Autor Articles i estudis
16 maig 2019 a 18:00

El linxament del regidor Tordesillas o la brutal forma de castigar un mal polític

0 Flares 0 Flares ×
Regidor Tordesillas de Segovia// Foto: https://www.groupon.es

Regidor Tordesillas de Segovia// Foto: https://www.groupon.es

Els continus casos de corrupció política que sorgeixen a la palestra informativa dia si i dia també són, per conegudes i reiterades, una notícia que ja no sorprèn a ningú. De fet, no és que no ens sorprengui, sinó que, moltes de les vegades, davant la magnitud astronòmica del delicte, sembla que hi hagi una certa resignació per part del poble. Possiblement sigui degut al fet que, en aquest país, històricament, s’han fet moltes i de molt grosses (veure La corrupta història dels cotxes anomenats “Gràcies Manolo”), i com  “el que mana, mana”, la gent ha optat per fer els ulls grossos i, si de cas, ficar la mà ella també a la caixa a la més mínima opció. Això ha donat ales als representants polítics a creure’s els reis del mambo i a fer el que vulguin sense haver de donar massa explicacions davant el poble que l’ha elegit. No obstant això, no sempre ha estat així i, a part del cas arquetípic de la Revolució Francesa, en què els Borbons van perdre el cap per un treu-me-enllà-aquestes-fams, a Espanya també hi ha hagut reaccions irades del populatxo davant politiquets amb pocs escrúpols. O si no, que l’hi diguin al regidor Tordesillas, per al qual ni tots els capellans de Segòvia li van lliurar de ser castigat pel seu poble.

Per trobar l’origen d’aquesta història, ens hem de remuntar a l’any 1504, quan amb la mort d’Isabel la Catòlica, Castella es troba amb un període de gran inestabilitat política fruit de la (a priori) incapacitat d’assumir el comandament per part de la legítima hereva, la seva filla Juana la Loca. D’aquesta manera, en un període de 12 anys, s’alternen per la màxima institució castellana Felip el Bell -el marit de Juana-, el Cardenal Cisneros i Ferran el Catòlic -el vidu d’Isabel- aquest últim empès per les circumstàncies, tenint en compte que ell estava per seguir les seves polítiques reproductives per assegurar un hereu a la Corona d’Aragó (aisss… aquesta sacrosanta unitat de la pàtria!) (veure Germana de Foix, quan la unitat d’Espanya va penjar d’un espermatozoide).

Així les coses, el 1516, després de la mort sense -nous- fills de Ferran el Catòlic, el poder passa al fill de Juana la Loca, Carles, que amb 16 anys i sense haver trepitjat la península Ibèrica en la seva vida (s’ha passat tota la seva vida a Flandes), es troba heretant les dues corones. D’aquesta manera, quan a finals de 1517, decideix donar-se una volta per les seves possessions castellanes, es troba amb un país totalment desconegut del qual ignora tot, fins i tot l’idioma (les classes rebudes no li van aprofitar molt, era una criatura ¿què volies? ). No cal dir que l’arribada del nou rei va omplir d’orgull i satisfacció a tota la noblesa castellana i més quan, l’any següent, convoca corts a Valladolid i n’endolla els seus amigots flamencs en tots els llocs de responsabilitat del regne de Castella. El súmmum va ser la designació a dit real de Guillem de Croy com a arquebisbe de Toledo, no per res, sinó perquè tenia tan sols 20 anyets. A la cúria eclesiàstica castellana, àvida d’ascensos, estava d’ungles i la cosa començava a estar calenteta.

L’olla va acabar per bullir quan, el 1519, Carles I es va trobar amb possibilitats de ser emperador del Sacre Imperi Germànic i convertir-se en Carles V. L’únic inconvenient és que, un “negoci” per començar necessita que li donis bitllets… i ¿a qui se’ls va demanar? A la cort castellana, efectivament. Per a això, Carles I va convocar corts a Santiago de Compostel·la per el 4 d’abril de 1520, però Castella -en crisi des 1504- estava fins al monyo de tant d’impost i no estava disposada a pagar les vel·leïtats imperials d’un rei totalment aliè. El rei, veient que li podien donar més que llenties donen per un euro, les desconvocà i les va tornar a convocar pel 22 d’abril a La Corunya però, a poder ser, amb els representants més favorables a la corona que fos possible -Ximple no era el noi. Malgrat l’oposició popular, els representants a corts dels diferents pobles i viles castellanes van donar el vistiplau i van concedir el capital que necessitava el rei, el qual va sortir disparat (corre, que et treuen l’Imperi) cap a Alemanya el 20 de maig de 1520. La “feina” ja estava feta, ara el marró quedava per als regidors, que haurien d’explicar allò inexplicable al seu poble. I pintaven bastos.

En aquesta situació, el 29 de maig, els representants de l’Espinar (Juan Vázquez) i de Segòvia (Rodrigo de Tordesillas) estaven tornant a casa -ambdues viles disten una trentena de quilòmetres- quan els van avisar que les coses estaven molt caldejades per Segòvia i que millor que Tordesillas no s’acostés fins que el populatxo es calmés. Vázquez li va oferir la seva casa de l’Espinar per passar la nit, però el segovià, que estava convençut de no haver fet res dolent, va declinar i es va anar a casa tranquil·lament. L’orgull castellà, que no falti.

Al matí següent, hi havia convocada reunió de ajuntament a l’església de Sant Miquel i Rodrigo de Tordesillas, “más chulo que un ocho”, es va vestir amb les seves millors gales i es va encaminar cap a l’església. En plena reunió, la multitud, sabent de la presència del regidor “traïdor”, van picar la porta del temple demanant explicacions. El capellà, que veu que la gent no està per atendre massa raons, avisa Tordesillas que no surti, el qual, passant de tots els avisos i prevencions, surt a la porta disposat a llegir-los una carta explicativa.

Ni carta, ni gaites. Tal com surt, li treuen el paper i li endinyen una soga al coll. El regidor, envoltat per la multitud que ho increpa, colpeja i humilia, és arrossegat fins a la Presó Real perquè sigui allà tancat pel seu procedir. No obstant això, quan arriben a les portes de la presó, els funcionaris reials es neguen a obrir-les, de manera que la torba, davant la impossibilitat de empresonar-lo decideixen tirar pel camí més fàcil i contundent: Que no ho podem empresonar? Doncs ho executem!

El desgraciat regidor, ja fet un ninot, és portat fins a la plaça de Santa Eulàlia, lloc habitual dels ajusticiaments, no sense abans sortir-li al pas tots els capellans dels convents i esglésies de Segòvia demanant clemència en el seu nom i pregant que el deixessin anar. Fins i tot el germà de Rodrigo de Tordesillas, que era el prior del convent de Sant Francesc, surten al carrer a implorar misericòrdia per la seva vida. Tan sols la presència de cures amb el Santíssim Sagrament (el reliquiari amb l’hòstia consagrada) i la petició de confessió per al reu va permetre que la bogeria s’aturés per un moment i se li acostés un sacerdot. No obstant això, poc va durar l’alegria a casa d’en Tordesillas, perquè quan el religiós li va prendre la soga del coll, la gent, tement que el deixés anar, l’hi van arrencar de les mans, li van tornar a posar el llaç al coll i, aquest cop arrossegant-lo literalment per terra, van enfilar fins al patíbul. Tordesillas apallissat com un titella ja no va arribar viu, però malgrat això, la multitud va decidir penjar-lo estigués com estigués. I allà va quedar.

La gent, presa de la ràbia perquè un dels seus representants havia fet cas omís a la voluntat popular davant una situació en la qual era directa afectada, va decidir fer justícia pel seu compte i donar una lliçó al regidor díscol. En principi només pretenien empresonar en Tordesillas, però la impotència per no poder-ho fer només va fer que augmentar la indignació, acabant amb la vida del representant polític segovià. Fet luctuós i insensat que va ser l’espoleta per a una revolta popular armada contra el poder establert, que durant dos anys -però els ressons arriben fins al dia d’avui- va ser un seriós maldecap per el recentment coronat Carles V: la revolta dels comuners.

Ahir es passaven, avui no arribem. Què tal un punt mig?
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×