Autor Cultura
24 Setembre 2014 a 17:00

JAZZ & VI

Entrevista a Guillem i Oriol Jubany, impulsors del projecte Jazzenviu

Els germans Jubany al Mut, on treballa l'Oriol

Els germans Jubany al Mut, on treballa l’Oriol // Foto: Haizea Arrizabalaga

Per Haizea Arrizabalaga

Com no podia ser d’una altra manera, la trobada és al Mut Torreblanca, on ens hi sentim com a casa i on, a més a més, l’Oriol hi treballa de cuiner. Encara és estiu, i tot i que setembre ja és en davallada, continua fent olor de vacances. En Serra ens serveix unes copes de “LaMala”, un Penedès fresc i aromàtic molt adient per iniciar una conversa amb aquest parell de bessons a la trentena i amants de la música. La Maria, companya de l’Oriol, ens explica, sota l’atenta mirada de la seva gossa Alfonsina, una de les mil entremaliadures dels vailets Jubany quan encara no havien topat, ni de lluny, amb el Jazz. “La mare portava cada matí a l’escola a sis nens en un R5, i pel camí l’Oriol i en Guillem s’anaven treient la roba i l’anaven tirant per la finestra. Quan arribaven se’ls trobaven als dos despullats i havien de recórrer el camí invers recollint ara una sabata, ara una samarreta, ara un mitjó…”. En Joan, el pare dels germans, està casualment fent el vermut a la terrassa i ens explica alguna de grossa més. No obstant diu: “Ha estat una experiència fantàstica”. Sembla impossible que aquests dos homes amb aire  assenyat que tant vaig trigar en distingir, hagin estat alguna vegada dos marrecs que deixaven tramuntana allà per on passaven.

Haizea: Bon dia germans Jubany! El pianista jamaicà Monty Alexander després del seu concert a Saint-Emilión ja ho va dir: “Això és tot amics, que seguiu bebent bon vi i escoltant el millor jazz”. Per molt que la cultura del jazz originàriament ha estat relacionada més aviat amb el whisky, al Mediterrani actual, “jazz i vi” esdevenen un binomi inseparable, no?

Guillem: Sí, aquí s’ha agafat molt la fórmula “Vi i Jazz”. Hi havia fins i tot un guitarrista, en Kurt Rosenwinkel, que interpretava els diferents vins i feia una improvisació inspirada en cada vi que el públic bevia mentre l’escoltaven. El vi implica moltes coses, normalment no el prens sol, el prens acompanyat i ve amb una conversa, amb un concert,… Té tot un context. Fer una copa de vi és socialitzador, i la música, al final, és també comunicació.

Oriol: Per això lliga tant bé la gastronomia amb el jazz, és una molt bona combinació. Aquí no entenem quedar amb els amics sense prendre una cervesa o menjar alguna cosa, no? I si a sobre hi afegeixes música, doncs fantàstic.

H: Cal gaire cosa més per ser feliç a part de gaudir d’un bon vi i de bon jazz?

Oriol: Realment no. Bé, salut i….

G: Salut i peles ! (riem de valent).

H: Com va ser el vostre primer contacte amb la música? Recordeu la primera vegada que veu agafar un instrument?

G: Jo a l’escola, amb la flauta dolça, i em molava molt, em treia cançons tot sol. Me mare m’escoltava i un dia em va dir: A tu t’agrada la música, eh? Al cap de poc temps em va preguntar quin instrument volia tocar, i vaig dir la guitarra, no sé ben bé per què.

O: Jo també, amb la flauta a l’escola, i més endavant vam fer música moderna i vam fer com un concurs. Hi havia un amic que el seu pare tenia un baix “Vale, tu baixista”, el Guillem la guitarra, i quedava la bateria, i a partir d’aquí vaig començar a tocar.

H: La llegenda santcugatenca diu que els bessons Jubany eren un parell de dimoniets amb cara de bons jans.

G: Uns peces, sí.

O: Bé, sempre havíem estat molt moguts a l’escola, no ens podíem estar quiets, no ens agradaven gens les normes ni que ens imposessin coses, anàvem sempre al revés de la resta.

H: Sentiu que la música d’alguna forma va entrar en joc com una possible “salvació”?

O: Sí, perquè tot el què eren estudis sempre havia estat molt imposat. A l’escola sempre havíem sigut les ovelles negres, trèiem males notes, ens sentíem bastant fora de lloc. I quan vam començar a estudiar música, vam trobar alguna cosa que ens motivava i ens omplia, no?

H: Guillem, tu vas marxar a estudiar als Estats Units. Com va ser l’experiència?

G: Primer vaig estar a l’Aula de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu quatre anys, i després em van donar una beca i vaig marxar als Estats Units, a Boston, al Berkeley College of Music, on hi vaig viure dos anys i mig.  No sabria per on començar a explicar-te. Destacaria sobretot l’ambient de música que s’hi vivia: és una Universitat amb més de 4.000 alumnes i ens passàvem el dia tocant, 24 hores. La gent flipava, perquè de petits érem uns trastos, i en canvi, quan em vaig posar a estudiar música ho donava tot, tenia una disciplina brutal, quasi no sortia, currava i estudiava alhora. De fet, he començat a sortir de festa ara, tot el que no vaig poder fer abans ho estic fent ara.

O: Jo vaig acabar l’Aula i amb Jazzenviu vam començar a organitzar concerts. Vaig veure que m’agradava molt el tema de gestió cultural i m’hi vaig posar a fondo amb l’Associació i la programació de concerts.

Els germans Jubany quan eren uns nens "que ja prometien"

Els germans Jubany quan eren uns nens “que ja prometien” // imatge cedida

H: Oriol, tu vas ser un dels grans impulsors del projecte Jazzenviu, nascut el 2007. Com va sorgir aquesta proposta? Com era el panorama musical del poble en aquell moment?

O: En principi va ser perquè a nosaltres ens agradava molt el jazz i sempre havíem vist que era una música molt minoritària a la qual no se li donava quasi importància. Aquí a Sant Cugat hi havia el BeBop, on feien concerts de jazz, però just en aquell moment en van deixar de fer.

G: Sempre hem fet jam sessions perquè són un punt de trobada important pels músics de Sant Cugat: per tocar, per estar en contacte, per compartir la música, per conèixer-nos i per organitzar concerts.

O: A través de les jam sessions els músics es coneixen, neixen projectes, grups, i és la millor manera per connectar-nos. De vegades hi ha molts músics però tots a casa seva estudiant i no s’arriben a trobar mai, no?

H: Creieu que la relació del poble santcugatenc i el jazz ha canviat arrel del projecte?

O: Jazzenviu ha estat un granet de sorra més per potenciar el jazz a la ciutat. No hi ha color amb com era abans: ara es fan molts més concerts i jam a Sant Cugat.

G: A més hem aconseguit arribar a totes les edats. És maco veure la confluència de generacions: nens, adolescents i senyores de 75 anys gaudint de la mateixa música.

H: I dels qui veu iniciar el projecte, qui continua al peu del canó? On paren els impulsors de l’Associació?

O: L’Àlvaro Taborda es va enamorar d’una brasilera i se’n va anar a viure al Brasil, l’Arnau Roca ha marxat a viure a Irlanda, en Dani està a França. Ara bàsicament estem en Guillem i en Marc, que són els que tiren més del carro, i jo, que faig el què puc.

H: Clar, perquè tu ara, Oriol, tens doble ofici: estàs amb la música i estàs també amb la cuina.

O: Sí, jo ho vaig provar amb la gestió cultural i per molt que hem dut a terme projectes molt xulos, no acabava de donar a nivell econòmic. Em vaig adonar que mesclar la passió amb la forma de viure pot acabar distorsionant i pervertint tot una mica. Al final vaig decidir dedicar-me a la cuina, tenir una feina estable i un sou, i amb el meu temps lliure fer coses en les que crec i que sento que són profitoses per la gent. L’oportunitat d’estar actualment treballant al Mut és perfecte, perquè puc combinar l’hostaleria amb la gestió cultural, més vinculada a l’art, que al final és el que m’agrada.

H: I tu, Guillem? Et dediques completament a la música, no?

G: Sí, treballo de professor de guitarra a mitja jornada, i a més a més estic ficat en quatre o cinc projectes musicals.

H: Un dels projectes que va impulsar Jazzenviu va ser la “Free Spirits Big Band”.

O: Sí, això va ser una idea de l’Àlvaro Taborda precisament: muntar una Big Band de l’Associació. A partir d’aquí vam parlar amb en David Mengual, un músic santcugatenc que col·laborava molt a les jam sessions i que de seguida es va motivar a participar. La nostra idea al principi era muntar una banda de swing, de jazz més clàssic, però ell des d’un principi ens va dir que estava disposat a donar-ho tot pel projecte sempre i quan li deixéssim llibertat creativa

G: Direcció artística, vaja.

O: I nosaltres, coneixent en David i el seu talent, no vam dubtar en cap moment que això podia funcionar, i vam començar a moure fils per totes bandes per trobar finançament, infraestructures, subvencions… Des del primer disc que vam treure vam guanyar els premis de l’Associació de Musics de Catalunya com a “Millor disc” i “Millor grup de l’any”, i cada disc que han tret ha guanyat premis. Realment ha sortit un projecte molt original i molt maco.

G: Ha estat molt important la implicació de tots els músics que hi participàvem: anàvem a assajar cada setmana tres hores. No hi ha cap Big Band en tot l’Estat que assagi cada setmana i sense cobrar. A la Free Spirits hi ha hagut una implicació brutal per part de tots els components, molta energia, molt esforç i al final ha donat fruit. Ha valgut la pena l’esforç.

O: I continua donant fruits. Acaben de treure un disc que es diu “Vertebrats”, i realment  és un projecte que està molt bé perquè fuig molt de totes les Big Bands on els músics s’asseuen i es limiten a llegir el paper que tenen davant.

G: Els arranjaments es creaven sovint entre tots i anàvem fent els temes sobre la marxa. Era molt més que un grup. Hi ha moltes Big Bands formades per músics que van allà, llegeixen el paper, els hi paguen i ja està. La Free Spirits no; és molt més com una banda de rock, per dir-ho d’alguna manera, on tots són col·legues. I a més a més tal i com estan les coses ara, que ja és difícil moure un trio, posar-se amb una Big Band és com “Estàs boig!”, no?

O: En David s’ha inventat tot un sistema de símbols per improvisar: quan el solista està al seu solo, en David l’acompanya donant senyals als músics perquè improvisin al moment. Té un toc especial, i a més a més això requereix una gran complicitat entre els músics que sense assajar cada setmana i la gran implicació que existeix, és gairebé impossible d’assolir.

H: A quins llocs de la ciutat us fan sentir com a casa?

O: Al Mut, sens dubte. També vam estar molt de temps al Bohèmia, ben bé quatre anys, i realment van fer molts esforços perquè sortís endavant, van donar molt per les jam sessions. Al final, com sempre per temes econòmics, no van poder sobreviure, i actualment les estem fent a l’Auditori.

H: Ara entra a formar part de l’equip de Jazzenviu l’Alba Casadellà, gestora cultural. Un nou fitxatge!

G: Sí, com que l’Oriol ara treballa al Mut i hi dedica molt de temps i energia, s’incorporarà l’Alba, que va portar la programació de El Siglo i del Café Belgrado durant tot l’any passat, i que és una noia entusiasmada, a qui li encanta la música i que es vol dedicar a això: a programar i crear events culturals.

H: Moltes gràcies i salut !

G: Salut !

Diumenge 28 de setembre a 2/4 de 9 de la nit teniu una cita imprescindible i especial al Cafè Auditori de Sant Cugat: concert de la Giulia Valle Trio per inaugurar el Cicle de Tardor de Jazzenviu. No hi podeu faltar!.

Switch to mobile version