Autor Cinema, teatre i televisió
18 Març 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: Frozen, el regne del gel

frozen el regne del gel

@ainamarcobal

ANIMACIÓ DE COMÈDIA FAMILIAR. Estrena: 29 de novembre de 2013. Dirigida per: Chris Buck i Jennifer Lee. Guió: Jennifer Lee, basant-se en el conte de Hans Christian Andersen “La reina de les neus”. Producció: Peter del Vecho. Doblatge original: Kristen Bell, Idina Menzel, Jonathan Groff i Santino Fontana.

Una profecia condemna el regne a viure en un etern hivern pels poder que té la seva princesa, l’Elsa. L’Anna, la seva germana, i el Kristoff emprendran un viatge per anar a trobar la Reina de la Neu i acabar així amb el fred permanent.

En el certamen d’aquest any dels Oscar ha guanyat dues estatuetes: a Millor Pel·lícula d’Animació i a Millor Cançó Original per la coneguda “Let it go”. En els Globus d’Or i en els BAFTA també es va endur el premi a Millor Pel·lícula d’Animació. En els Annie Awards es va endur fins a cinc guardons per la direcció, la música, el disseny de producció, el doblatge i a Millor Pel·lícula d’Animació també.

“Disney ha tornat a ser el que era”. Aquesta frase circula per internet després de l’estrena de Frozen, juntament amb el seus guardons. Sí que podem dir que Disney mira enrere per tornar a rememorar aspectes que havia deixat de banda, però és evident que també segueix fent camí mirant endavant. La història és  cent per cent característica de la companyia, però també amb novetats: quan abans l’amor vertader era entre un príncep i una princesa, ara aquest amor també pot ser fraternal.  És per això que Frozen aconsegueix captar tant els petits d’ara com els que érem petits fa uns anys, l’essència perdura.

La història queda lluny de grans clàssics com La Blancaneu, Pocahontas, La sirenita, Aladdin, La bella i la bèstia, o La Ventafocs, però cal afegir-hi el complement d’excés de nostàlgia que molts patim.  El guió d’aquesta nova producció no està gaire ben aconseguit pel fet d’anar a cegues i improvisant a cada instant. Amb anades i vingudes dels personatges i les accions, costa trobar un ritme regular. Tot i així, i com a punt a favor, el film no és llarg i s’agraeix molt després d’estar submergits en la moda dels 180 minuts.

Però si la història costa de funcionar, té uns bons personatges per donar-li suport i fer-la més lleugera. Tot i així, personatges com el de l’Elsa, la reina de la Neu, podria haver estat molt més protagonista; queda molt metratge centrat en l’altra germana, l’Anna, i poc en la que realment és especial i interessant. En el cas aquest de l’Anna, és un personatge construït a consciència per autoparodiar les princeses perfectes de Disney: és imperfecta, maldestre, somiadora i es deixa enganyar fàcilment. Les princeses normalment sempre s’han mostrat com a noies boniques, perfectes i bondadoses, però en aquest cas això es trenca. A més, i molt important, l’amor entre príncep i princesa té un paper destacat però no és el que vertebra tota la història. L’amor és essencial pel desenllaç, és Disney, però el nou plantejament fa prendre una reflexió més profunda i madura.

Tot i així, un dels personatges més importants que es troben a faltar és el dolent. Hi ha un antagonista però tampoc és per tirar coets. Falta el perill, la pressió i en definitiva la maldat d’algun personatge que posi entre les cordes durant tota l’estona als bons. És una de les carències, a diferència de la saturació dels dos personatges graciosets: el ren i el ninot de neu. Els dos fan de personatge suport amb tocs d’humor, però l’Olaf, el ninot de neu, pren tant el protagonista que anul·la completament els gags inicials del ren.

La companyia d’animació es torna a fixar en els detalls més mínims a l’hora d’animar. La pel·lícula és, visualment, una delícia, amb jocs entre la llum i la neu molt ben aconseguits. Però pel que més destaca, per sobre de tot i qualsevol cosa, és per la música. Durant la primera meitat del film, Frozen torna a ser una pel·lícula d’animació vertebrada per la música, cosa que recorda als clàssics Disney anomenats. A partir de la meitat ja no hi ha tantes cançons i es troben a faltar, però ens quedarem amb el bon gust musical del principi. No és per menys que la cançó de Let it go hagi estat guardonada i reguardonada fins a més no poder, però el conjunt de la banda sonora està a nivell molt notable. Per tot això, cal dir que és bastant recomanable veure-la en versió original. Les veus en el doblatge català o castellà no estan malament, però les cançons són realment bones en anglès original.

Així que si sou amants de Disney o teniu ganes de veure bona animació, Frozen és una molt bona aposta, tant per a grans com a petits. Amb un gran atractiu visual i musical, amb la cançó d’Idina Menzel (o d’Adele Dazeem si us la recomana John Travolta), que aconsegueixen aguantar els ritmes desiguals de la història.

Switch to mobile version