Autor Articles i estudis
1 març 2018 a 18:00

Onada de fred de 1956, quan Sibèria va envair Europa … i es va quedar

0 Flares 0 Flares ×

ireneu. fred febrer1956

foto: http://www.meteopassion.com

Últimament, que sembla que amb el canvi climàtic ens estiguem acostumant a anar en bermudes i samarreta fins en ple gener, no falta qui ens recordi que els hiverns d’abans… aquests sí que eren hiverns i no els d’ara! Encara que, també s’ha de dir que, en quant vénen uns dies de fred, ja pensem que això de l’escalfament global és una autèntica faula; l’ésser humà és així de vel·leïtós, mira. La veritat és que més enllà de la volàtil memòria de les persones, el clima es regeix per una sèrie de cicles per als quals l’escala humana es queda excessivament curta, i únicament un estudi intensiu de dades científiques pot donar-nos alguna idea de per on ens estem movent. Tan sols així podem arribar a entendre per què els pescadors treuen ossos de mamut al mig del mar del Nord (veure Doggerland, l’Atlàntida del Mar del Nord) o bé perquè ens estem quedant sense glaceres al Pirineu (veure Glaceres pirinenques, la lenta mort dels nostres glaceres domèstiques). No obstant això, hi va haver un episodi climàtic recent en què la memòria històrica no s’equivoca quan diu que va fer molt fred. Molt. Moltíssim. I és que de tant fred que va fer, fins al Mediterrani va arribar a congelar-se. Em refereixo a la terrible onada de fred de febrer de 1956.

Que l’hivern és per fer fred, els que estem per sobre o per sota de l’equador, ho sabem bé. Dies curts, amb temperatures baixes és el que marca el cànon de l’experiència, i potser per això, quan ens trobem amb un hivern càlid, per molt bé que ens sentim -sempre és agradable no passar fred- alguna cosa ens diu que no va com caldria. Desembre de 1955 i gener de 1956 van anar d’aquest pal i és que, que els agricultors d’Espanya i França fossin en cos de camisa pel camp en ple mes de gener, no era ni mig normal. No obstant això, les coses anaven a donar un gir dramàtic totalment inesperat.

Efectivament, durant aquell estrany hivern, l’anticicló de les Açores s’havia ensenyorit de l’Atlàntic central, fent de barrera a totes les borrasques i fronts que venien del nord cap a Europa occidental. Aquesta situació va produir que el temps fos estable i amb temperatures sostingudes estranyament altes per a l’època, el que va propiciar que a finals de gener totes les plantes -i no només els ametllers (veure Per què floreixen els ametllers tan d’hora?)- comencessin a despertar com si la primavera ja hagués arribat.

Va ser durant els últims dies de gener, que els anticiclons i les borrasques es van moure “estratègicament” i, si bé per aquesta part d’Europa seguíem amb entrades d’aire càlid, un potent anticicló sobre Escandinàvia i una potent borrasca sobre el Mar Negre es van dedicar a enviar aire fred d’origen siberià sobre Europa de l’Est. O el que és el mateix, que entre el 30 i el 31, l’onada d’aire glacial va començar a circular d’est a oest amb temperatures que, a Moscou van arribar als -28ºC. Aquí no ens estàvem assabentant de res, però amb el canvi de mes, la cosa canviaria radicalment.

Com tot sempre és susceptible d’empitjorar, l’àvia va parir en forma d’una borrasca que, situant-se sobre la vertical del golf de Gènova, va permetre que l’aire gèlid que es colava pels països de l’Est es veiés insuflat cap a Europa occidental barrejat amb aire humit de la Mediterrània. D’aquesta manera, tots els països que havien estat els dos últims mesos amb un hivern suau, a partir del dia 1 de febrer van rebre de ple l’embat del gel -que havia deixat temperatures per sota dels -15ºC per tota Alemanya- i, per si fos poc, amb neu (sobretot a l’Europa central) i vents huracanats, amb puntes de 180 km/h. Tota la Costa Blava va quedar sota un inusual mantell blanc.

Així les coses, durant els dies 1 al 5 de febrer, les temperatures van baixar d’una manera espectacular. A França, el dia 2, les mínimes van arribar a entre -15ºC i -20ºC pràcticament en tot el país, i a Alemanya, van arribar a baixar entre els -20 i -25. Tots els rius centreeuropeus, per grans que fossin, es van arribar a gelar amb un important gruix de gel. Les ribes de l’Atlàntic es van arribar a glaçar a Holanda, França i Alemanya. Fins i tot el Tàmesi es podia travessar caminant.

La invasió d’aire fred, també es va fer notar durament a Espanya, sobretot al Pirineu català, on es va arribar als -32ºC a l’observatori de l’Estany Gento el dia de la Candelera (2 de febrer), rècord de temperatura mínima registrada a l’estat espanyol i que encara no ha estat superada. Amb tot, els diaris francesos van informar que aquell mateix dia s’havien aconseguit els -50ºC al llac de Marboré (Pirineu aragonès), dada de dubtosa fiabilitat i que hagués significat arribar a temperatures similars a les de la pròpia Sibèria en ple hivern (veure Oymyakon. Fred, no. El que ve desprès).

A partir del dia 5 de febrer, semblava que la climatologia anava a donar una treva, però ni de bon tros. El fet que la situació atmosfèrica es mantingués estable (els anticiclons i les pertorbacions seguien estacionaris), va fer que no hi hagués canvi de masses d’aire, propiciant l’entrada d’una nova onada d’aire siberià entre el 10 i el 14, i una tercera entre el 15 i el 21 de febrer, arribant a afectar el Magrib (veure l’espectacle de la neu al Sàhara). Això va significar que, gelant sobre gelat, les temperatures es mantinguessin entre els -10º i -20º de mínimes i + 5º i -10º de màximes a tot Europa durant 21 dies, fins i tot en la mateixa línia de la costa, arribant-se a gelar la Mediterrània en zones entre la Costa Brava i el Rosselló i a la Costa Blava. Es comenta que els pescadors que navegaven pel Golf de Lleó es van trobar zones en què s’havia format banquisa (gel marí). Déu n’hi do.

Els resultats de semblant “barbàrie” climàtica van ser catastròfics.

El fred intens sostingut en el temps va gelar tota l’aigua líquida que hi havia al continent, ja fossin cascades, rius, llacs, embassaments o canalitzacions d’aigua, que van esclatar per milers. Això va provocar una manca d’aigua que va matar milions d’aus i fauna terrestre en no poder obtenir res a beure durant tres setmanes. A peu de platja, els mol·luscs i els peixos de costa morien per no estar acostumats a un mar gelat. Però no només els animals, sinó que les persones que vivien al carrer acabaven per morir de congelació si no eren socorregudes per la resta de la gent, alguns dels quals s’arribaven a ficar en forns de pa encesos per intentar entrar en calor. Per a les plantes, ja va ser el desastre.

En haver fet un clima tan benigne les setmanes anteriors a l’onada glacial, el fred siberià va acabar amb tota l’agricultura d’hivern i va agafar als arbres en plena arrencada primaveral. En aquesta situació, els arbres es trobaven plens de saba, la qual es va congelar, matant fins i tot a les espècies autòctones més adaptades al seu clima habitual, com ara castanyers, avellaners, o faigs, els quals cruixien estrepitosament sota el pes de la neu i el trencament de la fusta per pura congelació.

El súmmum del desastre se’l va endur la flora mediterrània, ja que, més acostumada a un clima benigne, no va suportar els rigors glacials. Les alzines i els pins blancs es van congelar, i les oliveres, moltes d’elles diverses vegades centenàries i capaços d’aguantar fins a -15ºC van morir massivament pel gel. Valgui com a exemple que a la comarca de l’Empordà, el 62% de la superfície olivarera va haver-se d’arrabassar; dels cítrics, ja millor ni parlar-ne. Tot i que, curiosament, hi va haver un racó de la Costa Blava francesa, a Menton (prop de Mònaco), que va quedar estranyament a cobert de l’onada de fred, el que va permetre que els tarongers i llimoners que tenien allà es salvessin. Una autèntica loteria.

Total, que la propera vegada que tingui fred i algú li digui que els hiverns d’abans sí que eren forts recordi que, si bé és veritat que el clima té els seus cicles, l’home, amb tota la seva capacitat de modificar l’ambient, no és més que un titella a mans del clima. La memòria és inexacta i enganyosa, però el planeta té una maquinària complexa i potentíssima que tot just ara comencem a comprendre; millor que conservem el nostre entorn amb el màxim afecte i respecte, perquè, si tot s’alinea i despertem a la fera, acabarà amb nosaltres amb només bufar-nos…

Recordeu-vos de febrer de 1956.
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×