Autor Articles i estudis
8 desembre 2016 a 18:00

El Cas Scala o les fosques clavegueres de la Transició

1 Flares 1 Flares ×

ireneu scala

foto:  http://www.regeneracionlibertaria.org

Un dels temes que més tinta han fet córrer (i píxels encendre) per aquestes terres ha estat l’anomenada “guerra bruta” de l’Estat espanyol davant del conflicte independentista a Catalunya. Escoltes telefòniques, filtracions i tot tipus d’argúcies utilitzades pel govern espanyol per desacreditar o, directament, dinamitar d’amagat les aspiracions secessionistes catalanes han fet que l’opinió pública s’escandalitzi a cada nova informació revelada pels mitjans, tenint en compte que ens trobem en un (almenys suposat) estat democràtic. No obstant això, potser no hauria de estranyar aquest ús de les “clavegueres” de l’estat, en tant que aquest tipus de tripijocs foscos s’han fet servir ja anteriorment (veure Un despropòsit anomenat independència de Guinea Equatorial). Un exemple d’aquestes estratagemes estatals, que va tenir una important repercussió a nivell polític es va donar a Barcelona en el llunyà (per a alguns) any de 1978. Em refereixo a l’anomenat Cas Scala.

Després de la mort d’en Franco, la societat espanyola es va trobar en un equilibri inestable que les faccions més extremistes, ja fossin per la dreta (no volien que res es mogués) o per l’esquerra (que volien una trencament total amb el règim) posaven contínuament en perill. Jo, que aleshores tenia uns 10 anys, veia totalment normal que no s’armés cap “grossa” com deien els grans, encara que després, el temps em demostrés que la corda es va estirar molt més del convenient en massa ocasions. Amb tot, la vida passava tot el plàcidament que es podia passar entre notícies d’atemptats, dibuixos d’en Mazinger Z (veure La icona històrica de l’enorme Mazinger Z de Tarragona) i manifestacions més o menys violentes pels carrers.

En aquella època, Adolfo Suarez, que era el president del Govern, feia mans i mànigues per aconseguir una certa estabilitat entre els recent legalitzats partits polítics, les organitzacions empresarials i els sindicats. L’economia estava patint amb tota la seva cruesa els efectes (tardans) de la crisi del petroli de 1973, i la inflació es trobava cavalcant a tota castanya amb taxes interanuals superiors al 25%, el que produïa grans reestructuracions de plantilles en el desfasat teixit industrial heretat del franquisme.

En aquesta circumstància, el Govern d’UCD va promoure el que es va anomenar els Pactes de la Moncloa, tot un seguit d’acords entre els agents socials, econòmics i polítics que, cedint uns per una banda i altres per l’altra, poguessin aconseguir l’estabilitat que necessitava el país. No obstant això, no tots estaven a favor d’aquests acords, i un d’aquests opositors a ultrança era la CNT.

La Confederació Nacional del Treball (CNT) era -de fet és- un sindicat partit polític d’arrel anarquista que havia estat legalitzat el 6 de maig de 1977, després de no pocs tires i arronsa entre la resta de partits polítics, sobretot els de dretes, que encara recordaven el seu extremisme durant la Guerra Civil. Aquest partit, seguint els seus principis polítics, s’oposava totalment a acceptar el joc democràtic ja que pensava que, per a la lluita pels drets dels treballadors, el pactar amb govern i empresaris seria poc menys que donar un xec en blanc als rics per explotar l’obrer. Aquesta oposició recalcitrant posava en un seriós compromís la pau social del país, tant més si tenim en compte les creixents simpaties i el ràpid auge que la CNT estava tenint entre els espanyols. No en va, al juliol d’aquell mateix any havia aconseguit convocar 200.000 persones a Barcelona en el primer míting que organitzava des de 1939. i això donava molt “canguelis” a alguns …

El diumenge 15 de gener de 1978, la CNT va organitzar una manifestació en contra dels Pactes de la Moncloa -signats el 25 d’octubre de 1977- a la qual unes 15.000 persones sortint des de Drassanes, van pujar per l’Avinguda del Paral·lel (veure La Torre del Rellotge de Barcelona, on paral·lels i meridians es donen la mà) fins a Plaça Espanya. En contra del que s’esperava, no es van produir altercats amb la policia, pel que en arribar al seu destí, la concentració es va dissoldre pacíficament. No obstant això, a l’altra punta de la ciutat, uns desconeguts llançaven còctels Molotov contra la porta de la, en aquell temps, molt coneguda sala de festes Scala Barcelona, produint un terrible incendi.

L’Scala Barcelona, que dirigit per Ramon i Antoni Riba portava obert des de 1973, era una sala de festes amb restaurant en què es barrejava un menú de qualitat amb un espectacle de revista en què actuaven grups i cantants de renom internacional. Aquesta sala, situada al Passeig de Sant Joan cantonada Consell de Cent, era considerada la major sala de festes d’Europa en el seu moment, pel que era un espai molt freqüentat per la burgesia barcelonesa i, per tant, un objectiu dels grups que avui titllaríem d’ “antisistema”.

L’incendi, que es va estendre amb una facilitat sorprenent (14 dotacions dels bombers van aconseguir amb prou feines evitar que les flames arribessin els edificis adjacents, que van ser  evacuats), va acabar provocant l’ensorrament de tota la teulada i la mort per inhalació de fums de quatre treballadors que es trobaven a l’interior. A la desgràcia de les morts, se li van afegir els danys, que van ascendir a 1.000 milions de pessetes de l’època, i la pèrdua de 300 llocs de feina. Un autèntic desastre.

Les autoritats, aviat van posar l’ull als grups d’extrema esquerra, primer al FRAP, després al PCE (Internacional) per, finalment, atribuir-lo a la CNT, sent detinguts el dia 17 set persones d’entre 17 i 26 anys militants del partit anarquista, acusats d’haver preparat l’atemptat. El desembre de 1980 el jutge va dictar sentència, sent 3 acusats condemnats a 17 anys de presó, i els altres absolts o bé condemnats a penes menors. No obstant això, un dels imputats i inductor directe dels atemptats (va convèncer als xavals de fer els explosius i de llançar-los al local) no va aparèixer per enlloc, pel que va ser condemnat en rebel·lia. Què havia passat amb Joaquín Gambín, àlies “el grillo”?

El judici, a part de la manca de Gambín, va estar ple d’irregularitats i no va donar respostes a una sèrie de situacions si més no sospitoses. Per començar, va sorprendre l’excepcionalment ràpida detenció dels acusats la qual cosa només podia haver estat per un “delació” interna; de l’altra, els bombers van descobrir traces de fòsfor accelerant en un punt de la sala molt allunyat del punt del llançament dels “ponchazos”, seguit per l’estrany ràpid enderrocament de les ruïnes de l’Scala (les màquines havien d’anar amb compte per no aixafar els cossos de les víctimes), la qual cosa va impossibilitar la investigació científica de l’escena de l’atemptat; i per acabar, la misteriosa desaparició moments abans de l’atemptat de la unitat mòbil de TVE que aquella tarda gravava el programa de varietats “Scala Internacional” per la seva emissió el dimarts de 21.35 a 22.45 per la Primera Cadena. Tot un cúmul de qüestions que van cridar l’atenció dels periodistes d’investigació del moment. Les indagacions no van trigar a donar el seu fruit.

Gambín, que tot i els “ímprobes” esforços dels 10.000 policies espanyols no havia pogut ser detingut, va ser fàcilment trobat -i entrevistat- per un periodista a Múrcia. Així, pel seu propi testimoni, es va poder saber que Joaquín Gambín, un “pintes” d’ampli currículum delictiu, era un confident de la policia que cobrava per la seva feina de delator i per fer treballs bruts com el de l’Scala, que li venien encarregats per altes instàncies relacionades amb el mateix ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa. Aquest testimoni va revolucionar tot el món anarquista, en confirmar la tesi de la “guerra bruta” de l’Estat, però no va ser fins a finals de 1981 en què, gràcies a la denúncia d’un ciutadà àrab que el va veure traficant amb armes, finalment la policia espanyola el va detenir. La pressió dels mitjans de comunicació i dels advocats defensors dels altres encausats van fer que el cas Scala es reobrís i es jutgés a Gambín per la seva participació a l’atemptat al desembre de 1983, sent condemnat a 7 anys de presó.

L’assumpte, tot i destapar l’entramat fosc de les clavegueres de l’Estat, va suposar un cop duríssim per a la CNT, ja que la primerenca atribució de l’atemptat al partit anarquista, va transmetre la imatge a l’opinió pública d’un grup violent i radical a l’estil d’ETA, GRAPO o similars. Això va produir una onada de baixes d’afiliats, així com una dura divisió interna entre els que volien seguir el joc democràtic, els ortodoxos i els elements més violents, que va provocar la total atomització de l’espai anarquista espanyol. L’ “amenaça” anarquista durant la Transició, d’aquesta manera, va quedar totalment aniquilada.

En conclusió, el moviment anarquista no va tornar a ser el mateix. La CNT, quan més volada semblava prendre i quan més perillosa per l’statu quo representava, va rebre un torpede mortal llançat de forma fosca per l’Estat, trigant gairebé 30 anys en aixecar el cap. Un exemple més de com, els estats (i en això Espanya no és una excepció) per molt democràtics que es declarin, no dubten a fomentar el que els interessa i d’eliminar el que els incomoda, encara que per això hagin d’utilitzar els camins més foscos i bruts a la seva disposició.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

1 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 1 Flares ×