Autor Economia
23 gener 2018 a 10:00

L’1% més ric del món va acaparar el 82% de la riquesa generada l’any passat

2 Flares 2 Flares ×

La riquesa de l’elit econòmica creix anualment una mitjana del 13% 

Exclusió social // Imatge del web de Oxfam Intermón

Exclusió social // Imatge del web de Oxfam Intermón

En el marc del Fòrum Econòmic Mundial a Davos, que reuneix de nou a Suïssa a les elits polítiques i empresarials, Oxfam -Oxfam Intermón a Espanya- publica avui l’informe “Premiar la feina, no la riquesa”, en el qual denuncia que el 82% de la riquesa mundial generada durant l’any passat va anar a parar a mans de l’1% més ric de la població mundial, mentre que el 50% més pobre -3700 milions de persones- no es va beneficiar gens ni mica d’aquest creixement. A Espanya, aquest repartiment va seguir la mateixa tendència: l’1% més ric va acaparar el 40% de la riquesa creada mentre que el 50% més pobre amb prou feines va aconseguir repartir-se un 7%.

“Premiar la feina, no la riquesa” mostra amb detall com l’economia mundial possibilita que els més rics segueixin acumulant vastes fortunes, mentre que centenars de milions de persones han de lluitar cada dia per sobreviure amb salaris de pobresa mínims alimentant l’actual crisi de desigualtat global. Així, entre 2006 i 2015, la riquesa d’aquesta elit econòmica ha crescut en una mitjana del 13% a l’any; sis vegades més ràpid que els salaris de les persones treballadores que amb prou feines han augmentat de mitjana anual en un 2%.

Entre març de 2016 i març de 2017 es va produir el major augment de la història en el nombre de persones que les seves fortunes superen els mil milions de dòlars, amb un nou mil milionari cada dos dies. Dins de les nostres fronteres, en l’últim any, 4 nous multimilionaris espanyols van entrar a formar part de la llista creada per la revista Forbes. Avui ja són 25.

La tendència d’aquesta concentració de la riquesa en poques mans és similar a altres racons del planeta. A Amèrica Llatina i el Carib, el 2017 el 10% més ric de la població concentrava el 68% de la riquesa total, mentre que el 50% més pobre només accedia al 3.5%.

“El boom dels mil milionaris no és signe d’una economia pròspera, sinó un símptoma del fracàs del sistema econòmic. S’explota a les persones que fabriquen les nostres robes, munten els nostres telèfons i cultiven els aliments que consumim per garantir un subministrament constant de productes barats, així com per engrossir els beneficis de les grans empreses i els seus adinerats inversors”, lamenta el director general d’Oxfam Intermón, José María Vera.

Quatre vegades més per als més rics

L’organització també pública un informe per a Espanya “Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d’una minoria”. D’acord amb el mateix, la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones per igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més als més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre.

L’element fonamental de la persistència d’aquesta desigualtat tant en el món com a Espanya és el desigual repartiment en els guanys de l’activitat econòmica que persisteixen en mans dels propietaris de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors. Per exemple, incrementar la retribució mitjana dels 2,5 milions de persones treballadores en la indústria tèxtil del Vietnam fins a aconseguir un sou digne suposaria 2.200 milions de dòlars. Aquesta xifra equivaldria a un terç del que es va pagar en dividends als accionistes de les cinc majors empreses del sector tèxtil el 2016.

A Espanya, els beneficis empresarials van créixer el 2016 un 200,7% respecte de 2015 i, amb ells, el repartiment de dividends mentre que el cost laboral per treballador es manté estancat des de 2012.

El conjunt d’aquestes dinàmiques ha provocat a tot el món que un percentatge significatiu de la població treballadora no pugui portar una vida digna. A Amèrica Llatina i el Carib, el 16% dels treballadors assalariats i el 28% dels treballadors per compte propi es troben en situació de pobresa. A Espanya, el 13,7% del total de població ocupada són treballadores pobres. Com Dolors Espinosa, guàrdia de seguretat subcontractada per un ajuntament. Fa sis mesos que tant ella com els seus companys no reben el seu sou però no poden accedir a ajudes públiques perquè tenen nòmina.

Les dones i els joves paguen especialment la factura de la desigualtat

Un dels aspectes més alarmants de l’informe és que denuncia que són les dones i joves, els que més pateixen les conseqüències d’aquesta desigualtat. Les treballadores són les que es troben a la base d’aquesta piràmide econòmica: elles guanyen menys que els homes i estan sobre representades en les ocupacions pitjor remunerades i més precaries. La bretxa salarial entre homes i dones en el món és del 23%. A Espanya ascendeix al 20%. Per contra, 9 de cada 10 mil milionaris al món són homes.

Però, a més, les dones són les principals afectades pels contractes a temps parcial i temporal. El mercat de treball espanyol penalitza amb força a la mà d’obra femenina: el 73,9% de la població treballadora que rep els sous més baixos són dones. No obstant això, dins del grup de les persones treballadores amb retribucions més altes, elles només representen el 34,5%.

Així mateix, el futur dels joves, segons mostra el document, és totalment incert. A més de patir les conseqüències d’ocupacions precàries, temporals, parcials i mal pagades, no compten amb unes perspectives a futur que els permeti ser positius respecte a la seva vida laboral i d’igualtat d’oportunitats. El salari anual obtingut per un jove de 26 anys que accedeix per primera vegada a una feina és avui un 33% inferior al guanyat durant el 2008, amb més temporalitat i treball parcial.

El injust sistema fiscal, aliat de la desigualtat

L’informe també identifica com un clar aliat per alimentar l’actual crisi de desigualtat és l’injust sistema fiscal, amb una tendència mundial a reduir la fiscalitat de les grans companyies i de les grans fortunes a costa de mantenir les polítiques públiques amb les aportacions de les famílies i les persones assalariades. El 0,01% dels més rics del món evadeixen 120.000 milions de dòlars.

Només a Espanya, es calcula que les grans fortunes amaguen una riquesa equivalent al 12% del producte interior brut -PIB- en paradisos fiscals. A Espanya, es recapta poc i de manera injusta, ja que els més pobres suporten un pes desproporcionat dels impostos, sobretot indirectes, i perceben moltes menys transferències socials. De fet, mentre que el 83% de la recaptació ve de l’IVA i de l’IRPF a Espanya, és a dir, de les famílies, l’impost de societats només va recaptar el 12%.

No obstant això, el 20,4% de les transferències públiques van anar a parar al 10% més ric de la població mentre que el 10% més pobre només va rebre el 4% del total de despesa. “És una qüestió de voluntat política que els governs acabin amb aquesta situació. Haurien de garantir que els més rics paguin els impostos que els corresponen i aconseguir combatre la creixent evasió i elusió fiscal. Han d’utilitzar la recaptació i la despesa per redistribuir la riquesa i disminuir els nivells inacceptables de desigualtat”, segons Vera.

Pla de Reducció de la Desigualtat

“Davant d’aquest alarmant escenari demanem a les elits polítiques i econòmiques que estaran aquesta setmana a Davos que tinguin un paper fonamental en la creació d’una economia més humana, ja que mentre les nostres economies prioritzin la riquesa d’una minoria en detriment del treball decent per a tota la ciutadania, la crisi de desigualtat persistirà”, apunta el director de l’organització.

Per poder dur a terme aquest canvi, Oxfam Intermón demana al Govern espanyol i als grups parlamentaris que estableixin un Pla Nacional de reducció de desigualtat que garanteixi, entre altres millores, una ocupació i salaris dignes amb la proposta d’incrementar el SMI en 1.000 euros mensuals el 2020. Així mateix, per garantir una major equitat retributiva, sol·licita establir una escala de 1:20, entre el salari més alt i el mínim dins d’una empresa i evitar la SUBCONTRACTACIÓ com una eina per reduir costos salarials. A més, el Pla ha de garantir una fiscalitat progressiva. Per aconseguir-ho, l’organització demana una llei contra l’evasió i l’elusió fiscal.

2 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 2 Pin It Share 0 Email -- 2 Flares ×