Autor Opinió
2 Gener 2014 a 17:30

La transcendència d’un idioma menyspreat

Imatge de Wikimedia Commons

Imatge de Wikimedia Commons

Pocs pobles han estat tan injustament maltractats, fins al punt de la gairebé aniquilació, com els indis americans. Tradicionalment -des del punt de vista de l’ home blanc, evidentment- han estat considerats veritables bèsties carnisseres als quals simplement s’havia d’exterminar, ja que eren uns durs competidors per als ambiciosos colonitzadors d’origen europeu. Aquesta imatge de dolents-dolentíssims va fer de les tribus natives un element tan escàs com els animals dels quals s’havien alimentat tradicionalment i, reclosos en les seves reserves, van passar a ser un integrant més del paisatge americà… fins a la Segona Guerra Mundial, quan el seu concurs va ser clau per a guanyar la guerra.

 Durant els primers mesos després de l’atac a Pearl Harbor, les tropes americanes es van trobar que els japonesos eren capaços d’interceptar i descodificar tots els missatges per molt rebuscats que fossin amb una velocitat sorprenent. Això obligava a fer servir costoses màquines d’encriptació que de vegades arribaven a trigar fins a més de dues hores i mitja a desxifrar missatges bastant simples, fent la comunicació entre els grups altament ineficaços. No obstant això, un d’aquells dies va arribar el problema a l’orella d’un californià el qual va proposar una peculiar solució: utilitzar l’idioma dels indis navajos per codificar els missatges.

 Phillip Jhonston, el civil que el va proposar, havia crescut a la reserva navaja a la qual el seu pare exercia com a missioner protestant i havia après des de petit la llengua dels navajos, sent un dels pocs forasters (menys de 30) que dominaven aquest idioma. Un idioma, el navajo, molt complicat i que era molt difícil de dominar si no ho havies après des de la infantesa. Per a més dificultat, aquest idioma, proscrit a la intimitat del poble navajo que malvivia a les reserves, no tenia escriptura, de manera que la seva transmissió era exclusivament oral. A l’exèrcit dels Estats Units se’ls va obrir el cel i es van posar mans a l’obra.

 Després de fer una sèrie de proves, a principis de 1942 es va prendre un primer grup de 29 indis navajos els quals van desenvolupar una forma de codificar, al seu torn, els missatges que havien d’enviar. En aquesta”codificació”, els termes militars es transformaven en paraules d’ús comú en navajo, fent doblement complicat el desxifrar-los. Per exemple, per tanc, utilitzaven la paraula navaja per “tortuga”o per submarí la corresponent traducció per a “peix de ferro”. En el cas que haguessin de transmetre paraules sense traducció, les lletrejaven amb la traducció al navajo de les paraules angleses que comencessin amb aquesta lletra. Així, per la lletra “A”, utilitzaven la traducció de la paraula “ant” ( formiga ), per exemple.

 El primer grup de navajos va ser enviat a les divisions de Marines que lluitaven al Pacífic on van ser rebuts amb escepticisme, però en vistes de la seva eficàcia van ser ràpidament acceptats i respectats. Sobretot quan, gràcies a la seva cultura i a tota una vida creixent enmig de l’hostil desert, demostraven unes qualitats guerreres envejables, hereves de la millor bravura dels temuts guerrers navajos. Aquesta admiració va fer rebre el nom de “jefes” entre els seus companys.

 Fins a 420 navajos van ser reclutats com Navajo Code Talkers (Codificadors Navajos) per l’exèrcit americà, participant decissivament en batalles tan sagnants com les de Guadalcanal o la d’ Iwo Jima. En aquesta última batalla, en tan sols les primeres 48 hores, van transmetre més de 800 missatges perfectament salvant milers de vides, convertint el codi navajo en l’únic llenguatge encriptat que no ha estat rebentat en la història militar moderna… i indesxifrable fins i tot per als mateixos navajos!

 Més de 3600 navajos van formar part de l’exèrcit dels EUA durant la Segona Guerra Mundial, i un d’ells va ser capturat pels japonesos i portat al penal de Nagasaki. Torturat perquè desxifrés els missatges, com no havia estat entrenat en el codi, els missatges que li passaven no tenien cap sentit ja que parlaven de coses com tortugues, aigua i mar. El pobre home, tot i saber navajo estava tant o més perdut que els propis japonesos. Per sort, va sobreviure fins i tot a la bomba atòmica -li van salvar els gruixuts murs de ciment de la presó- per a explicar-ho.

 Resulta commovedor veure com, el poble indi, injuriat, deshonrat i vexat, al qual s’ha tractat amb menyspreu majúscul a la seva pròpia terra fins fa pocs anys (només cal veure qualsevol pel·lícula de l’Oest clàssica), pot ressorgir de les seves cendres i treure seva secular vàlua quan se li retorna la dignitat. Molts indis (navajos, sioux, hopi, chippeway…) van ser reclutats, però de cada dos reclutats, van anar-hi voluntàriament 3, degut a que per als joves indis anar a la guerra era una qüestió de prestigi en la seva pròpia comunitat. Un prestigi i una dignitat negada a tota una cultura i una forma de vida mil·lenària que, anys a venir, va ser decisiva per guanyar una guerra.

 Per cert… sap com deien els indis a Hitler? L’home que s’ensuma el bigoti.

 Genialitat nativa.

-Ireneu Castillo-

 

Switch to mobile version