Autor Cinema, teatre i televisió
16 Desembre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: Funny Games (1997)

Violència en contra de la violència

Funny Games (1997)

Funny Games (1997)

THRILLER. AUSTRIA. Estrena: 1997. Dirigida i escrita per: Michael Haneke. Repartiment: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Frank Gierging, Arno Frisch Duració: 103 min

Funny Games gira al voltant de la violència sense motiu. Dos nois d’aparença innocent però mirada maliciosa entren a casa d’una família burgesa amb la intenció de demanar ous pels veïns. Aquí l’espectador ja està neguitós, veu en ells la maldat combinada amb la innocència de les seves cares angelicals.

La pel·lícula comença mostrant a una família, que es dirigeix a la seva casa de vacances, estan dins el cotxe jugant a “esbrinar el nom de la cançó” amb música clàssica. La tranquil·litat i la imatge de família feliç que s’estava mostrant, es trenca quan comença a sonar un tema trash-punk. L’escena està combinada amb plans zenital del recorregut del cotxe, imatge que recorda al vol d’un au carronyer, sinònim del que posteriorment passarà.

Michael Haneke (El vídeo de Benny) va expressar, després de la seva estrena, que la seva intenció no era fer una pel·lícula de terror, sinó d’anti terror: una reflexió sobre la violència mediàtica. És a dir, el que va intentar va ser trencar amb la banalització de la violència, introduïda pel cinema hollywoodenc, que actualment impregna la societat. Per aconseguir que l’espectador percebés aquesta idea fa que es senti còmplice dels assassinats -trencament de la quarta paret per part d’un dels assassins-. A més a més, es desprèn de la idea del “happy ending”, per veure això, només cal recordar l’escena més coneguda de la pel·lícula: quan Anne (la mare) dispara a un dels assassins. En aquesta escena l’espectador creu que, per fi, la família ha aconseguit salvar-se del terror, però l’altre assassí ens sorprèn agafant el comandament del televisor i rebobinant l’escena. Amb això, Haneke, fa que les expectatives de l’espectador s’esvaeixin.

El film va participar a la secció oficial del Festival de Cannes del mateix any de la seva estrena (1997) i va guanyar el Premi FIPRESCI. Aquest premi deixa una mica més clara el fet de si la pel·lícula és una veritable obra mestre o un llargmetratge horripilant.

Cal destacar a més l’auto remake americà que el propi Michael Haneke va fer déu anys més tard, el qual està copiat pla per pla. Amb aquest remake el que va intentar, segons va dir, era apropar la història i el propòsit d’aquesta a un públic més ampli.

Funny Games pot ser comparada amb El vídeo de Benny, també de Haneke, pel fet de tractar de forma similar la violència o la falla d’efectes i la presència, a vegades excessiva, de plans llargs que mostren les conseqüències dels actes.

A partir d’una frase tant simple com “Em pot deixar 4 ous?” es desenvolupa una història de terror que no et deixa pas indiferent. La violència no està present, no s’intenta recrear en l’acció sinó en l’efecte, raó per la qual hi ha una gran quantitat de plans estàtics que arriben a fer-se, a vegades, eterns i que fan la narració un xic feixuga. Deixant aquesta minuciositat al marge podem dir que la pel·lícula és realment una obra mestre del cinema d’autor, on no només deixa clar que Haneke és un mestre a l’hora de dominar els sentiments de les persones a través d’una càmera, sinó també el fet que aquesta història violenta en contra de la violència deixa una marca en tots els espectadors, ja sigui en sentit positiu o negatiu.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version