Autor Articles i estudis
14 Octubre 2016 a 18:00

Les quilomètriques ungles dels peus de Felip V

ireneu ungles

foto: http://dailymail.co.uk

Un dels reis d’Espanya més coneguts i estimats (noteu la ironia) en tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ha estat, sens dubte, Felip V. Les barrabassades comeses contra els territoris aragonesos que li havien estat hostils durant i un cop acabada la Guerra de Successió -és a dir, Aragó, Catalunya, València i Mallorca- van ser de les que van fer època. Començant per la supressió de tots els furs propis, seguint per l’incendi de Xàtiva (València), pels més de 30.000 exiliats i acabant amb la destrucció d’un barri sencer de Barcelona després de la caiguda del lloc de 1714, el primer dels borbons no va destacar exactament pels amics que va deixar per aquestes contrades (veure Moragues, 12 anys d’humiliació, 300 anys de record). No obstant aquesta tan merescuda fama, el que no és tan conegut és que Felip V va patir durant bona part del seu regnat una malaltia mental tan aguda que el va portar, entre d’altres coses, a deixar-se créixer les ungles dels peus fins al punt de no poder-se posar ni les sabates.

A l’actualitat, quan concebem les capacitats que ha de tenir un cap d’estat, a part d’estar perfectament instruït en tots els nivells, es dóna per fet que aquesta persona ha de ser algú sa mentalment parlant, tenint en compte la ingent responsabilitat de portar la representació d’un país a l’esquena. No obstant això, justament això era el que menys pesava fins no fa molts anys en la transmissió dels drets reals, on el que prevalia era, única i exclusivament, els drets de sang. Drets de sang als que si, a més, se’ls sumava una bona imatge física, una bona preparació i certa intel·ligència, era encara millor. Llàstima que les possibilitats de que això succeís eren pràcticament inexistents, i menys a l’endogàmic món de les monarquies europees. Borbons inclosos.

En aquest sentit, Felip V no era una excepció, i si bé era bufó físicament parlant (rosset, ulls blaus…), l’home patia brots psicòtics i de neurosis obsessives que es van anar agreujant a mesura que avançava el seu regnat. Un regnat que, si bé partit en dos períodes (va abdicar, però la mort del seu fill i successor, Lluís I, als 6 mesos li va fer prendre de nou el regnat), ha estat el més llarg d’un rei d’Espanya fins a dia d’avui, amb 45 anys i 3 dies. I segons sembla, va ser justament aquesta abdicació amb fre i marxa enrere, la que va acabar per trastornar el ja de per si precari equilibri mental de tan controvertit monarca.

La història de Felip V és la d’aquell que, sense buscar-ho i sense desitjar-ho, es troba enmig d’un fregat successori i, com noblesa obliga, es veu obligat a seguir el camí que li marquen els altres, en aquest cas, el seu avi el rei Lluís XIV de França, que l’any 1700 li fa acceptar el tron espanyol i el fica de cap a la Guerra de Successió amb 16 anys. L’home continua endavant, tot i que li atabalava i angoixava de mala manera el pes de la corona espanyola. I no era l’únic al que tenia fòbia.

A una jove ment que havia estat educada a cop de moral catòlica fanàtica, se li sumava una addicció desmesurada al sexe des de petit (els micos al seu costat…) pel que patia continus atacs de remordiments i culpa. Encara que això no li va impedir que, ja de gran, continués amb la “afició” fins al punt de ser un consumidor compulsiu de més que dubtoses pocions afrodisíaques i revitalitzants, ja que tanta traginada deixaven l’home més sec que un “flash” de duro. Tot cal dir que 4 fills de la seva primera dona, Maria Lluïsa de Savoia, i 7 més de la seva segona, Isabel de Farnesio, li avalaven.

No obstant això, no només era addicte al sexe, sinó que els seves depressions li portaven a períodes de malenconia en què ni sortia del llit. A més, la seva malaltia mental progressava a marxes forçades i se sumaven episodis d’hipocondria (es queixava que l’estaven enverinant a través de la roba) i de paranoia, pel que va acabar per tenir aversió a la roba blanca i a no canviar-se de camisa de dormir fins que no queia tota esparracada. Els experts creuen que va ser, en un moment de lucidesa que. el mateix Felip V, veient la seva impossibilitat creixent de portar els assumptes d’Estat, va decidir abdicar en el seu primogènit Lluís I el 15 de gener de 1724. Amb tot, tot s’anava a torçar als pocs mesos.

El 31 d’agost d’aquell mateix 1724, Lluís I, que aleshores tenia 17 anys, va morir de verola. Va ser en aquest moment que Felip V es va veure obligat a assumir de nou el regnat, no perquè ho volgués -que de fet no el volia ni en pintura- sinó perquè la seva segona dona (la Farnesio) va fer tot el hagut i per haver perquè el seu marit fos una altra vegada rei. Isabel de Farnesio, des de 1714 en què es va casar per mort de Maria Lluïsa de Savoia, era la reina a l’ombra i no estava disposada a que passés el regne a un dels fills de la Savoia (a Fernando en concret), en comptes d’un dels seus. Tot i això Felip V, el 1728, va intentar abdicar de nou, però Isabel s’ho va tornar a impedir. No cal dir que els fills del rei amb Maria Lluïsa de Savoia estaven a partir un pinyó amb la Farnesio.

Aquest cop va suposar un autèntic xoc per Felip V i, a partir de llavors, totes les manies, fòbies, paranoies i depressions es van multiplicar per mil. El monarca es va deixar de tenir cura total i absolutament: ni es rentava -els consellers temien haver de parlar amb ell per l’olor nauseabunda que desprenia-, ni s’afaitava, ni es tallava el cabell; i per no tallar-se, ni es tallava les ungles de les mans -les quals s’arribaven a enrotllar sobre si mateixes- i, ni molt menys, les dels peus, la longitud quilomètrica de les quals li impedia posar-se cap tipus de calçat. Per a més inri, tenia fòbia als metges, els quals, des del seu malalt punt de vista, estaven conxorxats per enverinar-lo.

El súmmum va arribar durant el trasllat de la Cort a Sevilla entre 1729 i 1733 -a saber qui guanyaria amb la mudança (veure El Duc de Lerma, la capital d’Espanya i el seu descarat pelotazo immobiliari)- quan va fer que els horaris s’invertissin i , en comptes de despatxar els assumptes pel matí, els despatxava a la nit a la llum de les espelmes. Se n’anava a dormir a les 7 o 8 del matí (quan sortia el sol) i s’aixecava quan es posava. Hi havia adquirit fòbia al sol (heliofòbia), ja que pensava que, si el sol penetrava la seva pell, li destrossaria per dins. No cal dir que les cortines del Reial Alcàsser de Sevilla, no es corrien mai en la seva presència.

Felip V va acabar morint per un ictus el 9 de juliol de1746 amb 62 anys d’edat i convertit en una veritable pelleringa humana. El seu fill Fernando (fet i fet Ferran VI) va prendre el poder una setmana després, no sense abans pegar-li un cop de peu a les natges a la seva madrastra Isabel i desterrar-la a la Reial Granja de Sant Ildefons (Segòvia). Trist final per a un rei venjatiu i sagnant que, en realitat, va ser un titella maníac-depressiu en mans dels interessos de qui l’envoltava, i la incapacitat del qual per governar un imperi va marcar, per sempre, la història i les vides de la gent de aquest país.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version