trenca la foscor amb una llanterna, però no hem de ser tan arrogants de creure que ho sabem tot, ja que no coneixem ni una desena part de tot el mecanisme físic que ens envolta. Avui són fenòmens paranormals; demà seran obvietats: obrim la nostra ment a l’increïble món que ens envolta.

… abans que no ens ho carreguem, és clar.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version