Autor Cinema, teatre i televisió
19 Novembre 2014 a 18:00

L’essència de “Terra Baixa” té un nom

Ara, i sempre més

"Terra Baixa"

“Terra Baixa” // Foto: David Ruano

DRAMA. Autor: Àngel Guimerà. Adaptació: Lluís Homar i Pau Miró. Direcció: Pau Miró. Ajudant de direcció: Oscar Valsecchi. Intèrpret: Lluís Homar. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Composició musical: Silvia Pérez Cruz. Il·luminació: Xavier Albertí. So: Damien Bazin. Producció: Temporada Alta / El Canal i Lluís Homar.

Quaranta anys després d’haver interpretat per primera vegada el clàssic d’Àngel Guimerà “Terra Baixa”, Lluís Homar torna als escenaris amb una versió concentrada on ell sol explora els quatre rols principals de l’obra: la Marta, en Sebastià, la Nuri, i en Manelic.

Un escenari pràcticament nu i completament blanc amb una cortina al fons, representa l’espai de la terra baixa, l’espai controlat, limitat, que ofega. Una taula amb una cadira i un mirall a mode de tocador, una porta, un parell de penjadors i una escombra són els únics elements que decoren l’escena.

Un espai pulcre i racional, que es va intoxicant de la passió i la llibertat que regna a la terra alta de la mà del pastor Manelic. Un home absolutament net d’ànima, brillant, salvatge, i viu que s’ofega en les baixeses de la plana. Un home que necessita l’aire dels cims, que representa la sinceritat de les intencions, la veritat de la paraula, i l’amor més honest del món.

Amb la seva arribada, l’espai que abans havia estat completament desinfectat, comença a tacar-se, a omplir-se de fulles de bosc, a fer olor de terra molla, d’herbes i de fang. Les cortines s’obren i deixen passar unes corrents d’aire salvatge que desemmascaren l’engany de la Marta i en Manelic; i en Sebastià, perdut per primera vegada, embogeix i es converteix en aquell llop ferotge que tothom sap que ha de morir.

En aquest sentit metafòric i iconogràfic, l’escenografia i el vestuari de Lluc Castells és totalment encertada, precisa, i representa d’una manera completament plàstica, l’acostament progressiu de les dues terres de Guimerà. De la mateixa manera, la composició que Silvia Pérez Cruz ha realitzat ad hoc, és sens dubte com sona “Terra Baixa”, és el resum de totes les passions i contradiccions dels personatges, és la síntesi perfecta de l’obra que desperta en l’espectador quelcom inquietant i profund que li provoca una tremolor interna incontrolable, desconeguda, però alhora plaent.

Cal destacar també, en aquest punt, la feina d’il·luminació del polifacètic Xavier Albertí, i de so del fabulós Damien Bazin. Dues tècniques que en aquest espectacle han congeniat a la perfecció, i han funcionat a l’uníson dotant de complexitat i profunditat l’escenografia, el text i la interpretació.

Pel què fa a la interpretació de Lluís Homar, va ser absolutament deliciosa. No hi havia en ell cap voluntat de fer, de mostrar, no hi havia ni un llast de vanitat, ni tampoc una recerca final de reconeixement. Era una feina honesta, molt professional, i altament personal, amb una grandíssima tasca d’investigació al darrera que es feia palesa en cada petit gest, paraula o pensament que sorgia dalt de l’escenari.

Homar ha estat capaç de posar en escena una proposta que a priori podria semblar esbojarrada, impossible de realitzar, esquizofrènica per a l’actor, i completament incomprensible per l’espectador. Homar ha estat capaç de descobrir en ell mateix, què té de la desgràcia de la Marta, del poder d’en Sebastià, de la innocència de la Nuri i de la llibertat d’en Manelic; i d’una manera absolutament espectacular interpreta des de la seva pròpia persona i sensibilitat els conflictes de cadascun d’aquests personatges mostrant quatre persones diferents en una de sola.

Pau Miró, juntament amb el mateix Homar, han fet una tasca esplèndida pel què fa al text. De mica en mica, el dramaturg i l’actor han caminat junts pels terrenys de Guimerà fins a escollir els fragments imprescindibles del text, aquells parlaments més necessaris que resumien l’essència de l’obra. D’aquesta manera, amb un treball de neteja i costura, Miró i Homar han acabar sorgint una nova peça que no deixa de ser la mateixa de sempre, però amb un color nou.

És imprescindible valorar també, la feina d’Oscar Valsecchi, el coach que acompanya a Homar des de l’any 2011, quan va interpretar al majordom androide de la pel·lícula “Eva”, de Kike Maillo. Des de llavors, Homar sempre ha treballat amb Valsecchi que, en aquesta ocasió, conjuntament amb Miró, l’ha sabut guiar per les vicissituds dels quatre personatges que brollaven directament de la seva ànima aconseguint fer comprensible cada trama personal, i alhora fer créixer una història conjunta, plural i complexa, mantenint l’espectador atrapat des del primer segon.

D’aquesta manera, Lluís Homar, en la seva quarta interpretació de “Terra Baixa” – i sens dubte la més visceral i personal – apareix sense cap mena de disfressa ni màscara, i es mostra davant del públic com a l’actor madur, ple i absolutament magnífic en què s’ha convertit. Un actor que durant la roda de premsa de presentació de l’espectacle va confessar un desig: “Vull ser Terra Baixa”; i a hores d’ara, després de la meravellosa estrena que va oferir ahir al Teatre Borràs, es pot afirmar, sense cap mena de dubte, que Lluís Homar ha complert el seu desig amb escreix, i que ha estat, és, i serà, per sempre més, “Terra Baixa”.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version