Autor Articles i estudis
27 desembre 2018 a 18:00

Teruo Nakamura, l’últim soldat de la 2ª Guerra Mundial

0 Flares 0 Flares ×
Teruo Nakamura// Foto: https://mikedashhistory.com

Teruo Nakamura// Foto: https://mikedashhistory.com

Illa de Morotai, a l’arxipèlag indonesi de les Moluques. Un avió militar de l’exèrcit indonesi amb base en aquella illa, en un vol de reconeixement divisa, enmig de la selva, una cabana i un mínim camp conreat per un home semi-nu. Setmanes després, un reduït grup de soldats, envolten la tanca d’aquella cabana cantant velles cançons militars. Eren les 8.15 h del 18 de desembre de 1974. Havia estat detingut finalment, 29 anys, 3 mesos i 16 dies després de finalitzada la 2a Guerra Mundial, Teruo Nakamura, l’últim soldat al servei de l’emperador de Japó.

Quan el soldat ras Nakamura es va trobar envoltat per aquell batalló de soldats estrangers, cantant una cosa tan conegut per a ell com el Kimigayo (l’himne de l’exèrcit imperial japonès) el pobre home va quedar petrificat ja que, segons va explicar posteriorment, temia per la seva vida. En 30 anys enmig d’una selva hostil, en cap moment va tenir notícia que la Segona Guerra Mundial havia acabat, de manera que a falta d’altres notícies, ell seguia sent un soldat en peu de guerra. El que passa és que en aquests 30 anys, el món havia canviat tant que ja no el coneixia ni la mare que el va parir -parafrasejant Alfonso Guerra.

Nakamura havia arribat a l’illa de Morotai a principis de 1944, dins dels moviments de l’exèrcit nipó per assegurar el control d’aquesta illa estratègica per a la defensa de les bases japoneses a les Filipines (veure Ramree o el batalló japonès devorat pels cocodrils). No obstant això, entre agost i setembre d’aquell mateix any, l’avanç dels aliats va arribar a l’illa, bombardejant, ocupant i eliminant les bases japoneses. No obstant això, i per causa de la frondosa selva que albergava, dos batallons japonesos que no havien estat eliminats es van amagar al bosc, lluitant fins el 1945 amb reforç aeri de l’aviació japonesa per expulsar els aliats, sense molt d’èxit.

Va ser, justament, el bloqueig de subministraments a les tropes japoneses i l’assetjament militar de les forces aliades el que va obligar als seus comandants a dividir-se en petits grupuscles amb l’objectiu de buscar-se les garrofes cada un com pogués i lluitar en forma de guerrilles. En això, va arribar la capitulació del Japó després de les dues bombes atòmiques (veure La extraordinària sort (o no) de l’home que va néixer tres vegades) i amb ella, la rendició de 660 combatents de l’exèrcit imperial destinats a Morotai. No obstant això, a causa de la dispersió de les forces japoneses, no tots es van assabentar de l’alto el foc i com a cabuts i disciplinats no els guanya ningú, amb l’última ordre rebuda van seguir.

Diversos grups van ser detinguts per les forces aliades durant els anys posteriors, i finalment el grup de Nakamura va ser arrestat el 1956. L’únic inconvenient és que Nakamura s’havia escindit d’aquell grup uns mesos abans que els descobrissin ja que -segons ell- els seus companys l’havien traït i temia per la seva vida, pel que va decidir separar-se i crear la seva cabana i el seu camp per assegurar la supervivència. Quan el van descobrir el 1974 tenia un fusell i cinc bales -que no havia utilitzat per no cridar l’atenció i desvetllar la seva posició a l’enemic-, estava demacrat i amb símptomes d’haver patit malària. Un ecce homo, vaja, però el veritable problema va venir després.

Nakamura (pertanyent al grup de voluntaris Takasago) en realitat no era japonès, sinó un aborigen Amis de l’antiga colònia japonesa de Taiwan. Això va causar molts recels en la societat japonesa ja que, lluny de despertar l’admiració d’altres “endarrerits” anteriors -als quals se’ls va fer tota mena de honors-, aquest el que despertava eren els fantasmes d’una terrible època colonial japonesa que el govern volia oblidar com més aviat millor. Però clar… amb els altres no hi havia hagut cap problema perquè eren japonesos i amb una repatriació ja tenien prou, però és que Nakamura se sentia plenament japonès d’un lloc que ja no era japonès i que, per més inri, posava en un compromís el govern nipó perquè tocava el conflicte entre la Xina comunista i l’illa rebel de Taiwan (antiga Formosa). Tot un paperot.

Al final, la sang no va arribar al riu. El govern japonès se’l va treure de sobre portant-lo des de Jakarta directament a Taiwan sense passar per terra japonès, escudant-se en que Nakamura simplement volia “tornar a casa” i donant-li una miserable compensació econòmica de 68.000 iens (uns 857 euros d’avui dia) en concepte dels 30 anys de servei militar i per la repatriació. Aquesta actuació va aixecar una polèmica molt forta en la societat civil japonesa que va acusar el govern de garrepa, portant a diversos col·lectius a fer col·lectes que van recaptar 3.250.000 iens per Nakamura. La vergonya va fer que el govern s’ho pensés dues vegades i aprovés una compensació de 2 milions de iens més per a l’antic soldat.

Teruo Nakamura va morir el 1979 afectat d’un càncer de pulmó, amb un nom xinès – Li Kuang Hwei – imposat pel govern de Taiwan per assimilar la minoria ètnica Amis malgrat no parlar xinès (parlava millor el japonès que la seva pròpia llengua amis -veure la transcendència d’un idioma menyspreat), amb un nom amis que no havia utilitzat mai (Attun Palalin), honrat per uns, defenestrat per uns altres, però amb el -dubtós- honor d’haver estat l’últim soldat a rendir-se de la Segona Guerra Mundial .

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×