Autor Cinema, teatre i televisió
5 Juliol 2016 a 18:00

Crítica cinematogràfica: Lo que el viento se llevó

Tres hores d’entreteniment

Lo que el viento se llevó

DRAMA. EE.UU. Estrenada: 1939. Dirigida per: Victor Fleming, George Cukor, Sam Wood. Repartiment: Vivien Leigh, Clark Gable, Olivia de Havilland Leslie Howard. Duració: 238 min

Segurament quan es parla d’un film clàssic o antic el primer en el que es pensa és en alguna pel·lícula en blanc i negre, pesada en trama i amb falta d’acció. Tres hores de cinta amb trama central un trio amorós possiblement és l’exemple de film clàssic: Lo que el viento se llevó. Totes aquelles persones que han crescut amb la frase: “Y pongo a Dios por testigo que nunca más volveré a pasar hambre” són, possiblement, nascudes als anys 50 o 60, inclòs més grans encara. Però aquestes persones són les que saben el que és un film de qualitat que no hi hagi tota l’estona dispars, cotxes destrossats i sang.

L’espectacular Vivien Leigh interpreta a Scarlett O’Hara, una jove capritxosa i egoista que l’únic que desitja en aquesta vida és l’amor d’Ashley, qui està promès amb la cosina d’O’Hara. Abans de la guerra de Secessió Scarlett coneix a Rhett Butler, un vividor i arrogant que només pensa en si mateix, però al conèixer a la jove decideix fer el possible per aconseguir el seu amor.

Una trama que podria ser perfectament treta d’un llibre de Nicholas Sparks però amb un rere fons molt més impactant i profund: la guerra ho destrueix tot i, mai estem contents amb el que tenim.

El film de Victor Fleming tracta amb delicadesa (abans i després de la guerra) i crueltat (durant la guerra) cada aspecte de la vida de la jove Scarlett.

Un film conegut per la durada però poc apreciat pel públic actual.

 

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version