Autor Cinema, teatre i televisió
29 Gener 2014 a 17:30

90 minuts de vida

“Temps” el monòleg teatral de Quim Masferrer

temps

Imatge del web de Teatre de Guerrilla

MONÒLEG. Direcció: Ramón Fontserè. Text, dramatúrgia i interpretació: Quim Masferrer. Regidor i partner d’escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Video: Sara Boldú. Moviment: Silvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenogràfia: Guille Góngora. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Arkham Studio. Cançó l’Aigle Noir: Roger Mas i La Cobla de Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Producció executiva: David Grau. Productor associat: Binà Produccions. Producció: República de Guerrilla SL en col·laboració amb Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya, Girona i Salt.

El teló és obert. Un parell de cortines blanques a banda i banda de l’escenari, i una de grossa al fons, encara són baixades. Una caixa negra amb rodes, com aquelles on s’hi guarda el material d’un espectacle de màgia, de teatre o de circ, reposa al bell mig de l’espai escènic. De cop i volta, l’omnipresent veu d’Òscar Dalmau envaeix la sala i anuncia que l’espectacle és a punt de començar.

Un cop s’ha fet silenci al pati de butaques, un senyor vestit completament de negre entra a escena, puja les cortines, i s’endu la caixa entre cametes. Pocs segons després, torna amb en Quim Masferrer en una cadira de rodes. El col·loca on abans hi havia la caixa, i marxa altra vegada. Un cronòmetre digital inicia el compte enrere. Els darrers 90 minuts de vida del protagonista acaben de començar.

Sens dubte, la proposta, el text, i la dramatúrgia són dignes dels temps que corren: es parla dels temes que s’han de parlar, sense pèls a la llengua i sense pensar en el què diran; “és allà” respondria en Masferrer a qui tingués problemes. Ara bé, el ritme és la pedra a la sabata de tot l’espectacle.

Si bé l’arrencada és molt potent, el fet que duri un quart d’hora, la fa pesada i inquietant. Les danses amb la cadira funcionen la primera vegada, però no la resta. És evident que el lligam entre els temes no existeix i que la solució que han escollit per unir-los és ineficaç, ja que no fa més que accentuar el trencament rítmic, ja sigui amb l’aparició del “temps” (la figura del senyor vestit de negre, Agustí Rovira) o bé amb una crisi asmàtica (es dedueix) del protagonista. D’aquesta manera es crea una discontinuïtat, una intermitència rítmica que fa que la peça perdi força en el conjunt, malgrat presenti episodis brillants.

Un d’ells el del “desfogament”. En aquest capítol Masferrer fa una exhibició espectacular de crítica lliure davant de totes aquelles persones, tant físiques com jurídiques, que el (i ens) treuen de polleguera: entitats financeres (La Caixa), transport públic (Renfe), companyies telefòniques (Telefònica-Movistar), companyies elèctriques (Fecsa Endesa), asseguradores, mitjans de comunicació, càrrecs polítics, i un llarguíssim etcètera que el porta a l’esgotament més absolut.

Un episodi similar, o si més no amb una sensació final semblant, és aquell en el que es preocupa per si la seva existència transgredirà en el temps, i la seva persona serà recordada. És meravellós el dibuix que fa d’aquell que només busca la fama de manera instantània, sense voler circular per l’esforç ni el treball. Arriba a un deliri extrem però alhora reconeixible en el perfil de molts dels personatges mediàtics actuals.

L’aparició de Déu, i la brutal crítica a l’església també és un passatge que mereix ser mencionar. Com també el muntatge audiovisual que simula la darrera migdiada del protagonista.

Aquest mateix text, amb una proposta tant arriscada com l’actual, però amb un ritme més accelerat, retallant passatges que només semblen omplir buits (vegis totes les repeticions de les coreografies amb la cadira de rodes) i resumint aquells que, amb menys minuts, ja estan més que explicats (vegis els fragments “estic bé físicament”, “la lluita contra el temps inexorable” o “la darrera cançó”) comportarien un flux d’energia in crescendo que afavoriria en gran mesura el conjunt de l’espectacle.

És comprensible que no es vulgui fer un monòleg a l’ús, ni amb un format com el d’”El Foraster”, el programa que Masferrer protagonitza a TV3; però en aquest cas, s’haurien hagut de donar més voltes a la dramatúrgia i al ritme de la peça per tal d’evitar que el públic només desitgi veure aquella comicitat inherent en tots els treballs del fundador de Teatre de Guerrilla, i pugui apreciar el treball dramàtic que també és capaç d’oferir.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version