Autor Opinió
13 Novembre 2015 a 12:00

L’article 155: amenaça o feblesa?

David Sanclimens Solervicens // Imatgecedida per UManresa

David Sanclimens Solervicens // Imatgecedida per UManresa

Seguim assistint atònits –o ja no- a les respostes en forma d’amenaça jurídica –mai de proposta política- del govern espanyol davant del repte polític de primera magnitud que suposa el procés català.

La setmana passada, la Brigada Aranzadi (genial ocurrència d’Enric Juliana per a referir-se a Soraya Saez de Santamaría i al seu equip d’advocats de l’estat, com ella, amb el nom de l’editorial navarresa que publica el recull de legislació i jurisprudència tradicionalment utilitzat pels juristes) va treure l’espantall de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, conegut periodísticament com la intervenció de la comunitat autònoma per part del govern estatal.

L’article 155 és, en part, una còpia de l’article 37 de la Llei Fonamental de Bonn (constitució alemanya), que regula el que s’anomena Bundeszwang o coerció federal, és a dir, la possibilitat de que el govern federal adopti les mesures necessàries per a obligar al Land al compliment dels seus deures federals, en cas d’existir incompliment. L’adopció de mesures s’ha d’aprovar pel Bundesrat (Consell Federal o Senat). En copiar-lo, els constituents espanyols de 1978 hi van afegir “o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España”, en considerar, probablement, que la redacció original alemanya resultava poc amenaçadora, per asèptica. Amb l’afegitó hi incorporaven, es veu a simple vista, una porta oberta a l’arbitrarietat: correspondria al govern espanyol determinar quan ens trobàvem davant d’un greu atemptat a l’interès general espanyol.

Ni a Alemanya ni a Espanya s’han aplicat mai aquests articles, ni és previsible que en el marc d’una democràcia avançada hagin de fer cap mena de servei. Si hi ha una voluntat de canvi polític expressada lliurement i de forma pacífica per la població, respectuosa amb els drets i llibertats de les persones, els responsables polítics han d’adaptar els marcs normatius per a donar algun tipus d’expressió jurídica a la voluntat popular i no estudiar quin serà el càstig més adequat a l’afrenta. Això és només mostra d’una gran inseguretat nacional i desconfiança amb els conciutadans. Malgrat l’aparença de fermesa, és la viva demostració de la feblesa.

Exemple ben recent d’aquesta mentalitat exclusivament punitiva (ad personam en aquest cas) el llegim a l’exposició de motius de la modificació exprés de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que just s’acaba d’aprovar: “Si bien la actual regulación del Tribunal Constitucional contiene los principios generales para garantizar la efectividad de sus resoluciones, la necesidad de adaptarse a las nuevas situaciones que pretenden evitar o soslayar tal efectividad obliga a desarrollar los instrumentos necesarios para que la garantía de efectividad sea real.”

Per altra banda, l’article 155 no ha estat desenvolupat legislativament, com sí que s’ha fet amb la majoria de les altres qüestions que la Constitució regula de forma sintètica. Això vol dir, a paper d’alguns constitucionalistes, que la seva aplicació pràctica presentaria molts interrogants. L’adopció de mesures podria, a més, ser recorreguda davant del Tribunal Constitucional, que podria suspendre-la cautelarment –en no tractar-se d’una llei- mentre no es resol el recurs interposat, la resolució del qual es podria arribar a eternitzar en el temps. Coneixent la passió espanyola pels absoluts, el debat al si del TC sobre l’interès general d’Espanya pot no tenir fi. I qui dia passa, any empeny.

David Sanclimens

Professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)

Switch to mobile version