Autor Societat
25 Març 2014 a 17:40

Els Premis Ciutat de Sant Cugat demostren que tenim de tot i força

Imma Monsó, Elisabet Franch i la Factoria Mascaró, les sorpreses de la nit

[wzslider]

Un cop l’any la nostra ciutat premia a les persones i entitats que per la seva tasca, trajectòria o per algun fet destacable mereixen un reconeixement especial. Els Premis Ciutat de Sant Cugat, que aquest any arribaven a la novena edició, són d’aquells que van de baix a dalt. Els proposa la gent, amb unes condicions reglamentades és clar, recollint signatures, amb arguments, però els proposa la gent, i de baix arriben fins un jurat format pels seus representants al ple, els i les portaveus de tots els partits amb representació, i una colla de persones amb prestigi de diferents àmbits, aquest any, això sí, tots homes, excepte la Marina Romero – periodista – .

De les 22 candidatures presentades enguany al final el jurat va haver de decidir entre 15. I ahir finalment va arribar el gran dia. Com en les grans nits de gala, de premis, d’Òscar “goes to…”, els nominats candidats anaven arribant al Teatre Auditori de Sant Cugat. Empreses com Activitat Sant Cugat i Sprint Idiomes, escoles com el Viaró o els alumnes de l’Institut Leonardo da Vinci, creadors i artistes com l’Ariane Patout i l’Esteve Polls, entitats que celebren aniversari com Fila Zero, l’Agrupament Escolta Berenguer el Gran, AVAN, el Casal de la Gent Gran de Mira – sol. Totes elles arribaven amb familiars, amics i, segurament amb algunes paraules preparades per si de cas.

Entre el públic gairebé totes les personalitats de la ciutat, de totes les entitats, partits, associacions, ahir no faltava gairebé cap. A l’entrada i després a l’escenari, per començar, música de la bona vinguda de l’edifici del costat, del conservatori i de l’escola de música Victòria del Àngels, himne local i parella de presentador i presentadora – tipus premis Acadèmia – amb el Josep Maria Vallès, director dels mitjans del Grup Premsa Local i la Marta Cailà, periodista. Després d’una divertida i reivindicativa actuació del grup de teatre local Les Xandrines, un dels millors grups de dansa del país, l’Esbart, prepara al públic trencant motllos pel que vindrà més tard.

I comença, com és habitual, la presentació dels finalistes i el gran moment, l’anunci de qui ha guanyat els cinc guardons. Per part de l’Ajuntament la Cristina Paraira, la Susanna Pellicer i la Joana Barbany, potser per equilibrar la balança anterior? I en Ramon Grau, propietari del Tot Sant Cugat, promotora original dels premis, i en Carles Miró, director del Conservatori, són els encarregats de llegir un a un els noms. El primer, un club que fa anys, que treballa la base, que representa, com molts dels altres clubs de la ciutat, el treball dels valors de l’esport i que com va dir el seu president “en el nostre esport necessitem l’altre per anar endavant”, al Club de Rugby Sant Cugat que, per cert, aquest setmana es juga l’ascens a la màxima divisió. El segon, a un referent de la ciutat, una persona que ha maldat perquè el patrimoni no només no es perdi sinó que no és malmeti o s’usi malament, una persona que manté viva la memòria col·lectiva de la nostra ciutat, en Domènec Miquel, historiador.

El tercer, una sorpresa, almenys per mi, una música, jove, santcugatenca, sortida del nostre conservatori i primera flauta a La Scala de Milà, a la que se li ha concedit enguany el premi Nagahara Flute Contest, l’Elisabet Franch, que va mostrar la seva “sorpresa per ser proposada, ser entre els nominats i ser dalt l’escenari i sentir-se molt orgullosa d’un premi donat per la seva ciutat”. El quart, a tota una institució de la nostra ciutat que fa 40 anys que treballa amb persones amb algun trastorn en el seu desenvolupament intel·lectual, una cooperativa que cada dia lluita perquè cap dels seus usuaris, amb risc d’exclusió social, es quedi sense oportunitats, el Taller Jeroni de Moragas, a més va decidir donar-li la veu als seus protagonistes i va recollir el guardó en un gest emocionant, la Rosa. El cinquè, i no per això menys important, qui ha treballat més en els darrers 10 anys a la nostra ciutat perquè tothom qui ve de qualsevol part del món conegui la nostra llengua, el Voluntariat per la Llengua, que treballa colze a colze amb el Servei Local de Català, i que ha estat capaç de mobilitzar desenes de persones que de forma despresa donen el seu temps lliure per formar les anomenades “parelles lingüístiques”.

Al final dels guardons, la “llicència” de l’alcaldessa: el Premi Extraordinari. Aquest és un premi que el tria directament la Mercè Conesa, abans en Lluís Recoder. Aquesta vegada ha anat a parar a una escriptora especial, una dona que per ser una de les escriptores de més renom en l’actualitat “no va de res”. Guanyadora del Ramon Llull, del Prudenci Bartrana o del Premi Nacional de Cultura 2013, fa ja uns quants anys que viu entre nosaltres tot i ser filla de ponent i tal i com va dir ella en recollir el guardó, aquest li ha agradat molt per ser “inesperat i m’agraden les sorpreses, a una trajectòria i una comença a tenir una edat i està bé que et reconeguin el que has fet i et treu pressió i angoixa i, que porti el nom de la ciutat que t’ha acollit, on has vingut a viure per amor i on has fet la teva família”. L’alcaldessa en el seu parlament va destacar el fet que “a Sant Cugat hi hagi tanta presència d’escriptors i escriptores i amb aquesta voluntat hem volgut esperonar i cohesionar moltes de les activitats que es fan en el foment de les Lletres. Amb aquest premi volem visualitzar el gruix d’escriptores que conformen la narrativa catalana contemporània i que tenen encara avui una posició relativament poc coneguda dins el món de les lletres” i, fent al·lusió a un article de la pròpia guardonada sobre Sant Cugat, en el que parlava de forma “sorneguera que és tan bonica que sembla una monada, que sota aquesta ciutat hi batega fort la societat i avui reconeixem la valuosa feina, sovint anònima”.

Per acabar la gala una altra de les sorpreses de la nit. El cos de dansa de l’Esbart, per primer cop, ballant junts amb la Factoria Mascaró fent un homenatge emocionant al gran mestre Joan Serra. Un luxe pel públic de la gala del que en podríem gaudir més sovint si no fos perquè aquests segons no han trobat aixopluc a la nostra ciutat, tot i tenir nivell suficient com per estar residint i fent gaudir de la dansa contemporània a grans i petits. Aquest sí seria un merescut homenatge al Joan per tot el que va fer per la dansa a Sant Cugat.

Switch to mobile version