Autor Articles i estudis
26 octubre 2017 a 18:00

La infal•lible dieta portuguesa de la Porta dels Grassos

0 Flares 0 Flares ×

ireneu puerta gordos

Vostè, que estarà llegint aquestes línies, segur que en algun moment de la seva vida s’ha trobat amb roba que, amb criteri propi, han decidit negar-se a acollir aquells quilets de més que a força de llardons i cervesetes ha posat al seu esvelt cos. Conyes a part, l’obesitat (en qualsevol dels seus graus) s’ha convertit en una autèntica epidèmia per a les societats avançades, fruit, sobretot, de la disposició gairebé pornogràfica de menjar que ha fet que la gent mengem moltes vegades més del que seria recomanable per a la nostra salut. No obstant això, i encara que sigui fàcil deixar d’engreixar-se (només cal deixar de menjar), la realitat és que la gent no està molt per la labor de passar gana per mantenir a ratlla la talla dels pantalons (veure L’Akkermansia, el desitjat bacteri aprimant), convertint l’assumpte d’aprimar-se en un autèntic problema, sobretot si pertanys a una orde religiosa en què el menjar més del compte és un pecat capital. I com es controla llavors? Un monestir va trobar una solució senzilla i eficaç: La porta dels grassos.

A Alcobaça, una petita ciutat portuguesa a uns 90 km al nord de Lisboa, hi ha el Monestir de Santa Maria d’Alcobaça, una autèntica meravella de l’arquitectura religiosa destacable per ser el primer edifici gòtic construït en tot Portugal. El monestir, avui dia Patrimoni Nacional portuguès, va ser construït entre el 1178 i 1240 per l’orde del Cister a iniciativa del rei Alfons I, com a promesa d’haver reconquistat Santarém als moros. Bé… ell pretenia fer-ho en un altre lloc, però els àngels a la nit li van moure les fites que tenia posades a Chiqueda (a uns 3 km) per assenyalar el lloc on s’havia de construir i els van portar a Alcobaça. Com ell no era ningú per contradir als entremaliats querubins (quina casualitat!), Doncs allà que ho va instal·lar.

Sigui com sigui, el 1223 el nou monestir va acollir als primers monjos, consagrant la seva catedral el 1252 i convertint-se en el cenobi més important del Cister a Portugal. Els avatars de la història i dels terratrèmols van fer que s’anessin afegint cambres i restaurant edificis en diversos estils (gòtic, renaixentista, barroc…) fins l’exclaustració dels monjos efectuada el 1834 com a producte de la supressió de les ordes religioses. Convertit en museu, el monestir és avui dia visitable, destacant la seva església gòtica, els seus claustres… i una estranya porta en arc de mig punt, de doble fulla, de dos metres d’alt i que té res més que… 32 cm d’ample !. O el que és el mateix, que o s’és un espàrrec amb potes o oblideu-vos d’entrar per aquesta porta.

Efectivament, al mur oest del refectori del Monestir d’Alcobaça (el menjador dels monjos, per que ens entenguem), ens trobem amb aquesta peculiar obertura als murs de l’estança que no deixa de cridar l’atenció. Però… per què fer una porta de pam i mig d’ample podent-la fer tot el gran que volguessin? L’estricta regla de Sant Benet que seguia l’orde del Cister sembla que tindria la clau (veure El diminut monestir del Palancar).

Tot i que avui dia aquesta microporta comunica amb el petit claustre d’Afonso VI, es veu que en època medieval donava a la cuina del monestir. Una cuina força petita, però suficient com per fer les concises menjades que els monjos prenien de cara a la paret, mentre escoltaven salms i escriptures sagrades. L’inconvenient venia al moment de servir-se, ja que eren els propis monjos els que, anant a la cuina, havien d’omplir-se ells mateixos els plats si volien menjar. Menjar calent (sense carn, que la tenien prohibida) però a lliure disposició, significava que, enviant a Sant Benet a fer punyetes, més d’un es posaria les botes.

Els superiors, sabent que la carn és molt feble, van decidir limitar l’ample de la porta de la cuina, de manera que si a algú se li acudia anar omplint els “mitxelins” a força de menjar més del compte, al moment en què no cabés per la porta, anava a menjar més aviat poc. D’aquesta manera s’asseguraven que el sobrepès no dificultés el treball físic que feien els monjos, alhora que feien complir per força els preceptes cistercencs de ser mesurats amb el menjar. Una manera senzilla i eficaç de mantenir la disciplina i la dieta a tota la congregació.

Més enllà de l’existència de la porta la realitat és que aquesta tesi no és més que una curiosa llegenda, ja que els especialistes no tenen ni idea de per a què es va construir aquesta porta.

Si bé la primigènia cuina va existir com a tal, al segle XVII-XVIII (no es coneix la data concreta), coincidint amb la butlla que el 1666 va dictar el papa Alexandre VII segons la qual es permetia als monjos menjar carn tres vegades per setmana, la cuina es va traslladar. Per a tal efecte, es va construir a l’altra banda del refectori una nova cuina -que encara es conserva- amb una xemeneia espectacular capaç de cuinar un bou sencer i donar de menjar a 500 persones. Més que suficient per atendre els aproximadament 150 monjos que es té constància que habitaven el monestir a mitjans segle XVIII. L’antiga cuina medieval es va enderrocar i es va fer un petit claustre amb les seves cel·les, deixant-se l’estreta porta com accés directe des del refectori. Però… quina hauria estat la seva funció real llavors?

Segons els estudis, l’accés a la cuina medieval no s’efectuava per la “porta dels grassos”, sinó per una molt més ampla que hi ha a la mateixa paret i que és de la mateixa època. S’especula que, al moment de la seva construcció el refectori donava directament al carrer i que la petita porta no comunicava amb la cuina sinó directament a l’exterior. D’aquesta manera, l’estreta porta hauria servit, no per anar a la cuina, sinó per donar de menjar als pobres que des de l’exterior s’acostaven al monestir d’Alcobaça a buscar un plat calent, possiblement per laminar el flux d’accés des del exterior. Una funció bastant més prosaica que l’atribuïda per la llegenda.

Sigui com sigui, la “Porta dels Grassos” ( “A porta pega-gordo”, en portuguès) s’ha convertit en una de les grans atraccions del Monestir de Santa Maria d’Alcobaça. Avui, que vivim en un món que ha passat de la misèria a l’opulència en tres o quatre generacions i que tira el menjar per tones, faríem bé, en mirant l’estretíssima porta d’Alcobaça, que recordéssim que, encara que nosaltres tinguem problemes pel excés de menjar, hi ha moltíssims milions de persones al nostre voltant que serien capaços de passar per aquesta porta sense cap problema.

I no seria per estètica.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×