Autor Articles i estudis
3 Setembre 2015 a 18:00

La real i truculenta història que va inspirar Moby Dick

89- catxalots

Una de les novel·les que més ha impactat en la literatura mundial ha estat Moby Dick de Herman Melville. En ella, Acab, un capità balener assedegat de venjança, pretén matar al preu que sigui al catxalot albí que un temps enrere li va arrencar una cama i que s’escapa una i altra vegada del seu esmolat arpó. La novel·la acaba (perdonin l’spoiler si no l’han llegit) amb que la balena ofega al capità que ha enredat la seva única cama a la corda de l’arpó i enfonsa el vaixell balener després d’envestir-lo com si fos un torpede, quedant un únic testimoni per explicar la història. Aquesta és la novel·la, però… sabia que Melville es va inspirar en fets reals per escriure el seu relat? Com tantes altres vegades, la realitat supera amb molt a la ficció i, en aquest cas, no és una excepció. Em refereixo a la increïble odissea del balener Essex i del terrible destí dels seus tripulants.

La caça de les balenes durant el segle XIX era una autèntica temeritat. Els marins, que perseguien els cetacis en els seus vaixells de vela, s’embarcaven en llargues singladures que podien obligar-los a estar diversos anys darrere de les seves valuoses preses. Això significava portar unes vides molt dures i sacrificades que arribaven al paroxisme del risc en el moment de la caça mateixa de les balenes ja que, en haver de fer des de prop amb fràgils llaguts i rudimentaris arpons, el pescar un catxalot de certa envergadura s’assemblava a la lluita dels neanderthals amb els mamuts, més que a una pesca relativament moderna. En aquest cas, el balener Essex va sortir el 12 agost 1819 de Nantucket (Massachusetts, costa atlàntica dels EUA) disposat a pescar durant dos anys i mig a les zones de caça de les balenes al Pacífic.

El vaixell en si no era gran cosa per al que acostumaven a ser -30 metres d’eslora i 238 tones- i el 16 de novembre de 1820, després de donar la volta pel Cap d’Hornos i remuntar el Pacífic, enmig del no res més absolut, l’Essex va donar amb un grup de catxalots. Els 20 tripulants del vaixell es van posar en marxa i van arriar els seus bots per donar-los caça.

Enmig de l’acció, un dels catxalots, amb més de 25 metres de longitud, fa una maniobra totalment inesperada per a la tripulació: passa a l’atac.

És llavors quan la gent del vaixell s’adona que alguna cosa no va bé, ja que el cetaci -que era gairebé tan gran com el mateix vaixell-, boig de ràbia per veure el sofriment dels seus congèneres, es llança com un torpede contra el casc de l’Essex, impactant violentament contra la part davantera. La tripulació que quedava al vaixell, després de rodar per la coberta a causa del monumental xoc frontal, va descobrir per al seu horror que la balena havia provocat una via d’aigua a la proa del balener. No obstant això, el gran catxalot, amb més força i ràbia que mai, va tornar a envestir-lo, obrint encara més la via d’aigua. Els tripulants que no estaven a les xalupes de caça, tot i treure aigua com bojos, van tenir el temps just de carregar els queviures i aigua d’emergència, uns quants instruments de navegació i sortir corrents. S’havien salvat els 20 tripulants i 3 llaguts baleners, però la terra més propera es trobava a més de 2.500 km del punt del naufragi i les anaven a passar putes… molt putes.

Al dia següent, un cop passat el xoc, van decidir navegar cap al sud, tenint en compte que anar cap a l’oest en recerca de les illes Hawaii anava a ser poc més que impossible, i menys en temporada d’huracans. Per això, el capità, que era un jove de 29 anys anomenat George Pollard Jr., va decidir anar a trobar les costes de Perú o de Xile, les quals es trigarien a arribar no menys de 56 dies. Els bots estaven equipats amb dos pals i veles, de manera que navegar no hauria de ser cap inconvenient, però estaven totalment a mercè dels vents, de les tempestes i els corrents.

Els dies passaven lents sense veure terra cap, però el pitjor eren els dies de calma absoluta, en què el sol inclement els picava igual que el no poder avançar, ja que com més temps passés, menys possibilitats de sobreviure tindrien. Els aliments i l’aigua es reduïen cada vegada més i la cosa s’anava posant cada vegada més complicada. La desesperació, la fam i la set, van començar a fer efecte: la pròpia orina es va tornar el millor dels refrescos.

El 20 de desembre, un mes després de l’accident, van arribar a una illa anomenada Ducie Island, un atol perdut enmig del Pacífic a 2.700 km al sud-oest del punt de partida de la seva desventura. No hi havia pràcticament de res, pel que després de passar sis dies a ella, van decidir partir una altra vegada. No obstant això, 3 dels supervivents, dubtant del bon terme de l’expedició, van decidir quedar-se a l’illa. La resta, reprenent les xalupes, es van tornar a la mar intentant escapar a les urpes de la mort oceànica.

El 10 de gener de 1821 es produeix el primer mort. El cos de l’infortunat es vesteix i es llança per la borda com manen els cànons funeraris mariners, però l’endemà les coses canviaran, com mana Murphy, a pitjor. Una tremenda tempesta sorprèn a l’expedició quan es dirigia en direcció est a 3.800 km del port xilè de Valparaíso i es perd el contacte entre els tres llaguts. El bot del primer oficial, Owen Chase, vista la impossibilitat de mantenir el grup decideix seguir endavant, però el dia 18 de gener mor el seu segon mariner, quedant només 4 tripulants. El menjar està sota mínims.

El dia 8 de febrer es produeix un nou mort a la xalupa i, aquest cop, en comptes de llençar als peixos un aliment que els farà falta, decideixen aprofitar-lo menjant part del cos abans que se li podreixi. Per a això, fan un foc a la barca i el cuinen abans que ho hagin de llençar. La desesperació és total i absoluta. Si no troben terra aviat moriran de fam sense remissió, però per sort, el dia 18 de febrer a les 7 del matí, prop de l’arxipèlag de Juan Fernández, Owen Chase i dos supervivents, veuen un vaixell anglès. És la fi de la seva penitència; una penitència que els ha portat 93 dies i recórrer ni més ni menys que 7.392 km enmig de la immensitat d’un desert humit i blau.

El 25 de febrer el vaixell anglès arribà a Valparaíso i el 17 de març, els supervivents de la xalupa de Chase, es troben amb el capità Pollard i un altre marí que són els dos últims supervivents del seu llagut. En el seu cas, es van repetir els episodis de canibalisme, amb l’afegit que un d’ells -per a més inri cosí de Pollard-, després de sorteig, va ser sacrificat d’un tret al cap i menjat pels dos supervivents, el que va permetre que fossin trobats per un vaixell que ni tan sols van veure a causa del seu estat moribund. La tercera barca, separada també del grup, es va perdre irremissiblement i mai es va tornar a tenir notícies d’ells. Per la seva banda, els tres que es van quedar a l’illa Ducie van sobreviure fins al 4 d’abril de 1821, en què van ser recollits per un vaixell que, informat pels altres cinc supervivents, va anar, per fi, a recollir-los.

L’escriptor Herman Melville, que es va ficar a balener durant una part de la seva vida, va tenir coneixement d’aquesta truculenta història relatada per Owen Chase i va ser la font d’inspiració que el va portar a escriure el 1851 la seva famosa novel·la Moby Dick. Novel·la que ha passat a la història per posar en negre sobre blanc l’enfrontament entre la maldat humana contra una altra maldat, més poderosa i implacable, que és la força atroç de la natura.

En aquests moments en què l’home està intentant dominar i donar caça a la gran balena blanca que és el propi planeta, potser fos un bon moment per reflexionar-hi i veure quin és el camí que portem. Molt em temo que, si no hi posem una mica de seny amb les nostres accions i actuem amb una mica menys d’ambició materialista, acabarem com el capità Acab: al fons del mar lligat al nostre propi arpó.

… o això o menjats entre nosaltres. Vostè veurà.

-Ireneu Castillo-

Switch to mobile version