Autor Articles i estudis
27 Gener 2018 a 15:00

Entrevista a Cèlia Cernadas: “Als mitjans locals es crea un sentiment d’equip i de projecte comú molt fort”

L’entrevista d’AMIC

AMIC Celia Cernades

Va començar a treballant als mitjans de Sant Cugat i després va ser corresponsal de Catalunya Ràdio i de La Vanguardia al Vallès Occidental. Va marxar a fer un màster de Relacions Internacionals a Bolívia amb una beca de l’International Center for Journalists d’EUA. L’any 2015 va marxar a Washington com a corresponsal per a Catalunya Ràdio i acaba de tornar. Entre els seus escriptors preferits, destaca Alice Munro, Siri Hustvedt, Paul Auster, John Irving, Jumpa Lahiri, Kate Atkinson, Juan Rulfo, García Márquez i Eduard Márquez. Li agrada l’art africà i col·lecciona edicions de Cien Años de Soledad.

Et vas iniciar al món del periodisme des de ben jove col·laborant amb mitjans de Sant Cugat. Què va suposar per a tu? 
Quan estudiava primer de carrera, una amiga meva que també estudiava periodisme em va dir que anés a Ràdio Sant Cugat. Hi vaig anar i sempre dic que va ser una decisió clau en la meva vida per la gent que vaig conèixer i perquè als mitjans locals es crea un sentiment d’equip i de projecte comú molt fort, més que quan treballes en mitjans més grans. Començar a mitjans de Sant Cugat, ràdio i premsa, va ser una forma d’arrelar-me i de conèixer les entranyes de la meva ciutat i, sobretot, va ser una forma de practicar i experimentar amb tots els papers: des de locutar, fer de periodista, anar als plens polítics, fer de tècnic, etc. Als mitjans locals aprens a ser un tot terreny, que després es valora molt en la vida professional.

Creus que començar la teva carrera periodística en un mitjà de proximitat ha estat una experiència positiva per a la teva trajectòria? 
Sí, i estic segura que molta gent ho compartirà. En la meva època, a la universitat es prioritzava molt la part pràctica, es valorava molt que la gent treballés al mateix temps i ara ja no tant. Des d’un punt de vista professional, d’arrelament al teu entorn i de conèixer en realitat com funciona la societat, ho recomano molt. Companys com Jofre Llombart o Susanna Griso van començar a Sant Cugat. Això demostra que moltes vegades els mitjans locals són un brou de cultiu i allà coneixes gent que després et permeten anar d’un mitjà a l’altre.

Quins valors t’ha aportat com a professional començar a un mitjà de proximitat?
En el periodisme local tens contacte directe amb les fonts que tu coneixes des d’un punt de vista professional i també personal, perquè la persona que et trobes al supermercat també és el regidor o el president d’una associació. Als mitjans locals et treballes aquesta xarxa de persones que després t’ajuden a elaborar el teu relat informatiu i t’ajuden a construir una noticia de zero, que molts cops només la construeixes tu. A més, els mitjans locals tenen una funció bàsica: visibilitzar els esforços i la feina que fan moltes entitats en aquestes ciutats i pobles com entitats socials, culturals…

De Sant Cugat a Washington. Com és la vida del corresponsal a Estats Units?
Quan ets corresponsal a l’estranger hi ha un munt de temes que no depenen de tu, sinó que venen donats per una agenda externa. Per exemple, jo he estat corresponsal del 2015 al 2017 i he viscut un dels moments més importants de la història recent dels Estats Units, que és l’ascens al poder d’una opció populista com és la de Donald Trump. Tot això es un tsunami d’informació i tots els periodistes acabem parlant del mateix i després costa abstraure’s d’això i fer els teus temes propis, que se separin de l’agenda i que ajudin a explicar millor la realitat dels Estats Units. Personalment, he pogut realitzar projectes propis dels quals estic molt contenta, com viatjar a la frontera amb Mèxic, fer reportatges sobre l’evolució de l’esclavitud o l’existència del racisme als Estats Units…

Després de dos anys vivint a Washington, com veus el periodisme de proximitat als Estats Units en comparació amb el català? 
En un país tan gran com els Estats Units hi ha molt pocs diaris d’àmbit nacional. De fet, només se m’acudeix el USA Today. També hi ha el Washington Post i el New York Times que per la seva credibilitat, rigor i qualitat periodística són mitjans de referència internacional i, a la pràctica, tracten temes de tot el país però originalment estan vinculats a una ciutat i, de fet, tenen una secció local molt important de Washington i de Nova York, respectivament.

I la premsa de proximitat d’allà?
La premsa de proximitat d’Estats Units està més professionalitzada que la catalana. A més, allà la gent té molta tradició de filantropia i de contribuir personalment a les causes i projectes que l’interessen. Els crowdfunding, que aquí són bastant recents, als Estats Units estan molt més instaurats i la gent es compromet molt amb els mitjans locals, contribuint a les campanyes i a la sostenibilitat d’aquests mitjans.

Quina és l’experiència que més t’ha fet créixer com a professional? 
Les meves cobertures internacionals en conjunt perquè ser enviat especial és un gran repte. Amb tres o quatre dies d’antelació et diuen que has d’anar a cobrir unes eleccions a Egipte, una revolta popular en un país àrab, unes eleccions a Rússia, una conferència de pau a Ginebra, la mort de Chávez… Són situacions molt diverses, en països totalment diferents i amb molt poc temps has d’intentar copsar tot el que està passant allà, amb qui has de parlar, on has d’anar, on està la notícia, etcètera.

Quins són els teus referents en el món del periodisme?
Periodistes del New York Times com Nicolas Kristof que fan el que es coneix com fact checking, és a dir, comprovar la realitat de les afirmacions que es fan especialment en discursos polítics, que s’han de contrastar, sobretot en aquest temps de fake news i de les xarxes socials.
També admiro periodistes com Marc Marginedas, Ricard Garcia Vilanova o Miguel Gil, que va morir a la guerra de Libèria. Els admiro des de jove per la seva capacitat de compromís amb la professió.

Com creus que evolucionarà el món del periodisme?
És molt difícil d’aventurar però opino que el món del periodisme serà digital o no serà però que sempre hi haurà un reducte de lectors que apostarà pel periodisme de qualitat, imprès o no, i que finançarà aquest tipus de projectes. Caldrà més implicació per part dels lectors per fer sobreviure els projectes de qualitat. Per exemple, la National Public Radio és la radio publica dels Estats Units i rep diners federals i de la contribució de la gent gràcies a les campanyes que organitzen. Potser hem d’anar cap a aquests projectes més petits, amb més col·laboració de la gent per tirar endavant reportatges que valguin la pena.

Com veus la funció del periodisme en l’actualitat?
El rol del periodista avui és seleccionar les fonts i sobretot anar més enllà d’aquesta immediatesa, aprofundir en aquella notícia, explicar-la bé i, sobretot, explicar el context que és una cosa que s’està perdent. El fet en si no ens diu res, s’ha d’incorporar el background i mirar possibles conseqüències.

Algun missatge que vulguis donar als futurs periodistes?
No m’agrada donar consells però, qui realment vol ser periodista s’ha de moure molt, viatjar, veure què passa al món i aprofitar totes les oportunitats de beques o intercanvis. També és important estar disposat a treballar pel teu compte o a engegar un projecte per tu mateix, perquè el periodisme estàndard de treballar en plantilla per a un mitjà és molt difícil per a les noves generacions.

I als nostres mitjans de proximitat?
Els mitjans de proximitat són fascinants perquè hi ha molts perfils, des de la ràdio que posa música i de tant en tant fa un butlletí de notícies de la seva ciutat, als mitjans on el 70% del seu contingut està basat en la realitat local i que requereix un esforç pressupostari, humà i molta il·lusió. A mi m’agradaria molt que a cada ciutat hi hagués un mitjà que complís les funcions inicials del periodisme que són: explicar la realitat amb rigor, qüestionar els poders… Estaria bé que la gent s’atrevís a engegar projectes d’aquest tipus a la seva ciutat perquè també hem vist que en moltes ciutats hi ha moltes històries per explicar i casos de corrupció i amiguisme, així com histories positives també. Aquests fets comencen als municipis i són periodistes locals els primers que poden veure-ho i detectar-ho. Per tant, m’agradaria que hi hagués gent disposada a invertir en això i que ho fes a través d’unes condicions dignes.

Switch to mobile version