Autor Cinema, teatre i televisió
11 Febrer 2015 a 18:00

El deliri de les criades és el deliri de tots

L’essència de la interpretació

Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté interpretant "Les criades"

Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté interpretant “Les criades” // Imatge cedida per La Seca Espai Brossa

DRAMA. Autor: Jean Genet. Direcció: Genoveva Pellicer. Adaptació dramatúrgica: Genoveva Pellicer. Interpretació: Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté. Escenografia: Teresa Martí i Magda Mira. Il·luminació: Albert Julve. Muntatge fotogràfic: Miguel Ángel Fernández. Producció executiva: Carmen Aso. Producció: Companyia Perlimplín. Agraïments: Grup Fotogràfic La Passió, Eugeni Llopart i Isidre Sabaté.

Jean Genet comentava “no sóc capaç de dir què és el teatre, però sé molt bé el que no és: una descripció de gestos quotidians observats des de l’exterior. Jo vaig al teatre per veure’m en escena (…) tal com jo no sé – ni goso – veure’m o somniar-me i, tanmateix, tal com sé que sóc”. En aquest sentit, “Les criades” és un reflex cristal·lí d’aquesta idea: dues germanes amb les passions desenfrenades que porten les seves sensacions, emocions, i inquietuds envers elles i la seva senyora a l’extrem més salvatge i desfermat.

Clara i Solange no són dues germanes convencionals, tenen fantasies, es rebreguen, es freguen, s’estimen d’una manera especial més aviat poc fraternal, i al mateix temps s’odien perquè són l’una el reflex de l’altra, i de manera inexorable es troben cada dia davant la seva pròpia imatge desgastada, pobra, i lletja. Una relació prou convulsa que a més es veu agitada constantment per la figura de la senyora, aquella a qui serveixen i que d’una banda admiren per la seva posició, les seves maneres, i la seva educació, però de l’altra odien terriblement per haver de ser-li submises i per ser la imatge d’allò que elles mai seran. Tan fort és aquest odi que senten que planegen el seu assassinat, interpretant l’escena cada nit d’amagat a les golfes fins a obtenir la perfecció de l’acte.

En realitat, Clara i Solange són dues dones qualsevols, amb passions i penes com qualsevol altre, amb una única i magnífica diferència: són completament lliures. Genet els permet fer allò que més desitgen per més terrible que sigui, tot allò que possiblement mai farien, o ni tan sols pensarien de no ser personatges de ficció.

En aquest sentit, cal destacar que – per sort i per fi – les actrius Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté han permès que el que Genet proposava en el seu text, anés més enllà del paper i les impregnés permetent-se jugar, cridar i arribar al límit de la mateixa manera que ho fan els seus personatges sota la llicència del seu creador. Quantes vegades hem vist un Lorca insípid, o un Shakespeare faraònic i avorrit? Obres de grans autors, amb propostes arriscades i dures, però representades des de la distància? Per sort, i també gràcies a Genoveva Pellicer que ha realitzat una magnífica tasca d’adaptació, dramatúrgia i direcció, per fi es pot veure sang i fetge a l’escenari, es poden veure dues actrius suant, deixant-se la pell en escena, sense dubtar, escoltant-se, reaccionant i deixant-se anar lliurement, fluint amb les paraules i les accions, i creant una peça digna de veure, que manté els espectadors amb l’ai al cor fins al mateix fosc final.

Pellicer ha fugit completament de la típica i tan nostrada “evasió del drama” per presentar un joc interpretatiu de veritat, ple de la brutalitat i la tendresa més vives, definit per l’entrega absoluta de l’actor. En aquest cas dues actriu que sense cap prejudici, cap pudor, ni cap vergonya, s’han convertit en dos cossos i dues veus a la disposició de l’autor, la directora i la història.

Pel què fa a les qüestions tècniques, l’escenografia era fantàstica, ja que sense grans elements, amb una catifa, un parell de miralls, una burra plena de vestits i un maniquí, Teresa Martí i Magda Mira, construeixen un espai sensacional, unes golfes altament versemblants i secretes, capaces, sens dubte, de guardar totes les elucubracions de les dues germanes.

En aquest sentit, la il·luminació d’Albert Julve, altra cop basant-se en la sobrietat i en elements bàsics però perfectament justificats, feia fluir les escenes, les sensacions i les accions de Clara i Solange d’una manera absolutament orgànica i còmode per l’espectador, accentuant aquells punts de tensió, i apaivagant l’ambient en els moments de serenor.

Amb aquesta peça, la Companyia Perlimplín i tot l’equip que ha contribuït a la seva creació, ha demostrat que la norma del “menys és més” funciona. Però sobretot ha demostrat que el drama, la duresa, la por, el fàstic, el sexe gairebé explícit, i tots aquests termes que s’han convertit en un tabú fins i tot per la llibertat de les arts i els artistes, agraden, funcionen, i fins i tot generen atracció senzillament perquè són qüestions humanes. Què és el que interessa a un ésser humà per sobre tot? El que els succeeix als altres éssers humans.

Així doncs, “Les cirades” de la Companyia Perlimplín és una peça brutal, fantàstica, meravellosa, una vertadera mostra de talent, força i vitalitat, un muntatge sens dubte imprescindible si es vol apreciar el que significa la veritable entrega interpretativa dels actors.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version