Autor Cinema, teatre i televisió
7 Octubre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: El hombre bicentenario

Morir com un home o viure una eternitat com a màquina?

El Hombre Bicentenario

El Hombre Bicentenario

CIÈNCIA FICCIÓ. EE.UU. Estrena: 1999. Dirigida per: Chris Columbus. Repartiment: Robin Williams, Sam Neill, Embeth Davidtz, Wendy Crewson, Oliver Platt, Hallie Kate Eisenberg. Duració: 126 min.

Basada en una novel·la d’Isaac Asimov, se’ns mostra un futur on els avenços tecnològics ens són plenament necessaris per a viure. Richard Martin, un pare de família, compra un robot. Andrew, així és com la filla petita bateja la màquina, comença a experimentar emocions i pensaments creatius, fet que el caracteritza de la resta de robots.

La història està basada en una novel·la d’Isaac Asimov, destacat dins el gènere de novel·les de ciència ficció, per aquesta raó la premissa que un espera abans de visionar el film és un història de ciència ficció on els efectes especials i la imatge siguin aspectes a destacar. Però el film sembla prometre el que no pot, ja que finalment el que veiem és una pel·lícula on els efectes especials i la imatge tenen poca importància i, on el pes principal recau en l’actuació de l’actor protagonista, la història d’amor entre ell i la dona que estima i, en com el robot fa tot el possible per ser un humà.

El guió, en base al que hem dit, recau en la senzillesa. El film està ple de moment on es banalitza temes seriosos i on s’intenta buscar el riure de l’espectador. Dins aquesta senzillesa les conversacions entre Andrew i Richard i Andrew i “Pequeña Miss” segueixen un to més seriós i profund on s’intenta fer reflexionar a  l’espectador sobre el comportament dels humans i altres aspectes que es van tractant al llarg del film.

La interpretació de la major part d’actors es correcta, ben treballada però les dues masculines són les més destacades, la de Williams i la de Niell. En cadascun dels casos els actors destaquen per aspectes diferents, en l’actuació de Niell destaca la solemnitat amb la qual interpreta el seu personatge i la forma en la que tracta els diversos temes que explica a Andrew. Per altra banda, la interpretació de Williams, com a la major part de films de la seva filmografia, destaca per la seva expressivitat facial, la qual complementa les seves intervencions.

James Horner, compositor de la BSO del film, torna a reafirmar-se com a compositor de talla, però no es llueix com a altres films (Titanic, Breaveheart,…). La música del film té deixos d’innovació, inclòs fragments que indueixen a una època futurista, però recau en notes i acords ja usats a altres films, fet que fa perdre el fil i recordar a quina altre pel·lícula has escoltat aquells acords o uns de similars. Tot i així, la BSO no té un pes molt important per a la narració del film, té una funció expressiva que ajuda a recrear un ambient més dramàtic per a les escenes que s’estan observant.

Com bé avança el títol, el film ens mostra la vida d’un robot durant 200 anys, i el seu pas de robot a humà i, tot el que això li comporta. La narració segueix un ordre cronològic, el que ajuda a no perdre el fil argumental al mostrar tants anys en només dues hores de pel·lícula.

El film va estar nominat a l’Oscar per a millor Maquillatge, però no va aconseguir l’estatueta d’or. Al principi de la pel·lícula el maquillatge no té una gran importància, però no és fins que els humans es fan grans quan es nota la importància del maquillatge. La caracterització dels actors té molt pes per a la narració, ja que és l’element principal i més senzill per mostrar el pas del temps.

La trama principal, on un robot desitja poder arribar a ser humà, i fa tot el possible per aconseguir-ho, recorda a la història de Pinocho. Ambdós personatges, Andrew i Pinocho tenen aspectes comuns: no són humans però és el que més desitgen en el món, fan tot el possible per aconseguir-ho i per molt que no tinguin aspecte humà, interiorment són més persones que algunes persones reals.

En definitiva, el film compleix el seu objectiu de mostrar una història de ciència ficció, però no hi destaca per els efectes especials, sinó per la simplicitat de la trama, on el tema central és el drama amb tocs romàntics i amb el problema d’existencialisme que té el personatge principal. Aquesta falta de ciència ficció que se’ns promet, és possiblement el que fa que la pel·lícula no hagi passat a la història.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version