Autor Articles i estudis
14 desembre 2017 a 18:00

Barbastre 1064, el desconegut origen de les Croades

0 Flares 0 Flares ×

 @ireneu croades barbastrefoto: http://historiasdelahistoria.com

Amb el conflicte de Síria a les portes d’Europa i els problemes d’atemptats que es deriven de l’amenaça terrorista del Daesh, les antigues lluites entre cristians i musulmans que han assotat les ribes de la Mediterrània durant segles estan desgraciadament en primera línia informativa. D’aquesta manera, paraules com Jihad (Guerra Santa en àrab) i Croades, tot i que el gruix del conflicte armat és entre els mateixos musulmans, ha tornat a sentir-se en boca de les faccions més extremistes i fanàtiques. Els uns per acabar amb l’amenaça dels radicals d’Estat Islàmic i els altres per acabar amb les potències occidentals que s’interposen en el seu utòpic objectiu d’unificar -vulguin o no- els països musulmans sota un únic califat, les Croades cristianes de l’Edat Mitjana tenen, a dia d’avui, un fort protagonisme mediàtic. Amb tot, quan sentim parlar de les Croades, la primera imatge que se’ns ve a la ment és de Terra Santa (veure El Krak dels Cavallers, l’esperit dels croats a Síria) encara que el que molta gent no sap és que el “capítol zero” d’aquest “culebrot” militar medieval, no es va dur a terme a l’Orient Mitjà com poguéssim pensar, sinó força més a prop: a la vila oscenca de Barbastre.

A mitjans del segle XI, el pols de poder entre l’Imperi Bizantí i els turcs l’estaven guanyant els turcs per golejada. Això va fer que la cristiandat -que estava en ple procés de ruptura entre ortodoxes i catòlics- es posés en peu de guerra pel fet d’haver perdut el control de Terra Santa i, alhora, per haver posat contra les cordes el poder imperial de la cristiana Bizanci. D’altra banda, els turcs seljúcides, en el seu afany d’expansió, eren una seriosa amenaça per als cristians i s’havia de fer alguna cosa.

Uns milers de quilòmetres més enllà, a l’altra riba de la Mediterrània, les coses estaven bastant més calmades, amb uns cristians que, sense massa pressa, estaven més pendents dels jocs de poder interns dels diferents regnes peninsulars (ja fossin cristians o musulmans , veure Sanç II de Castella, el rei que va morir cagant ) que pel fet de reconquerir terrenys per als seguidors de la creu. No obstant això, un papa recentment arribat al papat (ara vas i ho repeteixes amb un polvoró a la boca), el milanès Alexandre II, necessitat d’un cop d’efecte amb el que afiançar el seu poder papal davant la cristiandat (la seva elecció com a papa havia estat polèmica), va veure com les reclamacions dels monjos de l’Abadia de Cluny perquè es fes front a l’amenaça musulmana a la península Ibèrica, li venien com anell al dit.

Així les coses, el 1063, Alexandre II va fer una crida a la Guerra Santa (una Croada, vaja) per recuperar per a la cristiandat l’estratègica ciutat de Barbastre -llavors sota el domini de la taifa de Larida (Lleida)- amb el premi de la redempció de tots els seus pecats per a aquells soldats que es presentessin per acabar amb els infidels. La crida va fer efecte i es va organitzar una expedició amb exèrcits francs, del papat, aragonesos i catalans per reconquistar Barbastre. No obstant això… per què Barbastre?

Immersos en les peculiars relacions que hi havia entre els regnes cristians i els regnes musulmans de la península -en què els uns als altres es pagaven importants sumes de diners (les conegudes com a pàries) per tal d’assegurar el no atac o bé la defensa en cas de atac d’un tercer-, que el rei Sanç Ramires (també anomenat Sanç I d’Aragó), quan va saber que el regne taifa de Larida s’havia barallat amb el regne de Castella i havia deixat de pagar-li les pàries, va veure que l’ocasió era immillorable per arrabassar la ciutat d’Osca als moros. Això significava que, en cas d’un atac de reconquesta, les forces sarraïnes no tindrien el suport de les castellanes, la qual cosa facilitaria molt l’èxit de la Croada. I és que així estaven les coses a Spania: cristians atacant cristians per defensar un regne moro o viceversa…. ¡gloriosa Reconquesta!

Sigui com sigui, els diversos exèrcits convocats a la Croada (és a dir: aquitans i normands comandats per Guillem VIII d’Aquitània, catalans del Comtat de Barcelona i Urgell comandats per Arnau Mir de Tost, aragonesos comandats per Sanç Ramires i les forces italo-normandes del Papa, comandades per Guillem de Montreuil) es van dirigir cap al punt de reunió als voltants de Graus (Osca), a 30 km al nord-est de Barbastre, des d’on van sortir disposades a conquerir el seu objectiu.

Els Croats, després de prendre el raval de Barbastre, es van trobar que els seus habitants s’havien refugiat a l’interior de les seves muralles, pel que van procedir a inutilitzar l’aqüeducte subterrani que els proporcionava aigua i, com era l’ús en aquells temps, van assetjar la població.

Barbastre, sense rebre reforços de Larida, només va poder aguantar el setge durant 40 dies abans de rendir-se moment en el qual, van entrar en massa les forces cristianes sobretot les aquitanes (fet i fet les més nombroses) saquejant sense misericòrdia i amb una violència tal la població barbastrina, que va produir el rebuig de les pròpies hosts catalanes i aragoneses. De fet les cròniques expliquen que uns 50.000 musulmans van ser morts i que unes 500 joves van ser fetes esclaves… exageracions a part, és clar (a l’actualitat té uns 17.000 habitants, amb que ni menys llavors).

D’aquesta manera, Barbastre va passar a poder cristià, quedant al capdavant d’ella Ermengol III d’Urgell, encara que de poc els va servir l’esforç, ja que el 1065, 9 mesos després de la presa cristiana, Al-Muqtadir, l’emir de Saraqusta (l’actual Saragossa), va contraatacar i va massacrar la petita guarnició que es mantenia en ella. Això va significar passar a mans mores fins l’any 1101, moment en el qual ja va passar definitivament a possessió del rei d’Aragó.

Aquesta acció bèl·lica, encara que no es diferenciï molt de qualsevol de les batalles que es “van celebrar” (perquè la gent estava boja per anar a la guerra) durant l’època, va tenir una importància cabdal perquè va ser la primera vegada que un contingent cristià internacional, després de la crida a la Guerra Santa feta pel Papa, lluitava unit contra l’enemic sarraí amb més o menys èxit. Èxit que, tot i ser efímer en aquesta Croada introductòria, va fer posar de moda entre la noblesa franca el fet d’anar a pegar cops d’espasa allà on hi hagués un moro que posés en perill a la cristiandat i, al seu torn, llaurant el camí perquè el 1095 es donés el tret de sortida a dos segles d’inútils Croades a Terra Santa. Unes Croades, les conseqüències polítiques, culturals i militars de les quals encara ressonen amb força més de 800 anys després de la seva finalització.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×