Autor Cultura
16 Desembre 2013 a 14:41

“El Ricard Garcia és una gran company de feina”

Entrevistem al fotògraf Jordi Camí

 

Jordí Camí

Foto cedida per Jordi Camí

Algú va encunyar per la nostra ciutat el terme “ciutat d’artistes” i de debò que no va anar gens errat, cada setmana tenim mostres sobrades de la varietat de cites d’art que ens presenten veïns i veïnes de Sant Cugat. La setmana passada el fotògraf Jordi Camí va obrir despatx professional al C/ Sant Martí, 18, allà on els seus pares van tenir durant anys la seva papereria – llibreria. Un despatx que pel fet d’estar a peu de carrer ens ofereix una RE-visió de part de la seva obra fotogràfica admirable des del carrer estant. M’atanso a la inauguració perquè aquests dies la fotografia, per molts motius és d’actualitat. Avui mateix s’inaugura una altra exposició a la Biblioteca Central Gabriel Ferrater organitzada pel Grup Foto Sant Cugat en homenatge a Salvador Espriu.

Jordi Camí, fotògraf, artista, reporter? “dins la fotografia he tocat moltes tecles, sempre he estat molt interessat pel reportatge, vaig començar al Diari de Barcelona, després sense voler em vaig trobar fent fotos al gabinet de l’ajuntament, vaig fer fotos d’interiorisme i publicitàries,… mai m’he sentit artista malgrat molta gent m’ho deia i amb els anys, veient el meu treball, he pensat que potser pot tenir una sortida que no havia contemplat, pensava que era una paraula pretensiosa…en aquests moments penso que tinc material que es pot penjar a les parets d’una casa sense que ofengui a ningú. Durant molts anys he fet documentals de viatges que s’han publicat a revistes i dominicals…”. Quin és però el teu ideal? “el reportatge és el que més m’agrada, hi ha moltes facetes i l’he practicat segons el moment de vida i el que m’interessava socialment, no ho he fet pel que m’interessava vendre sinó que ho feia i després procurava trobar-li la rendibilitat econòmica. Si no m’entra es nota el resultat del treball”.

La nova ubicació vol dir una nova etapa professional? “els nous temps són complicats i el que faig és diversificar, hi ha circumstàncies personals que hem lliguen més aquí i intento estar-hi a gust”. Li pregunto per si alguna de les feines li ha produït més satisfacció que d’altres, per quina d’elles ha resultat rodona en els seus resultats… “et contestaré de dues formes, he viatjat amb la meva companya, la Gemma, arribàvem a una redacció amb un text fet per ella i les meves fotos. Com a rodó va ser una ruta feta per Perú, Bolívia i Xile després d’una malaltia important meva just abans de marxar i va ser una sortida que físicament em va recuperar molt i professionalment i econòmicament ens va sortir rodona. Després hi ha treballs, com els socials que costa molt col·locar-los i aconseguir que arribin a la gent és un èxit, no perquè signis el reportatge sinó perquè si veus que arriba a molta gent penses que plas! ha arribat una denúncia, què be!”, quin exemple pots donar? “un que vaig fer a El Caire, que saps que no hi ha negoci, que te’l pots menjar i que potser la única sortida serà una exposició. Hi ha una comunitat cristiana en un barri determinat que es dedica a recollir escombraries i que amb els anys ha aconseguit construir la seva casa amb totxos de forma molt bàsica. Aquesta gent es van organitzar en cooperatives de tal forma que reciclen les deixalles en un abocador privat fent bosses de les deixalles i provocant un circuit de recuperació. Jo he treballat amb Greenpeace, penso que el tema ambiental és una qüestió molt important. M’ho va publicar una revista de divulgació i em va semblar fantàstic perquè es va veure més que en un diari, el ‘Muy Interesante’”.

No ha passat però sempre igual…“Un altre que és el de les ‘dones treballadores’ que vaig exposar a la Biblioteca Gabriel Ferrater no l’he aconseguit publicar i he tingut que engegar el plan B, l’exposició me l’ha finançat el col·legi de periodistes fent-la itinerant, alguns diaris es van interessar pel tema arran l’exposició i ’20 minutos’ em va donar una doble plana de la que no vaig veure un duro però em va donar molta notorietat. Una altra satisfacció d’aquest treball, a banda del Festival Visa pour l’Image on va ser projectat a la nit d’obertura, és que he vist que vaig destapar el tema i això vol dir que hi ha gent que a nivell internacional ha seguit treballant la notícia”.

Internet avui és una novetat pels fotògrafs, en Jordi és d’una altra generació i per ell ha suposat un canvi en la forma de treballar i m’explica quines són les alternatives…“no està molt clara, internet en molts casos és gratuïta, és el problema dels més joves, a mi m’està costant. Tot el que és gratis a internet dificulta la nostra feina… jo treballo amb estocs de fotos, la foto d’arxiu que es diu, amb bancs de fotos d’agència, és una sortida possible. Quan programes un viatge penses, què vaig a fer? I compatibilitzes reportatges i material per estoc de fotos per agència”.

Aquests dies estem patint estorats la notícia del segrest del Ricard Garcia, mentrestant li parlo obre la web del fotògraf santcugatenc, que és brutal, sinó fos per aquests reporters no sabríem que passa en aquests llocs però vols dir que s’han de jugar la vida?. Avui al ple de la ciutat es llegirà una declaració demanant el seu alliberament immediat… “és una opció professional de vida, ho comentàvem amb ell, com arribes a aquest punt? Sóc d’una altra generació, de la meva no em sona gairebé ningú, era molt difícil que tinguéssim una projecció internacional, jo m’he quedat a meitat de camí. Aquí estava tot molt restringit, no hi havia cultura de fer aquestes coses, no hi havia massa gent que dominés l’anglès, jo era dels pocs que en sabia, tinc 58 anys i tinc contactes a l’estranger, aconseguir que et fessin cas era una altra història – això vol dir anar a Londres, París o Alemanya amb un bon book que demostrés que podies fer això i no tenies ni “fava” on ho podies fer, aquí a Espanya hi havia el Gervasio només -. O t’ho poses entre cella i cella i amb internet ho tens més fàcil, i tires pel dret i passes de tot i arribes a aquest punt o com en el meu cas vas a camps de refugiats i aquí ningú et feia cas, només Metges sense Fronteres li interessava el meu treball… ningú t’encarregarà mai anar a aquests viatges, has d’autofinançar-te tu. Jo sempre ho he pensat, vaig ser massa “primerizo”. La única ONG que m’ha pagat un sou ha sigut Greenpeace, la resta no estaven preparats perquè no tenien pressupost, almenys aquí. Amb el Ricard…fa un parell o tres d’anys que ens coneixem, es un tio reservat, molt tranquil, un gran company de feina que això, al estar treballant en situacions difícils, en manifestacions,etc., t’està controlant, pendent de tu, existeix companyerisme, hi ha gent en la que és més accentuat, és una persona extremadament sensible, a pesar dels premis que ha guanyat, dels treballs que ha fet no és un personatge d’autobombo, no ho ha sigut mai, és una gran virtut que te, compromès amb la seva feina i els treballs que fa i que quan es posa amb un tema hi va. A més, ell al ser d’una altra generació té una altra formació. Per tant, ell l’anglès el té assumit i ell va tenir accés a altres mitjans, el vaig conèixer quan treballava amb el Wall Street Journal, a partir d’aquí va treballar amb periodistes que estaven en la seva línia i va aconseguir treballs i se’ls va premiar, aquí no se’l coneix tot el que se’l mereixeria. Fins i tot els companys de premsa fins fa dos anys no sabien qui era”.

I té raó en Jordi, ha treballat en tants diaris i revistes internacionals….“de diaris espanyols ha treballat al País, La Vanguardia, El Mundo,…varem treballar cobrint el 15M però ell ja havia estat a Afganistan, a Líbia i a Síria des del 2011. Va ser dels primers que va anar a Síria, no em va estranyar gens la notícia. En aquests llocs t’has de fer valdre, els mitjans no financen, fas un primer contacte…. En aquest món ‘vas a tant la peça’. Veuen que tens un mitjà per enviar les fotos – que no tothom ho té i ell sí, a Líbia ja ho tenia – que només ho tenen els que treballen per agències o diaris importants. A Líbia van anar fotògrafs joves a pèl però el sistema d’enviament era complicadíssim i llavors el que es fa si tens bon rotllo amb algun reporter, aquí és on es veu el companyerisme, és com ser mariner, si hi ha amics d’un mitjà que tenen el mecanisme per enviar el material des del front – que pot costar-te si no 150 $ – ell va invertir i ho tenia. Les situacions són molt crítiques, de vida o mort. De totes formes ell estava allà com a reporter del Mundo ara”.

A veure si acaba bé no? “doncs sí perquè ara allà hi ha tres bandes, com va passar a Mali, on es van ajuntar els Tuaregs, les faccions d’Al-Qaeda que baixaven de Líbia i l’exercit malià, i els que teòricament fan la revolució veuen com alguns aprofiten la situació per imposar un nou règim i segresten a persones que estan explicant al món el que està passant allà, cosa que és contraproduent per la seva causa”.

Switch to mobile version