Autor Opinió
2 febrer 2018 a 12:00

El proper crac

0 Flares 0 Flares ×

Jordi Franch

Segons les previsions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), les compres acumulades de deute públic per part del banc emissor superaran els 2,5 bilions d’euros aquest any 2018.

El tipus d’interès continuarà a nivells aberrantment baixos, propers al 0%, mentre la inflació no repunti. Economistes austríacs com Ludwig von Mises o Friedrich Hayek ens expliquen com aquesta política monetària tan expansiva és la causant dels cicles econòmics recurrents i, també, de la creixent inestabilitat política a Europa. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però alhora permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes finançats amb crèdit bancari.

Fixem-nos que la inflació, entesa com l’increment generalitzat dels preus dels béns de consum, és baixa en el nostre entorn, però que, en canvi, el preu de les accions i altres actius financers no para de créixer. Els índexs borsaris mundials estan en màxims històrics, com el Dax alemany i el Footsie britànic. Als EUA, els tres principals indicadors (Dow Jones, S&P 500 i Nasdaq) revaliden màxims contínuament. Quan el banc central decideixi incrementar el tipus d’interès, el boom es pot convertir en un crac borsari i algunes empreses glamuroses amb projectes d’inversió a mig fer, enganyats per la política monetària ultralaxa, tindran un abrupte final. L’expansió monetària també ajuda a entendre la paràlisi de la productivitat. Els projectes poc rendibles s’inicien en els booms econòmics gràcies al diner barat. Una legió d’empreses zombis es mantenen artificialment vives gràcies al finançament privilegiat de bancs comercials, que opten per continuar refinançant el seu passiu abans de donar per perduts els crèdits i empitjorar els balanços bancaris.

Aquesta política monetària tan ultraexpansiva també té part de responsabilitat en una redistribució de la renda desigual i injusta. Els primers en rebre el nou diner creat, especialment les entitats financeres i els endeutats governs de l’eurozona, en surten beneficiats. Tanmateix, no són poques les empreses que prosperen gràcies al BOE o a privilegis concedits pel regulador. Per contra, la gran majoria de la població en surt perjudicada. Mentre que jubilats i treballadors perden poder adquisitiu amb pensions i salaris estancats, les persones amb rendes més elevades provinents de guanys del capital, propietàries d’accions i altres actius financers, veuen augmentar la seva fortuna. Friedrich Hayek, a la seva obra “Dret, legislació i llibertat”, explica com la concessió de privilegis a una minoria posa en perill l’harmonia social. La frustració s’apodera de grups cada vegada més nombrosos, que donaran suport a partits polítics extremistes i propiciaran el seu ascens. A Alemanya, la reedició de la gran coalició entre Angela Merkel i Martin Schulz, els dos partits tradicionalment majoritaris, ha costat moltíssim per l’ascens de la ultradretana Alternativ für Deutschland. Del creixent descontentament popular i inestabilitat política es culpa a la globalització i l’onada de refugiats. Però l’ascens de la ultradreta també és un fet a Àustria, Txèquia o, fins i tot, la França de Marine Le Pen. I a la república txeca el nombre de refugiats és baix i el creixement econòmic raonablement alt. A bona part d’Europa, de fet, prosperen els partits més radicals i extremistes, independentment del nombre de refugiats acollits. I una part de responsabilitat rau en els bancs centrals i l’excessiva creació de moneda i crèdit.

L’estroncament de la productivitat i el fre dels augments salarials motiva que el vot vagi a líders polítics populistes, que prometen revertir les pèrdues amb programes socials generosos i polítiques públiques marcadament estatistes. I això significa que el cercle viciós es retroalimenta, perquè l’expansió dels governs, amb més normatives i més dèficits, contribueix a l’augment imparable del deute públic. I quan aquests títols de deute siguin adquirits pel sector financer s’utilitzaran per crear més diner i més crèdit. En definitiva, que en nom de l’estabilització de l’economia es contribueix a la formació de crisis financeres periòdiques i que amb l’esquer de la redistribució de rendes s’incrementen encara més les desigualtats existents. Vivim en el món de la postveritat, on les aparences són més importants que el contingut i on l’engany i la manipulació tenen una presència constant i ubiqua a les nostres vides. El procés de polarització política recorda inevitablement el dels anys trenta del segle passat, fet que hauria d’alarmar la població i fer despertar als líders polítics.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×