Autor Cinema, teatre i televisió
14 Maig 2014 a 17:30

Sóc mare, i ara què?

Una comèdia més

Imatge de lespectacle "Mares! Maternitat a crits"

Imatge de lespectacle “Mares! Maternitat a crits” // Imatge del web del Teatre Condal

COMÈDIAAutors originals: Leslie Ayvazian, Brooke Berman, David Cale, Jessica Goldberg, Beth Henley, Lameece Issaq, Claire LaZebnik, Lisa Loomer, Michele Lowe, Marco Pennette, Theresa Rebeck, Luanne Rice, Annie Weisman i Cheryl L. West. Idea original: Susan Rose I Joan Stein. Adaptació: Guillem Clua. Direcció: Oriol Tarrasón. Repartiment: Lloll Bertran, Mireia Gubianas, Óscar Jarque, Sandra Monclús i Vanessa Segura. Espai escènic i il·luminació: Txema Orriols. Vestuari: Miriam Compte. Espai Sonor: Roger Julià. Caracterització: Toni Santos. Ajudant de direcció/regidor: Héctor Morris. Cap de producción: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció de l’escenografia i mobiliari: Talleres M. Prieto i Estudi-Taller d’escenografia Jorba-Miró. És una producció de FOCUS.

L’escenari pràcticament buit, només set plafons gegants, semblants a fitxes de domino, ressegueixen els límits de l’escenari. Mentrestant, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong canten amb les seves veus de vellut “They can’t take that away from me”. De sobte una veu masculina demana als espectadors que, siusplau, apaguin els telèfons i les alarmes, i seguidament una precipitada veu femenina apareix demanant silenci perquè sinó el seu fill… llàstima, ja s’ha despertat.

“Mares! Maternitat a crits” és una peça que Oriol Tarrasón presenta amb un format molt semblant al de les obres de la companyia T de Teatre. Quatre dones, i en aquest cas, també un home, expliquen, mitjançant monòlegs, diferents experiències sobre un tema concret: la maternitat.

Si bé és cert que hi ha històries brillants, i moments realment molt divertits que arrenquen riallades sinceres entre el públic, hi ha una certa vulgaritat en el vocabulari i la manera d’explicar les situacions que es fa un pèl estrany, i fins i tot incòmode. “Follar”, “polla” o “condó” són paraules emprades a mansalva i que, sense voler, acaben fent funcionar en detriment de la peça el que pretenia ser un llenguatge modern i desenfadat, ja que el públic no s’ho espera i no ho digereix prou depressa com per poder riure’s del gag. Aquests fet, es tradueix en un ritme intermitent que puja quan els espectadors se senten còmodes, i cau en picat quan hi ha explicacions o paraules grolleres.

Cal comentar també, pel què fa al ritme, que les transisions són un pèl lentes i extenses. Sobretot perquè sembla que el director les ha entès com a un número més que cal interpretar, i els actors, per contra, no. En conseqüència el resultat són uns canvis d’escena on els actors es passejen sense sentit per l’escenari – malgrat que somriuen i ballen – fins que s’inicia l’escena següent, deixant l’espectador descolocat i sense saber molt bé què ha passat.

És important destacar però, el meravellós treball vocal de tots els actors. Sense anar microfonats se’ls entén des de qualsevol punt del teatre. També és molt interessant el treball corporal i de creació de personatges, sobretot en el cas de Vanessa Segura, que ofereix unes interpretacions fantàstiques, amb un personatges espectaculars i totalment creibles, modificant el cos i la veu.

Lloll Bertran, sens dubte, és l’ànima de la peça i, malgrat sembli no estar del tot còmode en tot allò que fa, presenta un treball impecable i honest. Sandra Monclús i Mireia Gubianas, es mostren lliures i generoses en les seves interpretacions, i malgrat donar vida a personatges estereotipats, aconsegueixen matitzar la seva història, i donar-li un toc personal que la fa propera i versemblant. Óscar Jarque, malgrat ser l’únic intèrpret masculí, no destaca en les seves aparicions, i ofreix unes intervencions fluixes a les que es podría treure molt més de suc.

Pel què fa a l’adaptació del text, a càrrec de Guillem Clua, cal destacar un gra ingeni a l’hora de convertir les situacions originals en referències que el públic pugués entendre, com per exemple la del nen que volia interpretar a Maria Magdalena a “La Passió”; o la de la mare jubilada que mirava “Gran Hermano” a la televisió i s’havia llegit el llibre de la Belén Esteban.

Sigui com sigui, “Mares! Maternitat a crits” aborda temes complexes  i delicats. Es parla de l’acceptació de la homosexualitat d’un fill, de les adopcions, de les families amb progenitors homosexuals, dels avantatges i desaventatges de la maternitat, etc. És a dir, temes actuals, molt presents en les converses qüotidianes, i que la majoria de vegades es tracten en clau còmica quan en realitat no són ni tan divertits, ni tan senzills de gestionar.

En definitiva, una bona proposta, a la que falta una mica més de ritme, i li sobra una mica massa de “modernitat” basada en paraules “guais” que no fan res més que incomodar el tipus de públic que hi acut, persones a les que aquest tipus de vocabulari els sembla groller i vulgar.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version