Autor Entitats
23 Juliol 2014 a 10:37

La UNIPAU s’ocupa de la part nord de la Mediterrània que resulta no ser tant ‘pròspera’

David Fernández: “Els moviments socials són l’alternativa que ja existeix”

[wzslider]

La cinquena sessió del Curs d’Estiu de la Universitat de la Pau canviava de riba i anava cap els països anomenats ‘pròspers‘ però ja des de la primera intervenció del matí es confirmava que no era ben bé així. La periodista d’internacional Rosa Massagué es va encarregar de desgranar de forma detallada les diferències i similituds entre Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, sobretot pel que fa a la darrera crisi. Per fer-ho però era imprescindible fer una mirada al passat.

La primera afirmació de la periodista va ser que “en la propera UNIPAU o al 2016 hi haurem d’afegir França, que s’ha negat a fet reformes, que compta amb unes dades macroeconòmiques molt negatives malgrat ara està posant fil a l’agulla al programa d’austeritat“. Pel que fa als trets comuns del passat entre els anomenats PIGS (acrònim de les inicials dels països però que en anglès significa ‘porcs’) va nomenar l’endarreriment mentre el nord d’Europa s’industrialitzava i una gran inestabilitat política des del s. XIX. A més, en tots ells s’ha instal·lat l’economia especulativa i pertànyer a la UE i la zona euro, havent passat per dictadures, “era la manera d’assegurar la democràcia“. “La integració d’aquests països, segons la periodista, va suposar un creixement de la població comunitària en un 18%, mentre que el PIB ho va fer en un 8%. La regió més rica de la CEE era la ciutat estat d’Hamburg, amb un nivell de riquesa del 180% sobre la mitjana europea, mentre que algunes regions gregues superaven per poc el 40% i Extremadura estava al voltant del 55%. Espanya, per exemple, entre el 1986 i el 2006 va rebre 118.000 milions d’euros, una xifra tres vegades superior al que va suposar el pla Marshall per a tots els estats que se’n van beneficiar després de la segona guerra mundial”.

El 2010 el deute d’aquests països va sacsejar l’euro, el que va portar al rescat de Grècia i Portugal i al “camuflat d’Espanya i Itàlia. En aquests moments hi ha 10 milions més d’aturats que fa 4 anys” amb un futur hipotecat, havent trencat el contracte social i deteriorant de manera alarmant les condicions de vida de la població en els PIGS. Grècia és qui s’ha emportat la pitjor part de la crisi. Segons la ponent, la constatació de la falsificació de les dades econòmiques “fa dubtar de les auditories que va Brussel·les“. “Grècia ha estat el laboratori de l’austericidi, en el que s’ha vist fins quin punt la societat pot aguantar, servint per fer correccions en les mesures i empobrint les capes més febles“, va afegir. A Itàlia el que la caracteritzà va ser el deute públic, la manca d’estabilitat política i “coratge per plantejar alternatives sent com és la quarta economia europea, ara el govern de centre – esquerra de Renzi sí ha presentat alternatives davant Merkel al pla d’estabilitat, amb propostes de creixement que sembla que es tindran en compte. Pel que fa a Espanya, la periodista va explicar que era una economia dinàmica però fonamentada en el turisme i el sector immobiliari, amb un atur estructural. “Hi havia pau social perquè hi havia feina“, va dir, “a diferència de Grècia no hi hagut un rescat obert sinó a la banca, responsable de les misèries que ha generat la crisi“. També va diferenciar-la de Grècia pel que fa a la mobilització pel fenomen dels indignats “al que li faltava lideratge i programa però del que ara se’n veuen els resultats amb diferents l’aparició a l’escena política de Procés Constituent o PODEMOS” I va posar de relleu el canvi de normativa europea aconseguida per la PAH. Pel que fa a Portugal, tot i les perspectives positives, “cal pensar que seguiran les polítiques d’austeritat perquè el país ha de retornar 118 mil milions d’euros en 10 anys“. En quan a les similituds entre els quatre països, la gran feblesa de les seves institucions – “millor adob per la corrupció”, va dir – i que siguin la porta d’Europa de la immigració – que sovint acaba en tragèdia – són les més importants. Com a conclusions, va afirmar que s’està deteriorant la democràcia en aquests països i es va preguntar si la crisi ha servit per corregir disfuncions ja que les resistències al canvi son molt grans. “O ens hi posem tots o tornarà a passar”, va dir. A més, va lamentar que en aquests darrer anys, tot i compartir els mateixos problemes aquests països hagin anat cadascú pel seu compte i no hagin treballat en comú.

En José Maria Perceval intervenia per segon cop en aquest curs, però aquesta vegada era “la bona” perquè era la que estava programada. Com va dir en les “clownclusions” del migdia en Koldo G. Vio Domínguez – que cada migdia recull en format divertit però alhora intel·ligent i certer les conclusions de les xerrades del matí – va portar el públic cap el seu terreny i això que va desestimar 2 presentacions abans de la que va presentar finalment!. El tema: descomposició de les elits polítiques i augment dels populismes. La primera afirmació “els think tank americans han treballat durant 20 anys per acabar amb el políticament correcte i provocar que la gent que intervé públicament ho faci de forma desacomplexada“. Sobre el populisme, el professor de periodisme de la UAB va afirmar que tothom té alguna cosa de populista “en el còctel polític però en les crisis econòmiques, el populisme que sorgeix provoca un canvi de vot d’un costat a l’altre de l’arc ideològic“. Els populistes de dretes, segons en Perceval, utilitzen “de forma perversa elements progressistes“. Els elements que caracteritzen els populismes són, segons el ponent, la idea de que tot va malament o la crida al poble contra les elits, “enfrontant entre ells als treballadors, funcionaris, a la gent que pitjor ho passa, el Parlament europeu es planteja una tonteria que és el cordó sanitari. Una veritable política europea seria la forma d’aturar el populisme, alliberar-se de la por també

A Europa hi ha diferents models de populistes polítics dels que va caracteritzar el model poujadista antifiscal nòrdic – basat en l’home del carrer com els finesos autèntics -, el basat en el rebuig als PIGS – nòrdics i anglosaxons -, còctel amb els ingredients anteriors però mostrant un missatge modern proteccionista de l’estat del benestar i dels drets de les dones (i gais) –  com el FN de Marinne Le Pen – i, el cóctel radical anti elits -tots -. En Perceval va afirmar que fins a 39 partits tenien possibilitats d’entrar al Parlament Europeu en les darreres eleccions europees i l’entrada d’alguns d’ells ha fet possible la internacionalització dels nacionalismes que ha descobert l’aliança de les ideologies o, el que és el mateix, el que va anomenar “les parelles estranyes“. En va presentar diverses: Dieudonne M’bala i el Front Nacional francès, als que uneix el “diferencialisme i el identitarisme“, en Beppe Grillo i en Nigel Farage, titulat pel primer de ‘mentor espiritual‘ i units contra Europa peti qui peti o, la parella Cameron i Orbán – primer ministre d’Hongria -, etc. ELEMENTS POPULISME : crida al poble contra elits,…

Per acabar el matí, un “vell” però jove conegut de la casa, el professor d’història contemporània José Àngel Ruiz Jiménez, va aportar el seu gran coneixement sobre els Balcans, aquesta vegada però des de la perspectiva de la societat civil i la protesta ciutadana. Per començar, una anècdota sobre l’agressió d’en Mourinho al malaguanyat Tito Vilanova que defineix molt bé el context d’aquest territori i el comportament de la comunitat internacional respecte a aquest. Com ell va fer, ho explico al final. En la seva intervenció es va centrar sobretot en Croàcia i Bòsnia – Herzegovina. El primer d’aquest països, que va conquerir la seva independència el 92, ha vist caure l’entusiasme per aquest fet en els darrers 16 anys, sobretot pel fet que, mentre altres països entraven a la UE sense implicar-los massa condicionants, al país se li demanava moltes reformes que empitjoraven la qualitat de vida fins que va entrar el 2013. Aquest fet més la convergència de diferents grups d’interès com els veterans de guerra, els pensionistes, els aturats – 1/2 milió de 4 milions d’habitants, pagesos i pescadors i estudiants i la descoberta del cas de corrupció del pare de la independència i ex president Tudjman desencadena un moviment de masses que mai havia esdevingut, amb un discurs molt potent. El 2013 però la gent es va cansar perquè no havia aconseguit res i va tornar a casa perquè, entre d’altres coses, no havien treballat de forma coordinada.

Pel que fa a Bòsnia, el professor Ruiz Jiménez, recordà el difícil encaix polític territorial després de la guerra del 92 – 95 i explicà que “és molt difícil tenir un treball decent, la joventut s’ha passat hores veient la TV, prenent cafè, amb 3 € per apostar, fumar, malmetent la seva vida. La immigració és la única alternativa“.  L’única alternativa de treball és l’administració pública i, per accedir has de tenir “connexions”, el que suposa nepotisme i corrupció, fins el punt, va explicar de “compra de títols universitaris”. Aquest fer comporta una gran nombre de persones fent tasques públiques sense estar preparades per fer-les. Una altra de les situacions d’enriquiment que es donen és la “privatització d’una empresa, tancament, cobrar liquidació el que l’ha comprat i acomiadar els treballadors“.

La mobilització més important es va donar el 2013, “la revolució dels xumets“, la primera vegada des que a l’extingida Iugoslàvia totes les nacionalitats anaven juntes contra un enemic comú: els polítics. El tema: la caducitat del registre civil dels nens – l’enemic eren els polítics i tothom rodejà el parlament i pressionà per canviar la llei, dialogant amb formes noves, amb dones i gent gran, nens, assentades. Mesos després tornen a  – febrer 2014 a Tuzla, aquest cop per la qüestió explicada de les empreses privatitzades però acaba de forma violenta i, el que és pitjor, amb la desaparició de molta documentació dels edificis públics. Pel professor, aquestes accions reforcen l’activisme social com s’ha pogut veure mesos després quan hi van haver inundacions i es van acostar també les poblacions, les 3 ètnies. En el torn de preguntes del públics en Ruiz Jiménez va desvetllar informacions interessants com ara que “l’odi entre les diferents nacionalitats i ètnies ha estat una profecia que s’ha autocomplert, que s’ha autogenerat“, va explicar també que els seus habitants dominaven l’anglès els nois i el castellà les noies i que això es devia al fet que veien les pel·lícules en versió original d’acció, el nois, i les tele-novel·les, les noies i, la darrera, que “els mitjans no violents no sempre es financien amb recursos clars” fent referència a que la caiguda de Milosevic va ser provocada amb l’ajuda dels serveis secrets americans. Darrera reflexió: aquesta és una zona pobra, poc poblada, si no s’hagués parlat en aquest curs potser no s’hagués notat però no es pot cometre l’error de no parlar-ne, com va fer Mourinho, dient-li ‘Pito’ a en Tito perquè aquesta zona ens han ‘explotat’ vàries vegades, encara que sigui un raconet petit no ho menyspreem i, com va dir en Koldo, “el senyor del bigoti, impertèrrit, és com la comunitat internacional, que mira i no fa res“.

La sessió de la tarda va ser menys “acadèmica” i més “vivencial”. Dos dels tres ponents representaven experiències de mobilització social, a Grècia i Catalunya, en aquest cas. Començà però Antonio Mártire parlant de l’antipolítica a Itàlia, de demagògia o democràcia i explicant l’origen del Moviment 5 Estrelles, un moviment que, segons ell, fomenta “un cert tipus de populisme, que ha aprofitat la crisi fent antipolítica“. Els seus trets més importants són el canvi d’organització, d’idees i els processos de baix a dalt i la incorporació del paradigma espaial però, com va dir ell, “tenir informació no vol dir tenir informació crítica“. Antonio Mártire va denunciar que en aquests moments hi ha un intent de retallar de forma important la democràcia a Itàlia, “hi ha una democràcia gairebé representativa“.

Yorgos Mitralias, representant de la Plataforma Ciutadana del Deute de Grècia és qui sense dubte va traslladar durant tot el dia la seva passió mediterrània d’una forma més directa al públic. Es nota que ho ha viscut en les seves carns. Va explicar en la seva intervenció les diferents mobilitzacions que han existit a Grècia des de l’explosió de la crisi el 2009, com el primer moviment del ‘No pago‘. En Yorgos Mitralias va explicar les conseqüències devastadores que les polítiques d’austeritat han causat al país i justament per això, va dir, “no s’han seguit molts dels moviments fins el 2012, perquè la gent vol el seu país, no es pot lluitar eternament, s’ha derrotat als de baix“.

I va arribar el torn del més esperat, en David Fernández, almenys per una part del públic de la sala. L’avui diputat de la CUP al Parlament no era la primera vegada que venia a la UNIPAU, la seva trajectòria als moviments socials ja l’havia portat abans. Els moviments socials “són una escola emancipatòria i d’activisme i compromís social com ho van ser les associacions de veïns, el sindicalisme, l’ecologisme o ho són els nous PAH, 15M, que continua existint com a punt d’inflexió que ha portat solidaritat, esperança i reconstrucció de la democràcia“.  Per en David Fernández les mobilitzacions independentistes, les diferents marees i els nous moviments com el de la neutralitat a la xarxa, l’auditoria del deute, el que lluita contra el feixisme, el que demana la democratització dels mitjans de comunicació, el cooperativisme, l’internacionalisme, són expressions vives d’avui com ho van ser les 40 mil persones que venien de la insubmissió, l’okupació, els ateneus i la contrainformació, la videovigilància o la vigència dels Drets Humans. A tots ells els uneix el mateix: “la desdemocratització de la democràcia, que tenim en comú el sud d’Europa, la impunitat és el problema no la corrupció. Els moviments socials son l’alternativa que ja existeix no la que ha de venir“.

Després de fer una crítica de l’esquerra institucional perquè quan arriba al poder fa gairebé el mateix que la dreta, “puja l’escala i ens la tira a sobre, el poder és com un violí: s’agafa amb l’esquerra i es toca amb la dreta“, va encetar un debat sobre transformar la societat sense arribar al poder en la vida quotidiana, en les actituds del dia a dia perquè “quan construïm alternatives canviem el país“. Al final de la intervenció va receptar “polítiques feministes com a solució perquè introdueixen una acció reflexionada per introduir canvis lents. D’una crisi o es surt més lliures o més esclaus

Switch to mobile version