Autor Opinió
30 Gener 2014 a 15:00

Can Clos, la pútrida allau de Montjuïc

Imatge del web Wikimedia Commons

Imatge del web Wikimedia Commons

La muntanya de Montjuïc, a Barcelona, és mundialment coneguda per les Olimpíades de 1992, en acollir gran part de les instal·lacions esportives que van participar en aquest esdeveniment. També és coneguda per ser un gran pulmó verd de la ciutat i perquè acull fires d’importància mundial (Mobile Word Congress, per exemple) o la Font Màgica. No obstant això, aquesta imatge idíl·lica i lúdica de la muntanya, dista molt de la que tenien els habitants del barri de Can Clos el 1971 quan una allau de merda -literalment- gairebé destrueix el barri.

En la nit del 5 al 6 de desembre de 1971, després d’uns dies de pluges intenses, el cel es va obrir deixant caure 196 litres per metre quadrat a la capital catalana. La caiguda de tanta aigua sobre mullat en una època, la franquista, en què la ciutat no estava preparada per a aquests excessos de la natura va produir danys importants en infraestructures com ara el pont de Molins de Rei. Inundacions de baixos, desbordament de rius, rieres i clavegueres van provocar el caos a Barcelona i la saturació dels serveis d’urgència de tota l’àrea metropolitana. Però no només es van desbordar les rieres.

A la muntanya de Montjuïc, uns anys enrere es van començar a aprofitar els forats deixats per les pedreres que extreien la preuada pedra arenosa groga amb la qual es van construir infinitat d’edificis històrics de la ciutat, com improvisats abocadors on fer desaparèixer els residus que generava Barcelona. Milers de camions encaraven cada dia des de la Zona Franca l’àrea que ocupa avui l’anomenada Anella Olímpica -la zona on anys a venir es construiran edificis tan emblemàtics com el Palau Sant Jordi, la torre de comunicacions de Calatrava o les instal·lacions de la INEF- abocant la seva pestilent càrrega a les antigues pedreres, contaminant l’aire de la Ciutat Comtal i els aqüífers de Montjuïc. Una d’aquestes pedreres, situada aproximadament on avui es troba el camp de beisbol Pérez de Rozas, va rebre de ple l’embat de la tempesta.

Els residus dipositats en aquella pedrera -que no estava encara reblida- absorbiren l’aigua dels dies anteriors, però ja no van poder absorbir els gairebé 200 litres caiguts aquella nit, trencant després d’una forta explosió deguda als gasos de fermentació, el feble dic de protecció i provocant una allau de detritus, llots i aigües negres que van baixar pel vessant sud de Montjuïc, arrasant tot el que trobava al seu pas, en aquest cas l’humil barri de Can Clos. L’allau pútrida va deixar una trentena de famílies sense casa, va tallar l’aigua, la llum, va arrasar cotxes, mobiliari urbà i va deixar la barriada sota una capa de merda de fins a mig metre d’alçada. Una autèntica alegria a portes de Nadal, vaja.

Tot i la dictadura, la qual no va deixar que transcendís l’incident, el barri es va posar en peu de guerra i unes 200 persones demanant solucions, van bloquejar l’accés de centenars de camions a les pedreres, els quals, malgrat la desgràcia, continuaven accedint a la zona per descarregar les més de 2000 tones diàries d’escombraries que Barcelona generava el 1971. La policia, regidors i el mateix alcalde Porcioles, es van presentar a Can Clos davant les protestes del veïnat, arrencant el compromís de tancar els abocadors en menys d’un mes, cosa la qual no anava a complir fins a l’entrada en funcionament de l’abocador del Garraf el 1974.

Montjuïc es va moure durant bona part del segle XX entre el barraquisme més miserable, l’oblit governamental més ignominiós i la degradació més absoluta, i aquest episodi va significar el principi de la fi de l’estat tan lamentable de la muntanya. El tancament dels abocadors, la fi de les barraques, la lluita veïnal, l’arribada de la Democràcia i les Olimpíades del 92, van permetre que aquest antic illot ara unit a terra tornés a prendre, aquesta vegada amb propietat, el nom que havia perdut durant la dura època de Franco: la Muntanya Màgica.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version