Autor Articles i estudis
5 juliol 2018 a 18:00

San Jacinto 1836, la migdiada més cara de la història

0 Flares 0 Flares ×
Siesta mexicana// foto: https://wonderopolis.org

Siesta mexicana// foto: https://wonderopolis.org

Un dels estereotips més feridors sobre els mexicans és que són gent indolent, vaga i que es passen tot el dia dormint la migdiada sota el seu típic barret d’ala ampla. Aquesta visió, que ha donat la volta al món, és alhora falsa en tant que és una injusta generalització i que procedeix d’un prejudici racista sobre la gent de Mèxic… o potser no tant? Va haver-hi el 1836 una important batalla que va acabar en derrota per a l’Exèrcit Mexicà i que va determinar, a la llarga, la pèrdua de més de la meitat del país en benefici dels Estats Units. La particularitat? Que van perdre la batalla perquè estaven fent la migdiada.

Que la història militar de tots els països està plena d’episodis en què la vergonya aliena fa ruboritzar-se -o trencar-se del riure- al més pintat, simplement ha de fer un volt pels meus articles per veure-ho (veure Caransebes, la batalla més idiota de la història). No obstant això, que un exèrcit perdi una batalla perquè estava dormint una migdiada, no és que parli molt bé, no tant dels soldats (al cap i a la fi, no deixen de complir ordres), sinó dels comandaments que tenen a aquest exèrcit sota la seva responsabilitat. I exactament això va ser el que va passar al General Antonio López de Santa Anna, que fruit de la seva prepotència i mala estratègia, va ficar la pota fins al clatell a la coneguda com a Batalla o “Siesta” de San Jacinto.

La història arrenca dels merders que hi ha al si del govern mexicà un cop proclamada la independència d’Espanya. El caos, els interessos i els personalismes dels dirigents del moment fan que el govern sigui can seixanta, de tal manera que a principis dels anys 30 la política mexicana està dividida entre els conservadors (que volien un estat centralista a l’estil francès) i els liberals, que advocaven per un estat federal. En aquesta situació, el 1833, va ser triat president Antonio de Pàdua Maria Severino López de Santa Anna y Pérez de Lebrón (Santa Anna, per als amics) que en principi era liberal, però que quan va accedir al càrrec va fer un gir copernicà i va passar a aliar-se amb els conservadors desfent pràcticament tot el fet pel seu predecessor Valentín Gómez Farías, també liberal. Diferents estats, en veure perillar el seu statu quo autònom, es van amotinar, entre ells el de Texas, format bàsicament per nord-americans emigrats que havien trobat al territori texà facilitats del govern mexicà per a instal·lar-se. La derogació de la Constitució de 1824 el 1834, l’abolició de l’esclavitud (que suposava un dur cop a la seva economia productiva) i l’entrada en vigor el 1835 de les anomenades Set Lleis (que centralitzaven tot el poder i convertien els estats en meres províncies) van fer vessar el got dels texans, els quals es van rebel·lar en armes contra el govern.

Davant el desafiament armat, Santa Anna, obsessionat amb fer doblegar els rebels va enviar l’exèrcit mexicà a Texas. Exèrcit que, per la seva superioritat numèrica i experiència, veia en les irregulars, febles, però voluntarioses, tropes texanes un rival fàcil.

Així les coses, travessant el Riu Bravo, els mexicans al comandament de Santa Anna van encarar cap a San Antonio, on es van trobar amb una resistència més fera del que s’esperava . En aquell punt les tropes texanes es van fer fort en l’antiga missió de l’Álamo, mantenint la posició des del dia 23 de febrer al 6 de març, quan en un dur assalt, l’Exèrcit Mexicà va aconseguir prendre per fi la missió. La guarnició texana va ser aniquilada (uns 200 homes, Davy Crockett entre ells) al preu d’haver perdut uns 600 soldats, dels 1.800 involucrats en l’ofensiva. Per la seva banda, el general José Urrea, va partir de Matamoros cap a Goliad, on es va produir la “Massacre de Goliad” el dia 2 de març, quan el coronel James Fannin va ser capturat al costat de 400 dels seus homes i Santa Anna va ordenar executar-los a tots. Les delmades tropes texanes al comandament de Sam Houston, rabioses per la matança, però impotents, van decidir retirar-se cap a l’est esperant recompondre’s i afegir gent al seu exèrcit.

Obsessionat amb enxampar-los, Santa Anna va sortir a la recerca dels homes de Houston, el qual jugava al gat i la rata amb els mexicans, donant-li el salt constantment, mentre que entrenava als inexperts reclutes texans. Finalment, el 20 d’abril, Santa Anna pren contacte amb les tropes de Sam Houston en una àmplia península fluvial a la confluència dels rius San Jacinto i Buffalo Bayou, en el que avui seria l’àrea metropolitana de la ciutat de Houston. Els texans (uns 900), que en tot moment s’amaguen dels mexicans enmig del bosc de ribera del Buffalo Bayou que tenen a la seva esquena perquè no sàpiguen quants són, estan separats per un prat d’uns 400 metres de longitud de les tropes de Santa Anna (uns 1.200). Després d’unes escaramusses, el president mexicà decideix acampar al “lloc més favorable per als seus interessos”, és a dir amb una zona pantanosa del riu San Jacinto a l’esquena. Passant-se per l’arc del triomf l’oposició de tots els seus comandaments, que veuen que és una temeritat, Santa Anna ordena acampar en aquell lloc. On mana patró, no mana mariner, definitivament.

Al matí següent, el destacament de Santa Anna rep el reforç de 540 homes més per part del general Martín Perfecte de Cos, cunyat seu. El cansament de la marxa a peu dels soldats, el matí tranquil i el convenciment de ser molt superiors en nombre i potència militar va donar la confiança a Santa Anna per ordenar que els seus homes dormissin la migdiada una estona després de dinar. No obstant això, tan confiat estava que ni tan sols va ordenar tandes de guàrdia, així que allà es va adormir fins a la trompeta. Normal.

Cap a les 15.30 h els texans es van llançar amb totes les seves forces contra els mexicans, però es van quedar de pasta de moniato al veure la nul·la oposició a l’avanç per part dels atacats… estaven dormint!. La “batalla” (si es pot dir així una confrontació en què només donava un) es va convertir en un berenar de negres que va durar tan sols 18 minuts. Una sarabanda de pals de 18 minuts que van acabar amb 630 mexicans morts, 208 ferits i 730 presoners, i la captura de Santa Anna (que s’havia vestit de soldat ras i amagat entre l’herba) i Cos. Un èxit total i inesperat dels texans que tan sols van patir 9 morts i la fractura del turmell de Houston.

Santa Anna no va poder haver-ho fet pitjor en tota la campanya. A part de portar les tropes caminant des del centre de Mèxic, la qual cosa significava portar a tot un exèrcit caminant més de 1.000 km, en comptes de portar-los frescos i per mar, l’ànsia per enxampar Sam Houston va fer que les tropes mexicanes s’estiressin més que una goma i no fossin unes forces compactes en un territori hostil, desconegut i amb poca capacitat d’obtenir reforços. Per rematar la “cagada”, a la batalla de San Jacinto no va tenir una millor idea que la d’acampar tenint una zona pantanosa a l’esquena, de tal manera que en el moment de l’ofensiva, a part de enxampar-los en calces, quan van intentar escapar es van trobar amb un parany mortal per on era impossible escapar-se, produint-se la consegüent catàstrofe.

¿I com acaba la cosa? Doncs malament. Santa Anna serà utilitzat com a ostatge dels texans que, jugant amb l’alliberament del president mexicà, aprofitaran per forçar-lo a signar la independència de Texas mitjançant el Tractat de Velasco. Destitució de Santa Anna, no reconeixement del signat, escaramusses amb els texans, por a que altres estats mexicans s’aixequessin per imitació i intervenció dels Estats Units van acabar el 1848 amb la signatura del Tractat de Guadalupe-Hidalgo i fixant els límits actuals entre els dos països. Mèxic va acabar perdent 1.360.000 km2 de superfície (un 55% del territori mexicà) cedint als ianquis per 15 milions de dòlars els actuals estats de Califòrnia (l’Alta Califòrnia), Nou Mèxic, Arizona, Nevada i parts de Wyoming, Utah i Colorado, a més de donar peu al prejudici de que els mexicans no fan més que dormir.

Un autèntic malson de migdiada, vaja.
-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×