Autor Cinema, teatre i televisió
4 Febrer 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: The Master

the master

@ainamarcobal

DRAMA. Estrena: 4 de gener de 2013. Dirigida per: Paul Thomas Anderson. Guió: Paul Thomas Anderson. Producció: Paul Thomas Anderson, Megan Ellison, Daniel Lupi i Joanne Sellar. Repartiment: Joaquin Phoenix, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Laura Dern, Jesse Plemons, Rami Malek, Ambyr Childers, Kevin J. O’Connor i Christopher Evan Welch.

En Freddie Quell és un veterà de la Marina que torna a casa ple de dubtes i incerteses, així que acaba sent un rodamón. Tot i així, i per casualitat, acaba coneixent en Lancaster Dodd, una ment brillant i de fortes convencions cap a la Cienciologia. En Freddie es converteix en la seva mà dreta per captar seguidors, però quan el nombre de fidels augmenta, en Freddie comença a veure que no tot és com es pensava i comencen a sorgir-li dubtes al voltant de la seva vida i les seves creences.

Va ser de les grans apostes fetes pels Oscars 2013, però finalment no es va endur cap guardó. Nominada a Millor Actor Protagonista, Millor Actor Secundari i Millor Actriu Protagonista no va poder endur-se cap dels guardons ni als Oscar, ni als Globus d’Or, ni als Bafta. On sí que va triomfar va ser als Austin Film Critics Association, on es va endur el premi a Millor Direcció, Millor Actor Protagonista i Millor Fotografia, guardó que també va aconseguir de la mà de la Societat de Crítics de Cinema de Boston.

Recentment ens ha deixat un dels grans actors: Philip Seymour Hoffman. El seu paper a The Master és un dels últims personatges amb tant carisma. Recordat també per altres títols, com ara El Gran Lebowski, Moneyball o Truman Capote, és un dels actors més recordats i amb més trajectòria cinematogràfica.

És un film que ha suscitat moltes crítiques oposades: hi ha gent a qui li agrada molt i a gent a qui no agrada gens. Obra mestra, gran direcció i grans actuacions. Lenta, avorrida i plana. Ens haurem de situar més en el gris intermedi, perquè la pel·lícula si bé té uns encerts espectaculars, també pot trontollar per altres bandes.

Explica una història que potser queda gran, és bastant ambiciosa. El director aconsegueix resoldre bé els obstacle perquè l’espectador sempre faci un esforç més de cara a treure unes conclusions més personals, però el film queda a mig camí entre la crítica i mostrar una història ficcionada de manera objectiva. Per aquesta raó precisa és per la qual l’espectador ha d’anar sempre un pas per davant: les coses no són fàcils per als personatges; les sensacions, reaccions i sentiments són mostrats de manera dura i seca, així que l’espectador se sent dins del film d’una manera molt realista. En l’escena del primer interrogatori dels dos personatges principals és impossible no sentir-se incòmode, ja que igual que el protagonista se sent analitzat, qui mira la pel·lícula inconscientment està fent una anàlisi d’ell o ella mateix/a.

Les dues interpretacions són perfectes. Els dos actors protagonistes aconsegueixen connectar amb el públic d’una manera increïble, perquè cap dels dos personatges s’amaguen de la dimensió personal i més íntima, tot i que no se n’enorgulleix dels seus sentiments reals. Un d’ells es mostra com a transparent quan té una història de fons amb molt de pes que no vol ensenyar a ningú; l’altre és un líder a qui se li escapen els sentiments vertaders cap a la seva família. Aquesta dualitat de personatges i sentiments crea una dinàmica magnífica fent que l’espectador completi el cercle íntim d’exploració personal.

Podrien treure més partit d’algun altre personatge com la dona o el fill, que queden a mig camí entre ser personatges del voltant o decisius en la vida privada de Dodd. Tot i que s’entreveuen alguns detalls més personals dels dos, podrien estar un pèl més desenvolupats. L’espectador s’imagina com deuen ser de veritat, però potser es podria anar més enllà i almenys insinuar alguna altra actitud i pensament que no queden tant a la superfície.

Tècnicament està molt ben aconseguida, tot i que en algun moment el risc passa factura. Alguns dels plans queden poc polits amb l’enfocament passat o curt. Tot i així, el director ha sabut mostrar molt bé tot el que passa al llarg de la història amb la combinació de diferents plans: tant es poden trobar microescenes d’un sol pla de tres segons com un pla seqüència de mig minut seguint una model. Aquests canvis en els ritmes fan aguantar de millor manera les dues hores i deu minuts de metratge.

El muntatge sembla passar desapercebut però juga un paper protagonista a l’hora d’entendre la composició del film. Les accions entretallades, els flashbacks i els plans que formalment expliquen poc, però ens diuen moltes coses indirectament, són els pilars de la composició. La manera dura i seca del film també es tradueix al muntatge: en certs moments hi ha talls i plans agressius i forts visualment, fet que endinsa encara més l’espectador.

En definitiva, The Master és una bona pel·lícula amb excel·lents interpretacions de protagonistes i secundaris, bona fotografia i muntatge, tot i que lenta i en certs moments divagant.

Switch to mobile version