Autor Cinema, teatre i televisió
6 Agost 2014 a 17:30

Dealer’s choice, ara reparteixes tu

La partida de la vida

Imatge de l’espectacle “La partida” representada al Teatre Romea dins el marc del Festival Grec 2014

Imatge de l’espectacle “La partida” representada al Teatre Romea dins el marc del Festival Grec 2014 // Foto: David Ruano

DRAMA. Autor: Patrick Marber. Adaptació: Cristina Genebat. Direcció: Julio Manrique. Repartiment: Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila, Andreu Benito. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Ajudant de direcció: Marc Artigau. Ajudants d’escenografia: Sergi Coberta (mà esquerra) i Judith Colomer (mà dreta). Direcció de producció: Amparo Martínez. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Responsable tècnic: Txema Orriols. Regidoria / Sastreria: David Segú. Meritòria de vestuari: Maite del Olmo. Meritòria de Producció: Gràcia Camps. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Jordi Catells i Jorba-Miró Estudi. Premsa: Blanca de Carreras. Màrqueting i comunicació: Publiescpec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: sSB. Agraïments: David Arruga, Pere Escobar, Laura López, i Marina Raurell. Una coproducció del Teatre Romea i del Grec 2014 Festival de Barcelona.

Un restaurant de Barcelona, amb quatre taules, un tocadiscos i una cuina. De sobte apareix un senyor; de primeres sembla un client, però al cap d’una d’estona es descobreix que és el cap del local. També un cuiner, que comença a potinejar olles i paelles preparant el servei. Tot això en silenci. Cadascú amb els seus pensaments, amb les seves cabòries, els seus dubtes… deixant que l’espectador imagini què els deu rondar pel cap a aquests dos homes.

A poc a poc, gairebé amb comptagotes, comencen a aparèixer la resta de personatges, en Maxi, el cambrer somiatruites; en Frankie, el yanki exiliat; en Carles, el fill de l’amo, a qui pretén treure-li diners per tal de saldar un deute, amb l’excusa de voler muntar un restaurant amb en Maxi.

En aquest punt, es fa evident per l’espectador que la peça és un clar desplegament de testosterona. Tres dels sis actors apareixen en algun moment o altre amb el tors descobert sobre l’escenari; discuteixen sobre la partida que faran aquella nit, sobre si guanyaran, i com ho faran. Parlen sobre les seves pors, els seus desitjos, s’enfaden, s’abracen, es menteixen i s’estimen. Tot regat amb la camaraderia típica dels homes. I pel què fa als personatges femenins, només es citen i a excepció de la filla d’en Sebastià (Joan Carreras), a qui veu de tant en tant per culpa de la seva exdona, cap d’elles té un perfil positiu. D’una banda la mare d’en Carles (Oriol Vila) i exdona de l’Esteve (Ramon Madaula), el cap del restaurant, una pàmfila relativista i hippie que li dóna al seu fill tot allò que vol; de l’altra, l’exdona d’en Sebastià que no li permet veure la seva filla tant com ell voldria; i finalment, una clienta del restaurant amb una figura deliciosa, sobre la qual es discuteix si en Frankie (Andrew Tarbet) se la va acabar enduent al llit o no la nit anterior.

Tots els actors estan gairebé esplèndids en els seus papers, la interpretació de Marc Rodríguez és una mica massa histriònica, possiblement degut a la seva potent vinculació amb els programes televisiu de “Polònia” i “Crakòvia” on aquesta exageració caricaturesca és la tònica general. D’altra banda, Andrew Tarbet amb la seva gran feina de dicció catalana, presenta una certa oscil·lació en la seva interpretació, ja que quan parla en anglès és absolutament versemblant i creïble, però en canvi aquesta potència i veracitat es dilueixen quan parla català.

Pel què fa a la veu, cal mencionar un bon ús del suport, així com també dels ressonadors, fet que provocava una entesa de totes les rèpliques sense excepció. Potser en algun cas, com per exemple en les discussions més alterades, els crits podrien haver estat més ben col·locats i així evitar escanyar el so. No obstant això, cal apuntar també una postura corporal poc encertada de Rodríguez i Madaula, possiblement causada, i de manera totalment inconscient, per l’acumulació de tensió dels personatges.

El text de Patrick Marber és una gran troballa, i l’adaptació de Cristina Genebat no li lleva un punt de gràcia, i aconsegueix fer-lo proper al context dels espectadors, per exemple, convertint el Mile End – un districte perdut de l’Est de Londres on en Maxi i en Carles volen convertir uns lavabos públics en un restaurant – en la Zona Franca de Barcelona.

L’escenografia de Sebastià Brosa és un element que, sens dubte fa créixer la peça en quan a versemblança. Amb el seu disseny, Brosa permet crear fins a tres espais diferents amb una mateixa estructura, i és tan sols el moviment i la interpretació dels actors el que fa entendre a l’espectador què i on és cada espai. En aquest punt cal comentar el desencert per part de direcció de Julio Manrique a l’escena inicial de la peça, de fer que Madaula i Carreras, il·lustrin que hi ha una paret entre la cuina i la sala amb les accions de penjar una fotografia – que després desapareix – i marcar a la pissarra de comandes com s’organitzarà el servei. Manrique hagués pogut confiar més en la seva direcció, en els seus actors, i també en el públic a l’hora de fer entendre la organització espacial. I encara més, quan es comptava amb l’ajuda de la il·luminació de Jaume Ventura que, ara i adés, enfocava l’espai concret en el que es desenvolupava l’acció.

Seguint amb l’escenografia, l’aposta de Brosa de col·locar una plataforma circular giratòria al centre de l’escenari on els personatges juguen la partida de pòquer és totalment atractiva. D’aquesta manera l’espectador té la possibilitat de veure totes les cares durant el desenvolupament de la partida, i malgrat que l’escena final pren un caire més cinematogràfic, aquest no desentona en absolut amb l’atmosfera teatral.

Reprenent la direcció de Manrique, cal destacar l’escena de les dues discussions paral·leles. Una a la cuina, entre en Frankie i en Sebastià, en la qual el primer acusa al segon de ser un covard per no voler jugar al pòquer aquella nit; i l’altra, al menjador, entre en Carles i l’Esteve, qui no suporta veure com el seu fill es perd en el joc i la rauxa. Aquesta doncs, és una escena dirigida d’una manera absolutament acurada i destra que, malgrat podria tenir una mica més de ritme amb unes rèpliques més picades, funciona i aconsegueix que l’espectador s’incomodi en la seva qualitat de voyeur.

En l’últim acte, en el que es desenvolupa la partida, també destaca una direcció precisa i detallista, i una interpretació, per part dels actors, totalment orgànica i versemblant. Aquest darrer capítol és, sens dubte, el més important de l’obra, i tant Manrique com els actors n’han estat conscients. És una delícia percebre la minuciositat amb la qual es desenvolupa la partida, aconseguint que sigui un tercer acte culminant i apoteòsic a partir d’una premissa tan senzilla com és una partida de cartes entre col·legues.

 “La partida”, malgrat a priori pugui semblar una peça senzilla, tracta sobre un dels temes més complexos i universals: la humanitat. Tracta sobre els seus errors, els seus encerts, les veritats i les mentides que creem i creiem. Tracta sobre un pare destrossat perquè el seu fill és un jugador compulsiu, però que només pot veure els diumenges durant la partida de pòquer del qual n’és amfitrió; un fill que creu que el joc és l’únic que el fa sentir viu, però en realitat només és un excusa per no afrontar la realitat i fer-se gran; un cambrer ambiciós però poca cosa i una mica totxo que es vol fer el milhomes quan és un tros de pa; un estranger que no acaba de trobar el seu lloc, va marxar de casa perquè hi tenia problemes, però no està satisfet amb la destinació escollida; un cuiner divorciat amb una filla de cinc anys a qui no veu gairebé mai, tant impulsiu i irracional en el joc que fins és capaç de perdre els diners per passar el dia ella; i un jugador professional, que es passa el dia i la nit de partida en partida i que només juga per guanyar-s’hi la vida però que, en realitat, potser és el més sensat de tots.

La conclusió final és que la partida de pòquer no és més que una excusa per deixar anar aquesta humanitat, per acceptar-la, desemmascarar-se i descobrir-se davant els demés. No només s’hi juguen diners aquests sis homes, s’ho juguen tot: desitjos, pors, mentides, veritats, somnis i malsons, tot el que tenen i tot el que no tindran mai. És, en definitiva, una metàfora brillant de la partida que tots juguem cada dia, la partida de la vida.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version