Autor Cinema, teatre i televisió
16 Juliol 2014 a 17:30

Jo recordo…

La complexitat made by Pinter

Imatge de l'espectacle "Vells temps" a la Sala Beckett

Imatge de l’espectacle “Vells temps” a la Sala Beckett // Foto: David Ruano

DRAMA. Autor: Harold Pinter. Traducció: Joan Sellent. Direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Carles Martínez, Miriam Alamany, Silvia Bel. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Ajudants d’escenografia: Mariona Torner i Josep Iglesias. Construcció d’escenografia: Xarli. Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Durada: 1h i 20 min aprox. Una coproducció de la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia i el GREC 2014 Festival de Barcelona.

Poques vegades s’ha vist la Sala Beckett amb una distribució com la que ha escollit Sergi Belbel per escenificar “Vells temps”, una de les peces menys conegudes del dramaturg britànic Harold Pinter. Un escenari llarguíssim que aprofita tota la fondària de la sala per acollir-hi un saló d’una casa de camp d’un matrimoni britànic dels anys 50.

D’aquesta manera, l’escenografia de Max Glanezel, o més ben dit, l’espai entre els personatges que es crea amb l’escenografia actua com a emfatitzant de la situació vital dels mateixos. En conseqüència esdevé magistral la primera escena en la que marit i muller són cadascun en un sofà diferent col·locats un a cada extrem de l’habitació. Durant aquest diàleg inicial entre Kate – interpretada per Míriam Alamany – i Deeley – a qui dóna vida Carles Martínez – els espectadors es veuen obligats a girar el cap  a esquerra i a dreta constantment com si seguissin un partit de tennis. I, fet i fet, aquesta podria ser una bona metàfora per il·lustrar el que succeeix en aquesta primera escena, ja que Kate no deixa de llançar pilotes fora perquè no vol respondre, i en Deeley no vol deixar de tornar-li amb més preguntes sobre l’Anna, aquesta misteriosa amiga de la seva dona de qui mai ha sentit a parlar i que ha decidit venir-la a visitar després de vint anys de no veure’s.

Un cop el personatge de l’Anna, interpretat per Silvia Bel, entra en escena, el joc coreogràfic que s’estableix entre els personatges s’intensifica, i l’espai vital que ocupa cadascú, així com la relació amb l’espai dels demés es converteix en quelcom essencial que alimenta el motor dels actors.

Pel què fa a l’ambientació, cal mencionar l’encert de fer sonar un fil musical – tant previ com posterior a la peça – propi dels anys 50, amb peces d’Ella Fitzgerald, o Al Bowlly, moltes de les quals també es canten durant la funció.

El vestuari de Mercè Paloma també és totalment encertat, malgrat que potser no tant cenyit a l’època com al tarannà dels personatges. Cal destacar sobretot el cas del personatge de Kate, una dona volàtil, fràgil, suau i femenina a qui Paloma vesteix primer amb un vestit vaporós d’estampat floral lligat al coll, i posteriorment amb una camisa de dormir negra amb punta, i un batí de seda llarg que combina tons gris perla i negre, també amb motius florals.

En relació amb les interpretacions, si bé, segons el que es desprèn del text de Pinter, el personatge de Kate és el d’una dona extremadament sensible, tímida, i tancada en ella mateixa – degut a un desencert en la direcció de Belbel – Miriam Alamany, ofereix una Kate lenta, adormida, i fleuma, que desmereix la seva pròpia vitalitat interpretativa tan característica. Alamany dibuixa un personatge de baixes revolucions a través del qual transita, i que intenta, maldades, d’incorporar-lo al seu tarannà. El resultat és una absorció gens orgànica, que la fa caminar i parlar d’una manera estranya que resulta desorientadora i, fins i tot, irritant per a l’espectador.

Silvia Bel per la seva banda, ofereix un personatge fresc, despreocupat, i en certa manera enamorat, que es desviu per la seva antiga amiga. Un personatge que no s’allunya del que ja li hem vist fer altres vegades, i que desenvolupa i omple a la perfecció.

El personatge de Deeley, interpretat per Carles Martínez, és tot ell una caricatura del pseudointel·lectual. Un director de cine mediocre, que es creu interessant pel sol fet d’intentar fer cinema. Farda d’haver de voltar per tot el “planeta” a causa de la seva feina, i fa comparacions i metàfores tan passades de voltes per voler-se fer el savi que, al final, ni ell mateix sap què ha dit. Martínez,que ja ha treballat amb textos de Pinter en altres ocasions, ofereix un personatge amb una comicitat àcida molt encertada. No obstant això, no acaba de veure’s clar en la seva interpretació si treballa des del deliri del personatge ebri, o si en realitat li manca un procés d’evolució emocional. Moltes vegades, escup reaccions explosives sense venir d’una escalada emocional suficient que li permeti arribar a una reacció tal, però alhora, es manté lúcid i sota control, i en conseqüència no es pot entendre com a una reacció fruit d’un estat alcohòlic.

Pel què fa a la tècnica vocal, Miriam Alamany té la veu molt ben col·locada i la fa ressonar pertot amb una facilitat extraordinària, mentre que tant Silvia Bel, com Carles Martínez, escanyen el so, molt de tant en tant i, de vegades, alguns parlaments els queden ofegats a causa d’una falta de suport.

No cal oblidar però, que els textos de Pinter, no només aquest, sinó tots, són altament complexos, són gairebé críptics, i per això és molt complicat saber del cert a què es refereix l’autor amb cada rèplica. La direcció de Sergi Belbel és prou encertada en tant que entén les tensions entre els personatges tal com mostren els dibuixos dels recorreguts dels personatges. No obstant això, tenint en compte l’evolució fatalista i febril dels personatges, a causa de l’alcohol i de la mentida que tapa una altra mentida, i que al final ja no se sap què és veritat i què no ho és, es troba a faltar una escalada emocional més exponencial dels personatges per tal de fer-los arribar al desenllaç d’una manera coherent i justificada.

El que succeeix, en canvi, a l’escena final, i també en els darrers minuts de l’obra, és que, malgrat ser absolutament fidels al text de Pinter – un gest admirable per part de Belbel –, són un suplici per l’espectador, ja que no acaben d’estar prou plens. És cert que es genera una atmosfera de tensió a causa del contingut de les darreres rèpliques, però aquesta electricitat no s’adverteix perquè se sent a la pell, perquè és palpable a la sala, sinó perquè senzillament s’intueix a partir del text, de la coreografia final del actors, i d’accions tan poc encertades com el plor final – absolutament exagerat i sense un procés emocional al darrera, si més no, visible – de Carles Martínez.

No obstant això, si bé en molts moments no acaba de veure’s clar què pretén cadascun dels personatges amb les seves rèpliques, a causa de la gran complexitat que el text té per se, de tant en tant, la direcció de Belbel aconsegueix reaccions i intencions cristal·lines que quan apareixen fan créixer l’escena i són capaces de fer trontollar les ànimes dels espectadors.

“Vells temps”, com qualsevol altre text de Harold Pinter, és una aposta altament arriscada, que tan Sergi Belbel com Miriam AlamanyCarles MartínezSilvia Bel, i tot l’equip humà que hi ha al darrera, defensen amb dents i ungles, i només per això ja val la pena de veure-la.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version