Autor Articles i estudis
20 Octubre 2016 a 18:00

Sanç II de Castella, el rei que va morir cagant

ireneu caganer

Diuen els Drets Humans que tots els éssers humans som iguals, encara que la realitat ens diu que hi ha individus que són “més iguals” que els altres. Amb tot, per molts diners que es tinguin, la mort, agradi o no, acaba per enrasar qualsevol desigualtat entre les persones, tot i que la forma en què la Parca enxampa a cadascú, ja és una altra història.

La Història està plena de gent que ha mort de les formes més inversemblants possibles, però en cas de parlar de peixos grossos, el més normal és que acabin els seus dies d’una manera més o menys violenta, la qual cosa vesteix la seva mort de certa èpica. No obstant això, hi ha vegades en què la mort és tan ximple, que no hi ha forma de referir-se a ella sense esbossar un somriure. Tal va ser el cas del rei Sanç II de Castella el qual va ser assassinat mentre estava fent una cosa que ningú podia fer per ell, és a dir, cagant.

Plantant un pi, fent de ventre, anant a can Felip, enviant un fax, visitant al Senyor Roca… en definitiva, cagant, va ser com va enganxar al rei Sanç II de Castella el 7 d’octubre 1072 el traïdor (o heroi, segons es miri) que li va clavar una llança i el va travessar el cos de pit a esquena. El podia haver enxampat d’esquenes mentre mirava una papallona, però les cròniques expliquen que al pobre home el van enganxar tal que així. I és que, per moltes corones que gastin, la reialesa i l’aristocràcia també té les seves poc glamuroses necessitats vitals. Però… ¿com es va arribar a aquest magnicidi en tant mal moment?

A finals del segle XI, més de 350 anys després de l’ocupació musulmana de la península, la Reconquesta per part dels cristians havia avançat poc. Però, clar, si tens als regnes moros del sud pagant-te suculentes rendes (les pàries) per evitar que els ataquis i perquè els defensis dels seus enemics musulmans, conquerir-los i tallar d’arrel aquests avantatjosos ingressos, diguem que no era molt intel·ligent. Per això, els regnes cristians ocupaven només una part del terç nord peninsular.

Un d’aquests regnes, el Regne de Lleó, estava al comandament de Ferran I, el qual havia tingut 5 fills amb la seva “partenaire”, la reina Sança de Lleó, i als quals deixaria el seu regne (format per Lleó, Galícia i Castella) en el moment que el rei morís.

D’aquesta manera, quan Ferran I va morir de mort natural la nit de Nadal de 1065, va deixar per al seu primogènit Sanç el comtat de Castella;  per al seu fill favorit (Alfons) el regne de Lleó, i per al seu fill García li va deixar el regne de Galícia. Als altres dos, que eren dues noies, molt equànimement -la igualtat entre sexes que no faltés- els va deixar, a Elvira la ciutat de Toro i a la seva altra filla, Urraca (deu n’hi do amb el nom), li va deixar la ciutat de Zamora. I aquí és quan s’embolica la cosa.

Com això de l’amor fraternal queda molt bé per a les novel·les, però quan hi ha una herència de pel mig, els llaços familiars cremen com ferro roent, Sanç no va estar d’acord amb el repartiment que havia fet el seu pare, ja que creia que era el legítim hereu de tot el regne i no es mereixia tan sols una part del pastís. Tot i així va mantenir les formes mentre que la seva mare, la reina Sança, estigués viva, cosa que va deixar de fer el 1067.

A partir de llavors, Sanç va conspirar amb el seu germà Alfons per robar-li el tron de Galícia al seu germà García i, com no va tenir prou, li va faltar temps per atacar Alfons i enviar-lo exiliat a la taifa de Toledo. Així, d’aquesta manera tan “fraternal”, i gràcies al suport del mateix Cid Campeador, que era el seu lloctinent, Sanç va aconseguir reunir l’antic regne de Lleó que havia separat el seu pare. No obstant això, una de les germanes li va sortir rebel: Urraca.

Urraca, que no tenia un pèl de ximple i s’estimava molt el seu germà Alfons, va decidir oposar-se a l’ambició sense límits de Sanç, acollint a l’interior de les muralles de Zamora a bona part dels nobles afins a Alfons que havien hagut de fugir de les seves terres.

Sanç, que regnava amb el nom de Sanç II de Castella, va veure la ciutat de Zamora com un perillós reducte on els seus adversaris podien fer-li oposició armada. Sense pensar-s’ho, juntament amb el Cid, van asetjar la ciutat de la seva estimadíssima “tata” Urraca.

Després de set mesos de setge en què els zamorans no donaven el seu braç a tòrcer, Sanç estava desesperat per trobar una forma de poder travessar les muralles i doblegar la tossuda voluntat de la senyora de la plaça, fet i fet la seva germana .

Un dels dies, l’home de confiança de Sanç (el privat), un cavaller lleonès que havia desertat de les files d’Urraca un parell de mesos abans, que es deia Vellido Dolfos, va convèncer el monarca perquè l’acompanyés a veure una petita porta a la muralla de Zamora que podria ser una bretxa perfecta per guanyar la batalla als rebels.

Així doncs, el privat va aconseguir apartar el rei de la resta de tropes quan, de sobte, a Sanç II li va donar un torçó intestinal que l’obligava a alleujar-se entre els arbusts. Vellido, veient al rei castellà donant curs al seu producte interior brut, va veure l’oportunitat per, amb la llança curta que s’havia tret de sobre Sanç i que, justament, li havia donat al privat perquè li aguantés, clavar-li un cop de llança que el va travessar el cos com si fos una oliva.

Vellido Dolfos, que va fugir a galop a refugiar-se a les muralles de Zamora, d’aquesta manera, havia pogut acomplir el propòsit amb el qual havia estat enviat per la intel·ligent Urraca dos mesos abans: guanyar-se la confiança de Sanç i, en un descuit, acabar amb ell. El descuit va arribar en un moment molt poc decorós per a l’ambiciós Sanç, les hosts del qual, després de la mort del monarca, van aixecar el lloc immediatament i es van dispersar desordenadament.

La historiografia i les cròniques castellanes posteriors, donat el poc honorable moment en què va ser assassinat Sanç II ometen completament aquest petit detall de la història (com a màxim expliquen que va ser traït en el setge a Zamora). Un detall tosc però real, que es mostra totalment crucial per l’esdevenir del regne de Lleó i de Castella, perquè… què hagués passat si no li hagués donat el torçó a Sanç? Hauria estat capaç d’assassinar-lo? Mai no ho sabrem.

Sigui com sigui, la Història sempre l’acaben escrivint els vencedors i no per res durant gairebé 1.000 anys, la porta de la muralla de Zamora per la qual havien de ficar-se els castellans es va anomenar “de la Traïció”… fins el 2009, moment en què l’ajuntament li va canviar el nom pel “de la Lleialtat”.

Coses de la cara B de la Història.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version