Autor Cinema, teatre i televisió
28 Gener 2014 a 17:00

Crítica cinematogràfica: El Gran Gatsby

el gran gatsby

@ainamarcobal

DRAMA ROMANTIC. Estrenada: 17 de maig de 2013. Dirigida per: Baz Luhrmann. Guió: Baz Luhrmann i Craig Pearce basant-se en la novel·la de F. Scott Fitzgerald. Producció: Baz Luhrmann, Catherine Martin, Douglas Wick, Lucy Fisher i Catherine Knapman. Repartiment: Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan, Tobey Maguire, Joel Edgerton, Isla Fisher, Jason Clarke i Elizabeth Debicki.

En Nick Carraway és un escriptor que viu al costat de la mansió del misteriós Jay Gatsby, un milionari al qual gairebé ningú ha vist en persona. Quan en Carraway i en Gatsby es coneixen, la vida de l’escriptor serà de fantasia, sent espectador a primera fila d’una vida plena de luxes, amors i desencisos entre en Gatsby i la seva cosina Daisy.

Va estar nominada als Oscar a Millor Disseny de Vestuari i Millor Disseny de Producció. Als BAFTA també hi va tenir presència amb les nominacions a Millor Disseny de Producció, Millor Maquillatge i Perruqueria i Millor Disseny de Vestuari.

La primera impressió al començar a veure el film: “Com es nota que és del mateix director que Moulin Rouge”. La premissa comença més o menys igual, amb un escriptor, il·lusionat amb el que fa, a qui li canvia radicalment la vida el fet de conèixer un grup peculiar de persones. Aquests personatges, es presenten emfatitzant el seu caràcter extravagant i tant diferent al primer personatge que coneixem.

La història, després d’aquest començament, té els seus alts i baixos, concentrant els baixos cap al final. Amb un començament divertit, un misteri al voltant de la figura de Gatsby que enganxa i un bon repartiment d’actors, el fil argumental decau quan es tracta d’una història d’amor sense més. Tot i el toc personal del director, ben palpable, i el bon repartiment, no es pot evitar que el plantejament del guió vagi decaient fins que (per fi) acaba el film. Les dues hores i mitja que dura, es podrien haver reduït molt i potser la pel·lícula no s’hagués fet tan pesada.

I com omple Luhrmann dues hores i mitja de metratge? Donant voltes al mateix: ara t’estimo, ara no. La Daisy i el Gatsby arriba un punt que cansen. La història se centra exclusivament en ells dos, però d’una manera molt supèrflua, sense indagar en els personatges. Els dos tenen una experiència amorosa al passat que és el pilar de la història present, però el director no hi presta la importància suficient per trencar el ritme monòton. A això cal sumar-hi uns personatges plans, en tot el repartiment, i que cada cop el narrador, el Carraway, s’allunya més de l’espectador en comptes d’acostar-s’hi i fer-ho més personal (i de pas trencant el monopoli de metratge centrat en dos personatges).

Es nota que Luhrmann se centra indiscutiblement en allò visual. Grans plans generals d’un paisatge grandiloqüent, focs artificials plens de colors i espurnes d’energia, vestits i decorats calculats fins al mínim detall i uns colors treballadíssims. A alguns els pot semblar molt barroc amb tant detall, a d’altres els pot agradar que el director pari atenció en aquestes coses. Ni blanc ni negre: els regals visuals alleugen una mica el camí fins al final, però fa ràbia que només sigui això el que fa que la  pel·lícula s’aguanti. I això sense parlar de l’ambientació, visualment molt aconseguida, però es posa en dubte que als anys vint hi sonés música de discoteca i rap. Una llicència que s’ha pres el director que queda bé amb les imatges si allunyes el pensament de què està realment adaptant.

Tot i la poca profunditat dels personatges, el Gatsby no podria haver estat cap altre que DiCaprio, que tot i no haver-se endut cap premi, el fa creïble. La seva interpretació i la tècnica salven un film excessivament llarg, que dóna voltes sense sentit sobre el mateix i desaprofita certs aspectes del passat i l’esperit americà que haguessin pogut ser claus per a triomfar.

Switch to mobile version