Autor Cinema, teatre i televisió
9 Abril 2014 a 17:30

“Katastrophe”, o la tribu dels ossets taronges

Intel·ligència, sinceritat, i reflexió crítica

Cartell de l'espectacle "Katastrophe"

Cartell de l’espectacle “Katastrophe” // Imatge del web del CAET

PERFORMANCE. Funció vista: 6 d’abril del 2014 (Teatre Alegria de Terrassa). Idea original: Àlex Serrano i Pau Palacios. Creadors – Performers: Àlex Serrano, Diego Anido, Martí Sánchez-Fibla i Pau Palacios. Producció – Ajudant de direcció: Barbara Bloin. Aplicació interactiva de vídeo: Martí Sánchez-Fibla. Realització de vídeos: Josep Maria Marimon. Construcció de màscares: Sílvia Delagneu. Assessor d’il·luminació: Àlex Aviñoa. Assessora científica: Irene Lapuente (la Mandarina de Newton). Música: Roger Costa (temes Gummies, Spaces i Metals). Cantant: Susanna Abellán (Gummies). Assessor del projecte: Víctor Molina. Agraïments: Erin, Adrià, Martí, Irene Capdevila, Pia Mazuela, Massimo Vesco, Ewa Gleisner, Gigi Piana, Rosa Pozuelo, Marta Galán, Julien Bouffier, Franck Bouchard, Pablo Rega, Raquel Regueria. Una coproducció d’Agrupación Señor Serrano i Festival Hybrides de Montpellier.

Tres taules plenes d’artefactes, material de laboratori, caixes de pasta de dents, pots d’escuma d’afaitar, una bola de plasma, estructures, un ordinador i una taula de mescles, i un munt d’ossets de goma. Tres performers esperen a dalt de l’escenari, acabant de col·locar el material, a que tot el públic estigui col·locat. Un quart preformer es passeja entre els espectadors amb una màscara d’ós de color verd; dues màscares més, una de taronja, i una altra de blava, reposen en uns suports sobre l’escenari.

Un cop tothom està assegut, i sembla que tot està en ordre, dos dels performers que esperaven es posen també una careta, mentre que el que resta se’n va a la taula de l’ordinador, prepara la mescla, i comença la “katastrophica” festa.

“Katastrophe” no es pot concebre sense el suport audiovisual. Àlex Serrano, Diego Anido, Martí Sánchez-Fibla i Pau Palacios fan meravelles amb els vídeos. La idea és tant senzilla com enregistrar maquetes, elaborades amb materials quotidians, “poblades” d’ossets de goma, i reproduir-ho en streaming a través d’una pantalla gegant col·locada al fons de l’escenari. Ara bé, la qualitat de les maquetes, i sobretot de les metàfores a partir de l’ús de la química aplicada és tal, que una feina, a priori tan senzilla, es converteix en una vertadera proesa.

Amb una mirada irònica i terriblement crítica, els membres de l’Agrupación Señor Serrano, expliquen la història del món des dels principis dels temps, abans de l’existència de l’home, fins a l’actualitat. Al principi, la terra comença a ser habitada per una espècie, els ossets de goma taronges, que pateixen les inclemències dels desastres naturals, com per exemple els volcans. Més endavant, l’espècie evoluciona, i comencen a aparèixer ossets de goma d’altres colors i sabors. En aquest moment s’inicia la lluita de “races”, i a banda dels accidents naturals, com les inundacions, els ossets, es converteixen en un altre perill per a la seva pròpia espècie.

Passen els anys, i els ossets es multipliquen de manera exponencial, poblant mapes sencers amb milers de cases. Descobreixen materials tant importants com el petroli, i comencen els conflictes d’interessos entre els ossets (a banda de la lluita de “races”, i els desastres naturals, que persisteixen). Segueix avançant el temps i els ossets construeixen metròpolis basades en el model capitalista, representada a la perfecció per packaging de productes cosmètics, o d’higiene. Una ciutat que també es veurà destrossada per la desídia i l’ambició els ossets.

La “societat” de goma evoluciona, i segueix destrossant el medi, per exemple, amb vessaments de petroli exemplificats amb taques de tinta negra en una peixera on hi ha una Sagrada Família submergida. Comença també l’era digital, on l’electrònica i les tecnologia es fan presents a les vides quotidianes dels ossets; i també comença l’era de les grans guerres i massacres on exèrcits d’ossets de goma lluiten entre ells per aconseguir… vés a saber què. En aquest punt, els líders polítics professen el mateix discurs sense sentit, culpant els demés, llençant pilotes fora, i evitant responsabilitzar-se de cap qüestió.

El medi es segueix malmetent, i els materials emprats pels ossets, ja sigui per seguir construint, o simplement per a refinar, són cada cop més nocius. Tant és així que, per exemplificar-ho, en un moment determinat, els quatre performers pugen a l’àtic del teatre per a fer un experiment amb àcid sulfúric i sucre, una barreja que crea una massa negra, grumollosa i fumejant, molt semblant al quitrà.

Després d’aquest quadre, només queda l’aniquilació total, la decadència final, el descobriment de l’energia nuclear, l’escalfament global del planeta, i milers d’ossets de goma desfent-se, o millor dit, coent-se, sobre una planxa calenta.

La música també hi juga un paper molt important a “Katastrophe” ja que accentua el clima de tensió creat per la manipulació química, i per les cruels, però alhora tant versemblants recreacions de la història de la humanitat.

Sens dubte, la proposta de l’Agrupación Señor Serrano, que el dia de la representació al Teatre Alegria de Terrassa celebrava tres anys de l’estrena de “Katastrophe”, és una aposta arriscada que no només compleix les expectatives, sinó que les supera. És un espectacle reflexiu que més que respondre qüestions, les planteja, i col·loca l’espectador en situacions incòmodes provocant-lo, inquietant-lo, en definitiva, despertant-lo. És un plaer veure propostes tan brutals i vertaderes com aquestes sobre els escenaris on, darrerament, només hi ha versos declamats, falses floritures, i passions malenteses.

Switch to mobile version