Autor Cinema, teatre i televisió
1 Abril 2014 a 17:45

Crítica cinematogràfica: Ahora me ves…

ahora me ves

@ainamarcobal

THRILLER. Estrena: 19 de juliol de 2013. Dirigida per: Louis Leterrier. Guió: Edward Ricourt, Boaz Yakin i Ed Solomon, basant-se en un argument de Edward Ricourt i Boaz Yakin. Producció: Alex Kurtzman, Roberto Orci i Bobby Cohen. Repartiment: Jesse Eisenberg, Mark Ruffalo, Michael Caine, Morgan Freeman, Isla Fisher, Woody Harrelson, Dave Franco, Mélanie Laurent i Michael Kelly.

El grup dels Quatre Genets està format per quatre mags prestigiosos que decideixen dur a terme una sèrie d’espectacles polèmics que es basen en robar famosos bancs en directe, per així repartir els diners entre la gent del públic. Tot i així, la pista que segueix un policia per atrapar-los serà la que posarà entre les cordes la investigació i la credibilitat dels implicats.

Guanyadora a Millor Pel·lícula de Thriller als People’s Choice Awards. Va estar nominada  a Millor Thriller als Empire Awards i als premis de l’Acadèmia de Ciència Ficció, Fantasia i Pel·lícules de Terror. En aquest últim certamen també va aconseguir estar nominada en la categoria de Millor Música.

Ahora me ves… és una pel·lícula de pur entreteniment. No cal buscar tres potes al gat i anar més enllà, perquè és un simple espectacle visual per passar una estona entretinguda. Tot i així, al acabar de passar dues hores buides de reflexió, queda una sensació d’engany. El desencert en el muntatge va més enllà del que es podria esperar a priori. No es pot fer un film sobre màgia i al voltant de la fe en allò inexplicable i després fer servir l’edició i muntatge per enganyar l’espectador com vol. Sí, la màgia sempre té un truc amagat, però ensenyar màgia al cinema és realment molt fàcil. No cal ni pensar nous trucs ni plantejaments transgressors dins la màgia, perquè amb el muntatge el director ja en té prou per sentir-se satisfet. Però l’espectador, que va més enllà, veu que la màgia realment passa a ser un element molt secundari per deixar pas a la fàcil edició i muntatge planificat i premeditat.

Així, és una pel·lícula que tracta sobre màgia que no ens sorprendrà pels trucs. Sembla mentida plantejat així, però és un engany directe al món de la màgia i l’espectacle abusant tan descaradament d’un recurs audiovisual amb el qual es pot fer qualsevol cosa, amb professionals tan qualificats en el camp. Per suposat s’ha de fer servir el muntatge, seríem ingenus si creéssim que no es faria servir, però almenys un esforç per introduir algun truc de màgia que sorprengui, no hagués estat malament.

A part d’això, cal dir que el film sobreviu gràcies al misteri per saber com funciona el truc final, que no desvelarem. Cal tenir en compte que es va estrenar a principis de l’estiu passat, així que l’objectiu d’entretenir i passar una estona al cinema ho compleix bé. Per seguir amb la dinàmica de la història s’opta per utilitzar els girs de guió. Alguns d’aquests estan bé, aporten una altra dimensió al conjunt, però cal advertir d’un gir en concret bastant trampós. Hi ha qui pot pensar que aquest fet fa tancar el cercle de la història, però altres pensem que era un recurs que s’olorava des del minut u i acaba sent una sorpresa ingrata.

Visualment està treballada, almenys. Els efectes especials i muntatge són perfectes per aconseguir el que vol el director. L’encert en l’edició no s’extrapola en la planificació i composició dels plans. Preparats pel mareig, perquè els moviments circulars són un recurs predilecte. Pot ser efectiu molts cops, és molt dinàmic, però l’abús fa que el moviment molesti a la vista i que l’espectador es desconcentri.

Un dels aspectes que crida més l’atenció és el repartiment. Amb un Woody Harrelson genial, sobresurt a la resta de mags de manera aclaparadora. Jesse Eisenberg té els seus fans i detractors a parts iguals, en aquest cas direm que fa un paper molt seu i característic, tot i que ha d’estar alerta de no encasellar-se en el jove talentós, egocèntric i inexpert socialment. En el cas de Isla Fisher, és correcte en el seu paper i Dave Franco sembla ser un simple suport a qui podrien haver donat més protagonisme. Juntament amb Harrelson, Mark Ruffalo també clava el seu paper de policia cabut. Els actors aconsegueixen fer sobreviure uns personatges dels quals no se’n sap gaire cosa i es podria indagar un pèl més en el seu passat.

Així, s’ha de tenir en compte que les expectatives passen per l’entreteniment, l’acció i un impacte visual positius. En detriment s’ha deixat de banda els personatges, la història i la màgia. Això sí, la història d’amor innecessària que no hi falti. Ja s’està treballant en una segona entrega que s’espera per l’any que ve.

Switch to mobile version