Autor Articles i estudis
19 Octubre 2017 a 18:00

L’estafa dels Vaixells Negres, quan la podridura d’un govern no només afecta la fusta

ireneu vaixell negre

foto: http://i.imgur.com

Que el poder és atractiu, ho sap tothom excepte als que els toca ser president de la seva escala, per als quals més que una benedicció és una maledicció de la pitjor mena. Aquesta atracció fa que tots els que estan en la cúspide del poder es trobin envoltats d’una plèiade de truans, trepes, espavilats i aprofitats que utilitzen el sistema per viure a compte de l’Estat, quan no per omplir-se les butxaques a cabassos. A Espanya, amb més de 800 casos sub iudice afectant al Partit Popular, se sap bé de què va el tema, i més si coneixem que la corrupció, en aquest país, ha estat forma d’actuació reiterada en totes les èpoques (veure El Duc de Lerma, la capital d’Espanya i el seu descarat “pelotazo” immobiliari) i governs (veure La corrupta història dels cotxes anomenats “Gràcies Manolo”). Un exemple més d’aquesta aparent (quan no fefaent) “cleptocràcia” -govern dels lladres- que envolta el poder a Espanya el trobarem a principis del segle XIX, quan la incompetència galopant de Ferran VII i la picaresca parasitària dels seus adlàters van clavar el cop de gràcia a l’altre temps potent armada espanyola i va ajudar a la pèrdua de les colònies espanyoles d’Amèrica: l’estafa dels Vaixells Negres.

Després de la Guerra del Francès, la situació social i política d’Espanya i les seves colònies era poc menys que calamitosa. Les colònies americanes, forçades a organitzar-se autònomament a causa del desgovern produït per la invasió francesa i el “segrest” -per dir alguna cosa- de Ferran VII (veure Mori la llibertat!… i no era una broma), estaven en ple procés de secessió, cosa que no era del gust ni de la corona, ni dels seus responsables militars, els quals no donaven l’abast a controlar tanta “il·legalitat”. I una part important d’aquesta limitació venia donada pel ruïnós estat de l’Armada Espanyola, la qual, per falta d’inversió i manteniment, havia passat de 42 vaixells en bon estat el 1808 a 16 el 1815, dels quals tan sols 4 eren útils. Si a això afegim que els mariners no cobraven des de feia 33 mesos i que els arsenals estaven buits, el panorama naval espanyol de llavors feia aigües per tot arreu. Mai millor dit.

En aquesta situació, el trasllat de tropes des de la península cap a Amèrica era pràcticament impossible, de manera que, el 1817, es va encarregar al Cap d’Esquadra i Enginyer Naval Honorat de Bouyon la compra de diversos vaixells a França. Negociador hàbil, Bouyon aconseguí comprar a bon preu 3 corbetes de 24 canons, 1 goleta de 10 i un bergantí-goleta de 16 amb els quals començar a transportar tropes cap a l’Argentina. El pressupost final, bastant ajustat per al què havien comprat, va ascendir a 12.315.000 rals de billó, però no eren suficients vaixells i es necessitava comprar-ne més… i a la cort de Ferran VII, en veure tant real junt se li van fer els ulls pampallugues.

El conegut com a “rey felón” tenia una colla d’assessors tant o més roïns que ell, entre els quals destacaven el seu secretari Antonio Ugarte (que havia estat cabasser), Pedro Collado “Chamorro” (ex aiguader que es corria les gresques de quatre en 4 amb Ferran VII) i, sobretot, Dimitry Pavlovich Tatischeff (diplomàtic rus a Espanya i compare de festes del rei) qui va aconseguir convèncer a Ferran VII perquè, a esquena dels militars espanyols, fes una comanda de vaixells al tsar Alexandre I. L’excusa va ser l’interès estratègic d’unir llaços amb Rússia, per la qual cosa, l’encàrrec de 5 navilis de 74 canons i 3 fragates de 44 canons per 68 milions de reals de billó era immillorable. Definitivament, Rajoy no s’ha inventat res amb els F-35 comprats a Trump.

La compravenda, signada secretament amb els russos mitjançant el Tractat de Madrid l’11 d’agost de 1817, observava que Espanya pagaria una entrada de 400.000 lliures (39.360.000 reals) en dos terminis, mentre que la resta fins als 68 milions pressupostats hauria de ser pagat abans de l’1 de març de 1818. Espanya, que estava arruïnada, havia de cobrar de la Gran Bretanya 400.000 lliures en concepte d’indemnització per abandonar l’esclavisme, quantitat que utilitzaria per abonar l’entrada. Els russos, diligents ells, van preparar els vaixells encarregats i el 27 de setembre sortien del port de Reval (actual Tallin, capital d’Estònia) rumb a Cadis. Però alguna cosa es va torçar.

Després de passar per Copenhaguen el 25 d’octubre, els vaixells van arribar a Deal (Anglaterra) el 10 de desembre de 1817 i, després d’algunes reparacions (almenys oficialment), van encarar cap a Portsmouth (Anglaterra), on a causa dels vents en contra (una altra vegada oficialment) es van mantenir a port fins el 6 de febrer de 1818 quan finalment van salpar cap a Cadis on haurien d’arribar el 21 de febrer. Ni més ni menys que 146 dies després de sortir de Reval, quan el mateix viatge es solia fer en 55 dies. Què havia passat perquè la comitiva trigués més que una tortuga coixa en arribar al seu destí? Tan aviat arribaren a Cadis i quan, després d’un primer ensurt en veure els cascos negres dels vaixells russos sense haver estat avisats de la seva arribada, van poder revisar-los, van entendre el perquè del seu retard.

Quan els tècnics que havien de donar el vistiplau a la compra van inspeccionar els vaixells, van veure que bona part de les fustes estaven molt mal conservades i danyades per podridures, fins al punt que dels 8 navilis arribats tan sols es va donar per bo 1. Els vaixells, que no eren nous, sinó de segona mà i construïts entre 1813 i 1814, havien estat construïts a l’estil rus, és a dir, amb fustes de baixa qualitat (pi o bedoll) aptes per a navegar per les aigües fredes del Bàltic en trajectes curts però no per a llargues travessies oceàniques per aigües càlides, com eren els construïts en roure per les drassanes espanyoles (veure La Corbeta Narváez, el vaixell espanyol que es van menjar els tèrmits). L’única cosa que es salvava eren els canons, que eren bons.

Davant tal espectacle, li va tocar ballar amb la més lletja al ministre de Marina, José Vázquez de Figueroa, o el que és el mateix, lliurar al rei l’informe de la comissió avaluadora. Un informe que deia, encara amb bones paraules, que allò era una autèntica castanya. Ugarte, Chamorro i Tatischeff, assabentats de la malifeta, i per treure’s el mort de sobre, van menjar l’orella a Ferran VII i li van fer creure que el ministre de Marina i la comissió estaven conspirant contra la bona imatge del monarca, per la qual cosa, quan va rebre l’informe de mans de Vázquez de Figueroa, va muntar en còlera i, molt equànime i ponderat ell, va destituir fulminantment a tots ells.

Després de reclamar al tsar, Alexandre I va accedir a enviar 3 fragates en compensació, les quals van arribar exactament en el mateix lamentable estat a Cadis el dia 12 d’octubre de 181

Total, que dels 11 vaixells enviats pels russos, tan sols un parell d’ells van arribar a navegar després de caríssimes reparacions, sent tots desballestats entre 1820 i 1823, molts d’ells sense ni tan sols sortir del port on havien arribat. Els pagaments es van retardar fins al punt que es va deixar per pagar el 40% dels 68 milions pressupostats, dels quals van desaparèixer 200.000 lliures (19.680.000 reals de billó) que se suposen es van repartir, en concepte de comissions pels serveis “prestats”, Tatischeff i la resta de xupòpters de la cort de Ferran VII. Una corrupció al més alt nivell que, més enllà del perjudici econòmic a les depauperades arques espanyoles, va significar la fi definitiva de la altre temps potent Armada Espanyola i la impossibilitat d’utilitzar-la per intentar extingir el foc independentista de les colònies americanes.

La Història posa exemples. Depèn de nosaltres aprendre (o no) d’ella.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version