Autor Cinema, teatre i televisió
27 Novembre 2013 a 13:20

Crítica teatral: Barcelona

Emoció i entranyes a “Barcelona”

Imatge del web teatregoya.cat

Imatge del web teatregoya.cat

DRAMA. Funció vista: 23 de novembre del 2013 (Teatre Goya Codorniu). En cartell fins: 1 de desembre del 2013 (Teatre Goya Codorniu). Autor: Pere Riera. Direcció: Pere Riera. Repartiment: Míriam Iscla, Emma Vilarassau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas, Joan Negrié. Escenografia: Sebastià Brossa. Vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: David Bofarull. Música Original: Óscar Roig. So: Damien Bazin. Moviment: Aixa Guerra. Caracterització: Toni Santos. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Col·laboració: Memorial Democràtic.

“Barcelona” és la història de dues amigues, de l’Elena i la Núria, dues dones unides per una profunda amistat, però separades per l’amor i per la guerra. La Nuri, s’ha tornat una dona amarga i grisa com la cendra que cobreix la ciutat; en canvi l’Elena, “la tieta Elena”, que en el seu moment va decidir marxar – o fugir – a França, segueix essent aquella dona alegre i abocada a la vida que havia estat, malgrat guardi una profunda pena dins del cor per l’allunyament de la seva amiga de l’ànima.

 Aquesta trama d’amistat, lluita, i devastació, es desenvolupa – a voltes més difosa que d’altres – entre les petites històries i anècdotes de la família Vila. Un avi que pren cocaïna per fer-se passar el dolor, una dona de fer feines que no té pèls a la llengua, un petit hereu que es deleix per seguir vivint, costi el que costi, i defensar el seu pare assassinat, una noia jove que vol créixer massa ràpid i un pintor republicà enfrontat amb el promès de la jove que amb un germà a l’hospital ferit per una bomba, es desespera cada cop més.

 És absolutament necessari lloar l’autor i director Pere Riera per haver elaborat un text tant ric i haver creat una història farcida d’atraccions i tensions, de desitjos i repressió, però sobretot, d’anhels i de vida. “Barcelona” esdevé així, clarament, la posada en escena d’una fotografia de família del 1938.

 Els actors estan meravellosos en els seus papers. Les dues grans bèsties escèniques, Iscla i Vilarasau, van ser generoses des del primer minut i en una escenografia gegant, van ser capaces de fer-se veure en qualsevol racó. Jordi Banacolocha i Pepa López donaven el toc d’humor, i alhora de sinceritat cruel fruit de l’escarment dels anys. Anna Moliner i Carlos Cuevas desprenien la tendresa inherent de l’adolescència, i alhora la força pròpia de la sang jove i nova. Pep Planas i Joan Negrié – molt poc encertat aquest darrer – van representar, amb el grau de confusió necessari, l’àngel i el dimoni de la guerra. També però, cal mencionar un darrer personatge, present en tota l’obra, un fantasma que tot i ser-ho, a causa de les constants reminiscències es fa present d’una manera gairebé física, tant pels personatges, com pel públic.

 Pel que fa a l’escenografia, cal destacar la seva complexitat, bellesa i adequació al context, malgrat en alguns moments de la representació, el públic de la llotja havia d’esquivar la làmpada d’aranya col·locada al “sostre” de la construcció per veure què estava succeint a escena.

 Cal destacar també la presència de la música que funciona com un element importantíssim en tot l’espectacle. Tant és així que, si no hi fos present, “Barcelona” no es podria entendre de la mateixa manera. El piano de cua, prohibit per evitar visites inesperades de la Guàrdia Civil, i la gramola, mig espatllada, mig emmudida pel mateix motiu, desperten quan arriba l’Elena que fins i tot és capaç de fer ballar un tango a l’amfitriona per fer-li recordar temps passats.

 Els dos únics elements que va grinyolar van ser, d’una banda la “coreografia” precisament perquè es veia una coreografia i no uns desplaçaments orgànics i naturals. A voltes, no es feien creïbles ni els moviments, ni les accions, era com si no hi hagués un vertader motiu a darrera, de manera que es perdia força, concreció, i energia durant uns segons. D’altra banda, l’escena d’en Ramon i la Victòria al piano en gairebé el darrer passatge de l’obra. No va acabar-se de resoldre de manera creïble, sinó que va semblar que tant sols funcionava com a un element desencadenant – gratuït i passat de voltes – del drama i resolució posterior.

 Finalment, és imprescindible fer menció al que, sens dubte, va ser el gran moment de l’espectacle per a tot el públic, l’apoteosi del final del primer acte. Just aquell moment en el qual, enmig del bombardeig, la Victòria s’alça, més forta que mai, i comença a cantar la Santa Espina, i tota la família se li uneix intentant apagar el so de les bombes amb el seu cant. L’energia de la imatge que es va crear en aquell precís instant va ser tant absolutament brillant i encoratjadora, que el públic de seguida va esclatar en aplaudiments, xiulets i fins i tot alguns es van acabar sumant al càntic.

 En definitiva i com a intent de conclusió, ja que és impossible concloure res d’aquest espectacle desbordant i meravellós, es podria dir que l’obra de Riera és una de les millors històries que s’han vist passar pels escenaris catalans aquesta temporada. La raó és ben senzilla, és una història que molts dels espectadors han viscut i recorden intensament, tal com s’acostumen a recordar aquests fets. Qui sap si entre el públic hi ha alguna Núria, alguna Elena, o fins i tot algun Tinet, que recorden els bombardejos de la ciutat de Barcelona com una de les pitjors atrocitats que ha hagut de passar mai la població civil de la capital catalana.

Anna Mestre

Actriu i Comunicadora

@anna_mestreseg

 

Switch to mobile version