Autor Cultura
11 setembre 2018 a 15:00

Francesc Anglès:“Volia fer una escultura castellera tan realista com fos possible”

0 Flares 0 Flares ×

L’entrevista d’AMIC

Francesc Angles// Foto: Amic

Francesc Angles// Foto: Amic

Vallespinosa és un poble d’allò més bonic de la Baixa Segarra. Mig improvisadament, hi hem concertat una entrevista amb l’escultor Francesc Anglès. L’excusa? El vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del Carro Gros, el monument casteller ubicat a la Rambla Nova de Tarragona. Davant de Cal Clarassó, tal com és coneguda la casa de l’artista, els veïns s’han reunit a la plaça formant una rotllana per a fer petar la xerrada. Les obres d’en Francesc, penso, han aspirat a reflectir aquesta humanitat. Durant l’entrevista, a més, parlem de l’estreta relació que artistes il·lustres –Dalí, Picasso, Pau Casals—van mantenir amb la cultura popular.

En una època que l’escultura tendia cap a l’abstracció, vas apostar per una escultura que posava el focus en les escenes de la vida quotidiana.  
Crec que la meva escultura pot definir-se com a “impressionista”. El crític d’art Rafael Sánchez Torroella comparava les meves obres amb les de George Sagal, tot i que jo crec que hi ha notables diferències. És cert, d’altra banda, que els dos hem volgut recrear escenes de la vida quotidiana. Treballar en guix pot ser molt ràpid, perquè s’asseca en tres minuts, però precisament per això també molt complex. Has de tenir molt clar quina forma vols donar a la figura. En aquest sentit, la meva experiència com a metge m’ha servit de gran ajuda. Tenia avantatge respecte d’altres artistes a l’hora de confeccionar les mans i els peus, que són les parts més complicades d’una escultura.

Una de les escultures més conegudes de la seva trajectòria és “La Cobla”, exhibida originàriament al Museu Dalí de Figueres i que actualment es pot contemplar a L’Escala. 
Vaig començar a crear La cobla l’any 1972. Durant el procés de creació, que es va allargar fins a 1976, vaig guanyar el Premi Josep Llimona del Cercle Artístic de Sant Lluc per l’obra La becaina. Dalí ja havia contactat amb mi perquè cedís aquesta obra pel Museu de Figueres, i va tornar a mostrar-se interessat per exposar La cobla. Aviat vaig arribar a la conclusió que el Dalí era dues persones: un en el tracte proper, i un altre molt diferent –molt més personatge que persona— davant la premsa. L’escultura, que ja havia viatjat per molts països, es va inaugurar oficialment al Museu Dalí de Figueres el 9 de setembre de 1979, amb la presència del president Tarradellas. El mateix Dalí es va preocupar per portar la tarima de l’Ateneu de Figueres per a exhibir-la.

Dalí era aficionat a les sardanes?
En els darrers cinc anys he llegit testimonis de persones molt properes a Dalí afirmant que era un aficionat a les sardanes i a la música de cobla. Quan el vaig conèixer no ho sabia, però sí que vaig viure molt directament una anècdota molt interessant. Abans d’inaugurar-se a Figueres, La cobla s’havia presentat a Barcelona. El meu desig és que aquella cobla fes ballar sardanes de veritat a la gent, però els responsables de la Sala Gaudí, on estava exposada, no m’ho van autoritzar. Doncs bé, Dalí va dir-me: “a Figueres, la cobla tocarà”. Va fer que els empleats del museu col·loquessin dues tarimes: una amb músics de veritat que interpretaven peces sardanistes, i l’altra amb la meva escultura. A més, va prendre la decisió de col·locar una senyera als peus de l’obra.

La vinculació amb la cultura popular no va acabar amb la creació de La cobla. Ara fa vint-i-cinc anys s’inaugurava El carro gros, la construcció castellera que es pot veure a la Rambla Nova de Tarragona. 
L’any 1992 vaig començar a visitar alguns assajos de les colles més puntures, com ara la Colla Vella Xiquets de Valls o els Castellers de Vilafranca. Tot i que mai havia estat aficionat als castells, em seduïen a nivell estètic. Aviat vaig quedar fascinat per la sensació de força i unitat ue aconsegueixen transmetre. Volia fer una obra el més realista possible. Per això, a més de fer molts dibuixos i fotografies, també passava llargues estones fent preguntes als castellers, aprenent detalls tècnics i també coneixent anècdotes.

Perquè va decidir recrear un 4 de 8 i no pas una altra construcció? 
Pensa que el nivell de les actuacions castelleres ha augmentat molt en els darrers vint-i-cinc anys. A principis dels 90, eren molt pocs els castells de nou que es podien veure en tota una temporada. Fer el Carro Gros, tal com és conegut el 4 de 8 net, era una gran fita per a qualsevol colla. Aconseguir-lo carregar marcava la línia que separava les colles de primera de les restants.

El procés de creació de l’escultura no va ser gens senzill. 
Abans de començar a construir l’escultura, inicialment feta en guix, vaig començar a parlar amb un equip d’enginyers. Volia saber quina base havia de tenir l’obra, que estimava que tindria onze metres d’alçada, per a resistir ratxes de vent de 120 km/h en la seva part més elevada. A partir d’aquests estudis, vam calcular que necessitaríem 219 persones, a les quals després vam afegir els grallers i el cap de la colla. Pis a pis, la Núria Martí [ajudant de l’obra] i jo mateix vam anar creant cadascun dels pisos.

Com recorda el dia de la inauguració de l’obra?
El bronzejat de l’obra no es va realitzar fins al 1999, sis anys després que fos inaugurada. Concretament, la inauguració va ser el 8 d’agost de 1993 al Pati d’Armes de Santa Coloma de Queralt, el municipi on vaig crear-la. Van assistir-hi més de setze colles castelleres, i els respectius alcaldes, menys el de Tarragona. Crec que molt pocs artistes han tingut l’oportunitat de viure un dia tant bonic! Totes les colles castelleres estaven molt satisfetes amb el resultat. Em va tranquil·litzar molt que les millors crítiques provinguessin dels mateixos castellers.

El Carro Gros té els seus espais i personalitats amagades. 
Dos dels castellers de l’escultura fan la funció de porta. La meva idea era que la gent pogués entrar dins el castell i veure’l des de dins. A més, amagats ens els baixos del castell, vaig decidir esculpir artistes de gran renom. Em vaig decantar per Pau Casals, Picasso, Miró, i jo mateix acompanyant-los. En els terços del castell, a més, també vaig decidir esculpir la figura de Gaudí. Vaig llegir fa poques setmanes al diari que actualment és l’obra artística més fotografiada de Tarragona. A més d’artistes famosos, també vaig incloure persones anònimes. Amistats personals de Santa Coloma de Queralt o simplement vianants de Barcelona que dibuixava assentat a un bar de Barcelona.

Perquè va escollir aquestes celebritats i no unes altres?
Vaig escollir Pau Casals perquè, a part de ser un gran músic, era un gran amant dels castells, que va enyorar moltíssim durant els seus anys d’exili. En el cas de Joan Miró, vaig pensar que es tractava d’un personatge universal i alhora molt lligat a la terra, que sempre viatjava amb una garrofa a la butxaca. Finalment, vaig incloure la figura de Picasso, per qui sento una gran admiració, perquè és l’exemple de la integració de la immigració andalusa a Catalunya. De fet, ell mateix va fer un esgrafiat a l’Avinguda de la Catedral sobre la cultura popular.

Per Ens de Comunicació / AMIC

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×