Autor Articles i estudis
17 agost 2017 a 18:00

Bell Rock, el far al bell mig del mar del Nord

0 Flares 0 Flares ×

ireneu bell rock

Els fars marítims, per bé que avui en dia han perdut molta de la seva importància vital per a la navegació en benefici dels moderns GPS, és una d’aquelles infraestructures que criden poderosament l’atenció. La seva tasca de marcar amb llums visibles a la distància la línia de la costa o els esculls perillosos per als vaixells, ha estat durant segles una assegurança de vida per a la marineria. Els seus beneficis són indubtables (veure El Far de Buda o la crònica de la mort d’un delta), però perquè siguin eficaços, els fars han d’estar en zones de difícil accés de la costa o fins i tot dins del mar mateix, de manera que la construcció i manteniment d’un far té un component èpic molt important. I per èpica incommensurable, n’hi ha un que s’emporta la palma: Bell Rock, el far enmig de la mar del Nord.

El mar del Nord, a causa de la seva peculiar batimetria i origen geològic (veure Doggerland, l’Atlàntida del Mar del Nord), ha estat des d’antic un mar difícil i perillós. La seva ubicació en l’Oceà Atlàntic Nord, limitat però obert, embravit i amb els seus inesperats baixos, ha estat el temor dels navegants des que a l’ésser humà se li va acudir agafar una closca d’anou i navegar per aquelles aigües de Déu. Si a això sumem una costa retallada i plena d’esculls com la costa escocesa, entendrem per què, després que cada any naufraguessin un mínim de 6 vaixells i que una tempesta sola fos capaç d’enviar en orris no menys de 70 embarcacions, el 1806 el parlament britànic donés permís per a la construcció d’un far a 18 km mar endins de la costa d’Arbroath, a l’escull d’Inchcap, més conegut per Bell Rock (Roca de la Campana).

La construcció no va estar exempta de complicacions. De fet, l’escull estava enmig del camí al fiord que dóna accés al port de Dundee, i estava posat amb tanta mala llet que, en la marea més baixa només sobresurt 1,5 metres sobre el nivell del mar i en marea alta es troba a 3,5 metres de profunditat. Una autèntica trampa que feia embarrancar a qualsevol vaixell per poc que no hi anés amb compte. L’encarregat de construir el far seria l’enginyer John Rennie, qui dirigiria els treballs de construcció del far dissenyat i proposat pel jove enginyer Robert Stevenson (l’avi de l’autor de “L’illa del Tresor”).

Stevenson, que va ser l’encarregat directe de l’obra (Rennie, que tot i que va passar per allà dos dies i punt, va tenir una trifulga amb Stevenson per l’atribució de la construcció del far) es va trobar amb totes les dificultats derivades de poder treballar en sec només a l’estiu i un parell d’hores al dia com a molt. Això va fer que els obrers -uns 110 homes- haguessin d’estar vivint en un vaixell a 400 metres de Bell Rock i cada dia remessin fins l’escull per portar el material amb el qual construir un palafit (una casa sobre l’aigua, vaja) al qual refugiar-s’hi quan pugés l’aigua i permetés treballar als picapedrers i els ferrers. Aquesta construcció els va portar pràcticament tota la temporada de 1807.

Al maig següent, i veient que la construcció aguantava, van començar a aixecar el far pròpiament dit. Stevenson, prenent el far d’Eddystone com a inspiració, va dissenyar un far que fos capaç de suportar les pitjors envestides del mar. Per a això, va crear una base troncocònica d’uns 9 metres d’alt formada per blocs de granit i gres que, com si fos un puzzle, encaixessin entre si i fossin capaços d’absorbir l’energia de les onades sense comprometre l’estructura del far.

Així les coses, durant la segona temporada (del 25 de maig al 21 de setembre de 1808) es va procedir a excavar els fonaments de 60 cm de profunditat als gresos que formen l’escull i d’aixecar les 3 primeres fileres de carreus. Li sembla poc? Si te en compte que en els dos primers anys no es va arribar a treballar més d’un mes seguit, encara van fer massa. Després, segons van anar traient la construcció de l’aigua, la cosa es va accelerar, acabant el far el 1810 i inaugurant-lo l’1 de febrer de 1811.

El far de Bell Rock, de 35,30 metres d’altura, va utilitzar 2.835 blocs de pedres tallades expressament per aixecar les 81 fileres que sostenen la llanterna (d’on surt la llum), variant des dels 12,80 metres de diàmetre a la base, fins als 4,11 de la part superior. Les parets, si bé en els primers 9 metres és un bloc massís de carreus en pedra encaixats entre si i morter especial resistent a la humitat, passaven progressivament dels 1,75 metres de gruix als 0,96 metres. Parets que contenien 5 càmeres interiors que, allotjant l’escala de cargol i les estances dels faroners, conferien al conjunt tal solidesa que, en més de dos segles no s’ha hagut de fer cap modificació estructural tot i els embats d’un mar que , en els dies de tempesta és capaç de portar (i endur) a l’escull “còdols” de més de dues tones de pes com si fossin de suro. No en va és un dels més antics dels fars de mar endins encara en actiu.

L’existència del far, que emet una llum visible a 33 km, va canviar la seguretat de la zona per complet. Des del moment de la seva inauguració tan sols un naufragi d’una fragata durant la Primera Guerra Mundial (durant les grans guerres es va mantenir apagat i s’encenia només si s’avisava amb temps, cosa que no van fer) i un accident d’un helicòpter que va tocar el far i es va estavellar el 1956, han estat els incidents més greus que hi ha hagut a la zona.

En l’actualitat el far de Rock Bell està automatitzat, de manera que la necessitat de mantenir una quadrilla de persones de manteniment resident-hi permanentment ha passat a la història. No obstant això, pensar el que devia de ser suportar muntanyes d’aigua de desenes de metres (veure Les misterioses onades gegants) impactant directament sobre el feble cos del far, fa que, davant la visió d’aquesta torre perduda enmig de la immensitat de l’oceà, no pugui, per menys, que estremir-me. Estremir-me de respecte per tots aquells valents que, en algun moment, van arriscar la seva vida per construir i mantenir encesa una llum salvadora enmig de la foscor més absoluta i tenebrosa. Una llum que, lluny de l’aigua, bé podria ser la guia de la nostra pròpia existència.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×