Autor Articles i estudis
1 Juny 2017 a 18:00

Mezzofanti, el cardenal que dominava 78 idiomes

ireneu cardenal mezzofanti

foto: http://publicdomainreview.org

Un dels ridículs que més sovint ens fan passar els nostres polítics és el fet que, per trobar un que almenys es defensi en anglès, has de posar una instància. Dia si i dia també, els nostres peixos grossos, tot i la necessitat de comunicar-te de tu a tu en un món globalitzat, han d’anar tot el dia de la maneta de l’intèrpret de torn perquè si no, no sabrien ni demanar un cafè. Sigui com sigui, el poliglotisme general dels espanyols -a excepció feta d’honroses excepcions o de les zones on altres llengües conviuen amb el castellà- és certament penós, i treure’ls de la seva zona de confort de la “llengua de l’Imperi” és el més semblant a ficar-los a una olla d’oli bullent. Amb tot, l’esforç de conèixer una llengua estrangera no tindria perquè ser cap drama per a ningú, ja que una cosa és aprendre a defensar-se en anglès (o qualsevol altra llengua) i una altra pretendre arribar al nivell del Cardenal Mezzofanti. Per a la seva informació, aquest religiós italià va arribar a dominar ni més ni menys que 78 idiomes. Com se li queda el cos?

El Cardenal Giuseppe Gasparo Mezzofanti va ser un religiós italià que, nascut a Bolonya (Itàlia) el 19 de setembre de 1774, va destacar sobretot per la seva excepcional capacitat d’aprendre idiomes. Una capacitat que li va servir perquè, amb tan sols 23 anys, alhora de ser ordenat sacerdot i després d’haver estudiat filosofia, teologia i llengües orientals al seminari, obtingués la càtedra d’hebreu, àrab, llengües orientals i grec per la Universitat de Bolonya. El que vindria a ser un ni-ni, vaja.

Durant el canvi de segle, Mezzofanti es va dedicar a ser assistent dels hospitals de la zona i a cuidar els nombrosos ferits estrangers que anaven arribant procedent de les guerres napoleòniques. Situació que li va permetre entrar en contacte amb noves llengües i aprendre-les com qui s’aprèn la llista de la compra. La capacitat d’absorbir idiomes del futur cardenal va cridar tant l’atenció que fins el propi Napoleó, el 1806, li va oferir un lloc a París, encara que l’home va rebutjar tan insigne invitació. Amb tot, el 1831 i després de passar diverses vicissituds, és fitxat pel papa Pius VII per la Congregació per a la Propagació de la Fe, òrgan eclesiàstic que coordinava els assumptes relacionats amb les missions a tot el món. No cal dir que Mezzofanti, en aquesta funció que li permetia estar en contacte amb gent de tot el planeta i aprenent els seus idiomes, es trobava com el peix a l’aigua.

El 1833, va ser nomenat supervisor en cap de la Biblioteca Vaticana i el 1838, va ser ordenat cardenal i director d’estudis de la Congregació per a la Propagació de la Fe. Mezzofanti va morir a Roma el 15 de març de 1849, però la seva fama i la seva capacitat poliglota , lluny d’anar-se’n amb ell a la tomba, han aconseguit transcendir fins a l’actualitat.

Efectivament, ell mateix, en vida, va reconèixer que parlava amb certa fluïdesa uns 78 idiomes. No obstant això, anys després, Gaetano Minarelli -un nebot seu- rebuscant entre els seus papers i la seva documentació, va arribar a la conclusió que, entre idiomes i els seus dialectes, el seu oncle podia expressar-se més o menys decentment en unes 114 llengües diferents. Déu n’hi do.

La capacitat d’aprendre idiomes del cardenal Mezzofanti, sembla ser que es devia a posseir una portentosa memòria i -segons estudis neurològics recents- al fet que els hiperpoliglotes tenen més desenvolupada la part del cervell que correspon a la gestió del llenguatge. En el cas personal del cardenal, sembla ser que, conforme anava adquirint nous idiomes, més gran era la capacitat per a aprendre’ls, tenint en compte que podia treure patrons de relació entre les diverses llengües (veure Papua-Nova Guinea, el país de les 830 llengües) . Al cap i a la fi, totes les germàniques, eslaves, romàniques, etc… tenen en comú una regla general, més evident com més idiomes d’aquests grups coneixes. Si, a sobre, tens una memòria tremenda, la resta ve sol, és clar.

Així les coses, la gent, coneixent la destresa de Mezzofanti amb els idiomes, no dubtava a posar-lo a prova, fent-li preguntes cadascun en la seva llengua materna. Preguntes que el cardenal responia una a una en la seva llengua corresponent… encara que, tot sigui el dir-ho, alguna vegada es trobava amb sorpreses.

Un dels dies el lexicògraf rus Adalbert Vikentievich Starchevsky, li va fer una pregunta en un idioma que va descol·locar Mezzofanti: es tractava d’ucraïnès. Mezzofanti, sense pensar-s’ho dues vegades, va convidar a Starchevsky a trobar-se dues setmanes després. Passats els 15 dies, la sorpresa se la va emportar l’acadèmic rus, ja que va poder entaular una conversa en ucraïnès amb el cardenal. Sigui com sigui, algun idioma se li va entravessar més del compte. Tal va ser el cas del xinès, el qual li va costar ni més ni menys que… 4 mesos! I és que, en el fons, el clergue poliglota era humà (noteu la ironia).

En conclusió, que si bé el Cardenal Mezzofanti era un portent de la natura, ningú ha dit que tinguem l’obligació d’aprendre tots els idiomes que ell va arribar a dominar. No obstant això, igual que no cal arribar a un extrem, el fet de negar-se a parlar cap altre idioma excepte el matern o l’oficial i, a sobre, ser prepotent menyspreant el dels altres (veure La transcendència d’un idioma menyspreat), l’únic que demostra és estupidesa i ignorància supina.

Mezzofanti amb les seves desenes de llengües era capaç de comunicar-se, a efectes pràctics, amb tota la humanitat. Per contra, el roí “que aprenguin ells”, en un món intercomunicat fins a la nàusea com el d’avui, és, simplement, fer oposicions a no sortir del lavabo de casa.

Per recapacitar.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version