Autor Cultura
25 Juliol 2014 a 18:00

“Som encara un país subdesenvolupat, la gent es compra abans un iPad o roba”, entrevistem a l’Ariane Patout al seu espai La Musa de La Floresta

L’artista de Sant Cugat ha guanyat el Premi FAD d’arquitectura efímera amb el projecte Leña de Luxe amb René Müller

Ariane Patout

Foto: Xavier Boix

L’Ariane Patout va néixer a Barcelona però de seguida va venir Valldoreix amb els seus pares. Allà va passar la seva infantesa, rodejada d’arbres, d’això segurament li deu venir la dèria!. Des de petita li agradava ja diu “treballar amb les mans, inventar-se coses” i, quan va arribar el moment de triar estudis, malgrat les reticències paternes, comprensibles d’altra banda, ho va fer pel batxillerat artístic. D’aquí, a l’escola Massana de Barcelona, de la que diu que “estic molt contenta d’haver-hi anat a fer un cicle formatiu de grau superior i això que en aquells moments no era un títol oficial i a casa em deien si volia anar a altres escoles, però vaig decidir pagar-m’ho jo i seguir allà fent arts aplicades al mur durant dos anys i arts aplicades a l’escultura, quatre anys més“. Va acabar fent també un curs de gravat i, fins i tot, un màster de direcció artística a l’Escola de Cinema de Terrassa.

De la seva experiència amb el món de l’audiovisual m’explica que “ficar-te en un rodatge a temps complet després d’escoltar un dels meus mestres dient que no pot ser que avui tothom comenci de gratis estant format, jo no m’ho podia permetre. A més, el cinema em dona la sensació que té alguna cosa com de malbaratament, construeixes una cosa i la llences, a mi m’agrada construir i que quedi, amb material noble, clar que això és la meva part romàntica…“. Fins començar a “viure” de l’art l’Ariane ha fet de tot, “fins acabar la Massana vaig fer des de cangur de gossos a treballar a fàbriques, de cambrera,… després fent complements per vestuari a una empresa d’atrezzo, uns quants anys al Teatre Auditori al taller d’escenografia, on vaig aprendre molt. Però al final era com està en una cadena de muntatge, odiava molt està al soterrani i amb llum de fluorescent, però forma part de la creació amb volum, això sí, i la part física també i com a noia em supero“.

Acaba de guanyar un premi FAD al projecte Leña de Luxe, que creà amb en René Müller, d’arquitectura efímera “no el vam poder anar a recollir, perquè estàvem fent un projecte fora, sona bé no que no puguis anar a recollir-lo per això? ens van començar a caure missatges. Em fa molta il·lusió, m’omple d’orgull perquè a més jo era finalista a dues categories, també a art i artesania amb l’obra “engranajes orbitales” que ara està exposada al Museu del Disseny de Barcelona. A nivell de reconeixement és un projecte molt important i segur que ens donarà continuïtat”.

L'Ariane fent una de les cadires del Leña de Luxe

Foto: Jesús A. Prieto

El projecte Leña de Luxe va néixer el 2009 després de la devastació dels boscos per la ventada i la nevada que hi va haver en aquell any “amb el René ens vam conèixer perquè ell és fuster i vam començar a fer feines de bricolatge junts però vam començar aquest projecte com un joc. Vam començar a fer cadires sense parar i fèiem el registre de fotos i quan vam veure que al Facebook a la gent li agradava varem pensar que podíem batejar la història de forma anònima, sense signar, vam fer un blog, i vam seguir fent cadires, escales,… Quan estàvem en l’entorn urbà de cop venia algú i, a vegades, ens “pillaven”, frenaven de cop, venien i pensaves: ‘hòstia o abraçada’, ‘esteu matant els arbres?, estem fent llenya!’, però sempre era una abraçada i felicitats“. Li dic que les primeres cadires que vaig veure són les que hi havia davant la farmàcia del CAP de Valldoreix, “va ser el dia de reis, era un lloc més urbanitzat com ara al costat de l’AP7 on vam fer les Twin Chairs, de les que vam presentar una sol·licitud a l’ajuntament i després d’esperar 6 mesos sense resposta vam “tirar milles“. També m’explica que al Parc de Collserola, tot i agradar-li la seva obra, li fa por obrir aquesta porta i que altres puguin començar a transformar el paisatge de qualsevol manera.

Un projecte molt interessant és el que té sobre la taula l’ajuntament de Barcelona des de fa 2 anys, “sí, i se’l perdran, perquè es diu la cadira autòctona i el penso portar a altres municipis. És un projecte lligat amb el replantament d’arbres, arbres que estan malats, que creixen malament, son perillosos, els arbres que tallen però els replanten i queden soques per la ciutat, del que es tracta és de transformar les soques en cadires i explicar quin arbre hi havia, on es plantarà i perquè, perquè trobo que hi ha gent que no sap ni quin arbre hi ha allà, com si fos mobiliari, és tant important tenir arbres i ser conscients de que en tens!“.

Però tornem al seu cau de La Floresta, perquè quan he anat a entrevistar-la no m’imaginava que al traspassar aquella porta de La Mussa em trobaria allà una galeria d’art tant increïble. A l’Avinguda Emeterio Escudero, entre riera i riera, entre revolt i revolt, hi ha un magatzem que és una galeria, taller i casa seva. I a dins hi trobareu peces fantàstiques, diferents a les del bosc però amb el mateix esperit. “De sempre córrer i de que et collin en tot a finalment donar-li vida a La Musa, a la sala, fer les teves creacions. Ho pots fer com a artista de diumenge i tens una feina entre setmana i ho fas quan pots i treus el que treus el temps que pots o finalment dius prou i vull fer el que m’agrada, potser seré més pobra,… vaig començar súper emocionada, tenia una llista amb tot el que havia de fer, faré la web, les fotos i pensava que el que feia ho vendria de seguida perquè si li agradava a la gent ho compraria… però hi ha 2 feines: una és ser artista i l’altra és vendre i no neixes amb aquesta faceta. Ara soc com una empresa de 6 persones que estic a tot arreu, que no em puc relaxar perquè no saps si el que guanyes avui ho guanyaràs el mes que ve“. I és que, és clar, ha de preocupar-se, diu, del transport, la logística, els mailings, les fotos, la web, reunions, i la creació!, “hi ha dos èxits: que a la gent li agradi i l’econòmic, que és el real i pràctic, perquè tots necessitem pagar el lloguer i menjar, l’èxit no vol dir que siguis més ric perquè has d’invertir en estar en llocs, a mi potser no m’ha costat tant la carrera com a altres oficis però de ben segur que en els darrers anys ja he invertit els mateixos diners que altres“. En el seu procés de creació una escultura està acabada “quan la presentes, la il·lumines, la poso aquí, actualitzo la web, hi ha obres que son part d’una col·lecció i per tant no les ensenyo fins que no l’acabo tota“. La web és on actualitza l’obra i a les xarxes socials només comparteix esdeveniments en els que participa.

Aquesta és sense dubte la part pràctica, no romàntica, de la feina d’artista i està molt bé compartir-la per part d’una artista jove com l’Ariane, sense treure-li ni un bri de màgia a la seva feina, ni al fet de poder exposar a llocs com París, “és un honor que et convidin a París a exposar però t’ho pagues tot tu, i t’ho fas tot tu“, al Drap Art del CCCB, a dues galeries de Suïssa o a la Galeria Beaskoa de Barcelona, “a vegades però tinc la sensació que estic decorant locals, hi ha gent que et colla molt i després el marge pel galerista és alt i no fa l’activitat comercial que hauria de fer, a mi em costa 150 euros mínim muntar una exposició, i després hi ha gent que et diu posa’m una peça a l’entrada del meu…el que sigui, per promocionar-me i jo penso, per què no me la compra? no tinc cap padrí, ni soc rica, però tampoc puc decorar locals, l’art és molt complicat, és un producte difícil de vendre, som encara un país subdesenvolupat, la gent abans es compra un Ipad o roba“. Però amb tot, l’Ariane sobreviu, aquest any m’explica que “l’ha salvat amb Suïssa” on va començar fent un simposi d’escultura treballant a mà de cara al públic i guanyant-lo i va acabar venent força amb una aventura surrealista a la duana espanyola que va retenir el camió amb les seves peces de fusta “vaig haver de fer l’exposició dibuixant a la paret“.

L’Ariane també treballa el bronze i ara ha començat amb la ceràmica i amb la fusta està amb la d’il·luminació i ha incorporat el color un altre cop. La darrera feina que ha fet ha estat a Andorra, recuperant el Land Art dels anys 70 anglosaxó, del que un representant era en Christo, amb un projecte del Govern andorrà anomenat ‘Andorra de la terra al cel‘, que ha tingut molta projecció però que no sembla que a nivell personal li hagi fet molta gràcia treballar amb les institucions, “però això ja és una altra pel·lícula“. Sobre aquest art em comenta que es tracta de “fer transformacions al paisatge, jo però utilitzo els materials de la natura sense malmetre la natura, el que fa ell – en Christo – és més efímer“.

Així que ja ho sabeu, sobretot qui està enamorat d’allò que li agrada fer, l’Ariane ho té clar, “em van començar a sortir feinetes perquè no costa tant quan fas coses que t’agraden“. Això sí, t’has d’adequar al que tens, i s’escolta el cant del gall a mig matí i com miola el gat pel mig del menjador.

Switch to mobile version