Autor Cinema, teatre i televisió
25 Juny 2014 a 17:30

Cuentos de amores, desamores y algo más

Tendència “micro”

[wzslider]

MICROTEATRE. “Dos mujeres”. Dramatúrgia: Bibiana Schönhöfer. Intèrprets: Bibiana Schönhöfer, Dana Cáceres. Direcció: César Bandera. “Fantasmas”. Adaptació de l’obra “Gengangere”, de Henrik Ibsen. Intèrprets: Maria Victoria Llena Gil, José Tobella Camps. Direcció: Rocío Burchard Rodríguez. “Perdido por ti”. Dramatúrgia: Jesús Luis Jiménez. Intèrprets: Susanna Caralt, Ricard Salom. Direcció: Jesús Luis Jiménez. “Solo amigos”. Adaptació d’una escena de la pel·lícula “Con derecho a roce”. Intèrprets: Anabel Riquelme, Christian Navarro. Direcció: Victor Zegarra Montes. “Suite 135”. Dramatúrgia: Anna Pardos Biarnés. Intèrprets: Marina Durán, Raül Tortosa. Direcció: Victor Zegarra Montes. Iniciativa de Pablo Bravo Díaz. Producció: Anna Pardos Biarnés&Co. Direcció de vídeo: Ingacio F. Rodó. Producció audiovisual vídeo promo: TR3SENLÍNEA. Agraïments i Disseny gràfic: Casa Gràcia Barcelona Hostel.

En un edifici desconegut, amb uns racons meravellosos i metamòrfics, i un ambient tranquil al bell mig del barri de Gràcia, un hostal viu i internacional ofereix delitar-se amb una mica de teatre. “Cuentos de amores” és una proposta escènica que aposta pel microteatre, aquest cop però, aprofitant un espai com és Casa Gràcia, un hostal dins un edifici modernista en una de les zones emblemàtiques de Bracelona. Cinc escenes, quatre directors, deu actors, i una experiència diferent.

L’escena “Dos mujeres”, escrita per Bibiana Schönhöfer i dirigida per César Bandera, tracta d’una manera poc afortunada a l’inici, però amb una delicadesa molt encertada al desenllaç, la dependència de dues dones cap a un mateix home. Un home que ambdues reconeixen que no els fa cap bé, sinó que les debilita i els fa perdre el sentit de les seves vides i de la seva pròpia entitat com a persones. En conseqüència decideixen, o més ben dit, es demanen l’una a l’altre el suport i l’ajuda per sortir-se’n de l’embull que elles soles no poden manegar. En definitiva, “Dos mujeres” mostra la unió entre dues dones, al principi enfrontades però finalment unides en una aliança que les fa fortes i poderoses davant d’una debilitat comuna.

Pel què fa a les interpretacions, la mateixa autora del text, Bibiana Schönhöfer, a causa d’una contractura al trapezi es va mostrar rígida i poc fluida físicament. No obstant això, l’ús de la veu va ser fantàstic en un espai obert en el qual era molt difícil projectar el so. En canvi, la seva companya d’escena, Dana Cázeres, qui per contra dominava el cos – a excepció d’una certa tensió de les mans que no era fruit del personatge – no se li escoltaven les repliques, fet que dificultava molt l’entesa d’algunes reaccions que físicament eren cristal·lines.

Cal comentar també pel què fa a la direcció de César Bandera que, si bé el motor emocional de les dues actrius era correcte, es van trobar a faltar més reaccions, més escolta, i més reflexió abans de llançar els parlaments. La situació, malgrat que irritant, no era senzilla, i molts dels dards que deixen anar els personatges, no són tan còmodes d’articular sense una prèvia digestió que no va ser-hi present.

“Fantasmas” és, sens dubte, l’escena més complexa de tots els “Cuentos de amores”, tant pel què fa a l’adaptació, com la direcció, i la interpretació. Mostra d’aquest fet és que tant José Tobella, com Maria Victoria Llena, es van mostrar tensos i alterats més enllà del personatge, fet que va provocar algunes reaccions estridents i poc versemblants al llarg de l’escena. També una dicció massa ràpida de Tobella causava entrebancs que difuminaven tota la tensió o la gravetat del que explicava. No obstant això, hi ha moments d’absoluta veritat en els que tots dos intèrprets brillen de manera espectacular i són capaços de commoure el públic malgrat la complicació de l’escena i l’abrupte backgorund que la constitueix.

Rocío Burchard accepta la titànica feina de direcció i aposta per una posada en escena senzilla però massa moguda. Si bé les coreografies de la discussió és lineal i repetitiva basada en el recorregut dreta-esquerra, el trànsit és massa freqüent, de manera que deixa poc marge al respir i la tensió silenciosa i immòbil existent també en una contraposició argumental.

“Perdido por ti”, és l’escena més brillant de les quatre que es van poder veure el dia 21 de juny (la peça d’Anna Pardos, interpretada per Marina Durán i Raül Tortosa, no es va representar). Amb un text fluït, i una direcció fragmentada alhora que homogènia de Jesús Luis Jiménez, l’escena presenta una evolució transparent i radical dels personatges en tan sols 15 minuts. La coreografia escènica s’adequa a l’espai i a l’escena, en tant que permet respirar a l’espectador i funciona en relació amb els processos interns dels actors.

Pel què fa a les interpretacions, el personatge de Ricard Salom estava un pèl cridat al principi, possiblement, fruit del nerviosisme propi previ a entrar a escena. No obstant això, de mica en mica es va anar moderant i va acabar trobant un ritme i un to adequat i, sobretot, honest amb el que sentia el seu personatge. Susanna Queralt, per la seva banda, és una actriu sincera, que passa els parlaments pel seu sedàs fent versemblant tot allò que diu. En el cas d’algunes reaccions de caire més físic però, caldria un treball més a consciència que li permetés obtenir la mateixa veracitat corporalment, que verbalment.

“Solo amigos” és una adaptació d’una escena que funcionava en la pel·lícula original – “Con derecho a roce” (2011), dirigida per Will Gluck – i que funciona ara també pel fet de tractar un tema tan universal com és la relació entre un home i una dona. L’adaptació, a més, presenta una fantàstica tasca de síntesi, ja que resumeix tota la pel·lícula en una única escena: dos amics decideixen tenir una relació sexual, sense sentiments, només per satisfer les respectives necessitats fisiològiques, però al final s’acaben enamorant. Víctor Zegarra aconsegueix magistralment en 15 minuts fer transitar els seus actors des de l’amistat més sincera, a l’atracció física, per passar a la descoberta de quelcom més potent i profund, i finalment a l’enamorament incipient.

Per la seva banda, els joves actors Anabel Riquelme i Christian Navarro, absorbeixen de manera admirable tots els processos, i els transiten fluidament, sense sotracs, experimentant, i degustant, cada un dels estats emocionals proposats. La direcció de Zegarra també gestiona encertadament els moviments, tot i que, en algun moment resulta una mica violenta la proximitat dels actors amb el públic. Uns centímetres més de distancia haguessin permès als espectadors seguir essent propers als fets, a mode de voyeur, però amb la tranquil·litat de seguir comptant amb una paret que els protegeix de ser vistos.

En resum, “Cuentos de amores” és una mostra més de les iniciatives dels directors, actors i dramaturgs joves que encara no disposen d’un nom que els catapulti, ja no a la fama, sinó a la simple coneixença que els permeti optar a subvencions de qualsevol mena. Es tracta d’una proposta valenta, arriscada, que aposta per la taquilla inversa, i que no pretén res més que viure d’allò que els agrada, el teatre. Així doncs “Cuentos de amores” és una aposta pel petit format teatral, en un espai magnífic del barri de Gràcia, que permet seguir creient en un possible futur per a les noves generacions que es volen dedicar a la interpretació.

Per a més informació sobre l’espectacle es pot consultar el Vídeo promocional de l’espectacle “Cuentos de amores”, o bé la seva Pàgina de Facebook.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version