Autor Articles i estudis
4 abril 2019 a 18:00

Valdivia 1960, el terratrèmol de la Fi del Món

0 Flares 0 Flares ×
Terratrèmol Valdivia// Foto: bibliotecadeinvestigaciones.wordpress.com

Terratrèmol Valdivia// Foto: bibliotecadeinvestigaciones.wordpress.com

Tancats en la tranquil·litat de les nostres cases, quan veiem que ocorren desgràcies en un costat o un altre del món no podem, per menys, de pensar que aquestes coses no passen a la nostra zona. Cert és que, fenòmens naturals com els terratrèmols es concentren amb més tendència a unes zones respecte a altres, però la veritat és que per molt tranquil·la que sigui, sísmicament parlant, el perill existeix en realitat i no és intranscendent (veure L’inquietant terratrèmol de Queralbs), pel que les administracions haurien d’estar preparades. Amb tot, quan a l’escorça terrestre li dóna per tremolar de debò, ja pots estar preparat que segur ho passaràs malament i més si et trobes enmig d’una tremolor com la que es va produir a Valdivia (Xile) el 1960. Particularitat? que va ser el major terratrèmol documentat en la història de la Humanitat. Déu n’hi do.

Tot el que són les costes del Pacífic, ja siguin les asiàtiques o les americanes, suporten una activitat tel·lúrica que sobrepassa la de la resta de terres del món. El fet d’estar englobades en el conegut com “Cinturó de Foc” anomenat així per la profusió de volcans i terratrèmols que, per causa dels moviments de les plaques es produeixen en el seu contorn, els fa ser molt proclius a patir grans esdeveniments sísmics que acabin en una gran desgràcia. Si ets un país ric com el Japó, podràs preparar-te per minimitzar els danys produïts per terratrèmols d’una gran magnitud. El problema és que Xile, a la costa pacífica del con sud americà, no ho és tant.

El 21 de maig de 1960, a les 6.02 hores, la ciutat de Concepción, situada a uns 400 km al sud de Santiago de Xile, es va despertar amb un fort terratrèmol d’escala 7,5 en l’escala de Richter (bé, en veritat és en l’escala de magnitud de moment -Mw-, però com és una escala que deriva de la Richter i s’assembla molt, per no embolicar al personal s’usa també “Richter”). Els danys van ser considerats d’escala X en l’escala de Mercalli (que és de 12), destruint un terç dels edificis de Concepción i tallant les comunicacions amb la resta de Xile. Dues rèpliques tan fortes o més que la primera, van tenir lloc al dia següent a les 6.33 h (7,1 Mw) i a les 14.55 h (7,8 Mw) provocant una gran destrucció. No obstant això, el plat fort es serviria tan sols 15 minuts després d’aquesta última sacsejada.

Passant 11 minuts de les tres de la tarda d’aquell 22 de maig, el terra va començar a tremolar com mai s’havia vist abans a la ciutat costanera de Valdivia, a uns 330 km al sud de Concepción. Durant uns tremends i eterns 8-10 minuts, el sòl valdivienc, convertit en una autèntica coctelera geològica, va ser sacsejat violentament, no deixant pedra sobre pedra. Va destruir ponts, infraestructures, cases, i fins i tot fortificacions de l’època colonial espanyola i causant més de 2.000 morts, 3.000 ferits i danys materials que s’acostaven als mil milions de dòlars de l’època. La destrucció produïda pel incommensurable tremolor va ser total, aconseguint la categoria XII (Mercalli) i els 9,5 en l’escala de Richter (que és de 10). Si alguna cosa havia que s’assemblés a la Fi del Món, devia ser allò, devien pensar els xilens. Doncs no. El xou no havia fet més que començar.

La sacsejada va ser de tal calibre que fins i tot la topografia va canviar de cop. Els llacs i les badies van començar a tentinejar com qui remena una palangana plena d’aigua (veure Wellington 1855, el terratrèmol que va emular a l’Atlàntida), produint-se un tsunami en tres onades, la primera de les quals va ser de 4 metres, una segona de 8 metres i finalment una final de 10 metres, que va acabar per destruir totes les poblacions costaneres pròximes a Valdivia. Un tsunami que es va propagar pel Pacífic i que va arribar 15 hores després a Hawaii, destruint la ciutat de Hilo amb una onada de 10 metres i causant 61 morts. L’onada, a la seva macabra tournée, va arribar amb 6 metres al Japó produint uns 200 morts i danys considerables a l’illa de Honshu. Filipines, Austràlia, Nova Zelanda, Alaska o Califòrnia també es van veure afectades en major o menor mesura. Per si fos poc, dos dies després, el volcà Puyehue -a 200 km de l’epicentre, als Andes- va entrar en erupció complicant encara més la situació.

A Valdivia, el terratrèmol havia provocat l’enfonsament del sòl (algunes parts de la ciutat van quedar 1 metre sota l’aigua) així com nombrosos corriments de terres. Lliscaments que no tindrien més importància si no haguessin taponat per tres llocs el curs del riu San Pedro, un riu que, desembocant a Valdivia, donava desguàs a tota una conca lacustre de 7 grans llacs l’últim dels quals, el Riñihue, es trobava a tan sols 1.200 metres dels taps. Al sublim caos després del terratrèmol -que no va causar més morts gràcies a estar sobre avís pel terratrèmol de Concepción del dia anterior i per ser una zona de baixa densitat de població- i al tsunami, es va afegir el “pantanazo” que podia produir-se com el Riñihue, obstruït a la seva sortida, superés el nivell dels taps que ho embassaven. I com Murphy, quan li dóna per fer hores extres no es cansa, es va posar a ploure com si no hi hagués un demà.

Davant la perspectiva que el llac desbordés i produís una riuada que arrasés amb les restes de Valdivia, el govern va enviar efectius de l’exèrcit xilè i diversos centenars d’obrers i constructors, per crear un canal de desguàs sobre les terres que embussaven el riu Sant Pere que evités el desastre que es preveia. Un desastre que ja havia passat el 1575, amb funestes conseqüències per a Valdivia i que no hi havia ganes de repetir. 27 buldòzers es van enviar a la zona, però les creixents pluges van convertir els sediments en un autèntic fangar al millor estil Passchendaele (veure Passchendaele, la pírrica batalla on el fang es va empassar 40.000 soldats) inutilitzant la maquinària pesada. No va quedar altra alternativa: cavar a pic i pala.

Els centenars de persones que hi treballaven van aconseguir penosament realitzar tres canals que reconduïssin l’aigua que, perillosament s’anava acumulant després del primer tap (o “taco”, com l’anomenen allà). Així, el 24 de juliol de 1960, en ple hivern austral, quan ja estava arribant al vessament del primer tac, es va procedir a una voladura del dic de sediments que obturava la llera, donant peu a que l’aigua baixés pel canal recentment construït. D’aquesta manera, d’una manera controlada, encara a costa d’inundar algunes terres riberenques i gràcies a la feina poc menys que heroica dels treballadors xilens, es va aconseguir conjurar el que s’ha donat a anomenar com el “Riñihuazo”.

Els científics van arribar a la conclusió que el terratrèmol de Valdivia, que es va produir a una profunditat d’uns 30 km, no havia estat un sol tremolor, sinó la concatenació de fins a 37 terratrèmols que van produir que la Placa de Nazca es desplacés, de cop i volta, més de 40 metres sota la placa Sud-americana en una longitud de 1.350 km. Això va significar que aquell terratrèmol, per si sol, desprengués la quarta part de l’energia que s’havia generat en tots els terratrèmols del món que hi ha hagut entre 1906 i 2005. No en va davant tal sacsejada, l’eix de la Terra es va desplaçar 3 cm de seva posició habitual. Impressionant.

En definitiva, que quan la naturalesa es posa al seu lloc, l’home, amb tot el seu (suposat) poder no deixa de ser més que un ninot de paper. Tan sols la previsió, la humilitat i, quan passa l’inevitable, l’heroisme, la tenacitat i la solidaritat de la gent, són capaços de posar una mica d’ordre humà a l’inabastable caos en què ens sumeix la Mare Terra en aquests casos. Caos que no és tal, sinó un cosmos, un ordre molt superior que, com ens ensenya el terratrèmol més fort de la Història, no hauríem de ser tan prepotents de saltar-nos-el a la torera.

Després tot són llàgrimes.

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×