Autor Articles i estudis
19 febrer 2015 a 18:00

Quan els pets es van tornar art: Le Pétomane

0 Flares 0 Flares ×
Le Pétoman // Imatge del Wikimedia Commons

Le Pétoman // Imatge del Wikimedia Commons

En aquesta vida que ens ha tocat viure, cada un intenta guanyar-se les garrofes com millor pot. Carters, comercials, botiguers, conductors, modistes, pescadors… cada persona aplica les seves qualitats personals per portar cada dia un plat de llenties a taula, encara que tal els temps que corren, no són pocs els que, per moltes aptituds que tinguin, no són capaços de trobar el seu lloc en el mercat laboral. És en aquesta situació que les persones aguditzen l’enginy per desmarcar-se dels altres i destacar en alguna cosa que no ho fa ningú, tot i que en alguns casos no arribi a ser massa decorós. Tal va ser el cas de Joseph Pujol, un curiós personatge el qual va arribar a ser estrella principal del Moulin Rouge durant diversos anys per imitar veus, instruments i interpretar La Marsellesa amb una flauta… a base de pets.

 Els catalans, de per si, ja tenim una certa fama de escatològics que venim arrossegant des de l’Edat Mitjana i que sembla que portem clavada en la nostra empremta genètica per generacions. I Joseph Pujol no anava a ser una excepció.

 Joseph Pujol (1857-1945) era un francès de Marsella fill d’una parella de catalans de Mataró que havia emigrat cap al conegut port mediterrani francès a mitjan segle XIX, i va ser prenent uns banys al mar durant la seva adolescència, quan va veure que tenia un “do” certament particular: Aquell dia, al tapar-se el nas per bussejar, va notar que una gran quantitat d’aigua freda li entrava pel culet, la qual cosa li va permetre descobrir que podia obrir i tancar l’esfínter a voluntat. L’assumpte li va causar tanta por que, això sí, va anar al metge immediatament per si de cas.

La capacitat de Joseph era certament peculiar. En ser capaç d’obrir i tancar l’anus a voluntat, era capaç de prendre aire o aigua a la seva conveniència i, posteriorment, amb la força dels músculs rectals, expulsar-la violentament. Això li permetia, entre altres coses, emetre ventositats -encara que no eren pets en sí, sinó aire absorbit i per tant no feien pudor- amb totes les notes possibles, apagar espelmes a uns 50 cm o, en el cas d’absorbir líquids per la seva porta posterior, llançar-la a 4 o 5 metres de distància. Tot un portent que un bon dia va decidir que seria la seva forma de guanyar-se la vida, deixant el seu treball de forner.

 En 1887, Joseph Pujol va decidir fer el seu propi nombre de “pedomanía” presentant-se com “Le Pétomane” (el petòman) i tant d’èxit va tenir tirant pets imitant tot tipus d’instruments que, el 1890, el propietari del Moulin Rouge de París -el català de Terrassa, Josep Oller- va decidir incloure’l en el seu espectacle. No cal dir que, a força de les riallades que despertava en el públic, el pedòman causà sensació.

 Le Pétomane aconseguí la fama artística i totes les celebritats del moment es barallaven per veure el xou del marsellès. Sigmund Freud, Eduard VII d’Anglaterra o el rei de Bèlgica, Leopold II, van estar entre la selecta audiència que van poder veure a Joseph Pujol interpretant el “O sole mio” o “La Marsellesa” amb un tub de goma incrustat al cul i connectat a una flauta, entre altres “exquisideses” artístiques.

 El 1894 el propietari del Moulin Rouge va portar a Joseph Pujol als tribunals, ja que, tenint un contracte d’exclusivitat amb la sala, Le Pétomane havia actuat gratuïtament per a un amic seu que es trobava en dificultats econòmiques. El judici va sortir a favor d’Oller, castigant Pujol amb 3.000 francs d’indemnització… encara que tampoc va ser res greu: tenint en compte que el seu caixet era de 25.000 francs (el caixet en aquell moment de l’actriu Sarah Bernhardt era de 6.000 francs), això no significava molt.

 No obstant això, aquell plet va significar deslligar-se del Moulin Rouge i posar-se pel seu compte amb el Teatre Pompadour amb el qual va començar una gira per tot França i fins i tot anant de gira per Espanya i pel nord d’Àfrica. Tot això amb gran èxit de públic tot i que, és clar, no tothom es prengués massa bé el fet de veure el seu sacrosant himne nacional interpretat a ritme de pet.

 Joseph Pujol va seguir amb el seu espectacle fins a 1914, quan la 1a Guerra Mundial va afectar especialment a un parell de fills seus. La garrotada bèl·lic al costat d’un canvi de gustos del públic i una certa decadència física (tant tirar-se pets al final passa factura) van fer que el pedòman es retirés dels escenaris, tornés a la seva Marsella natal a tornar a exercir de forner i desaparegués totalment de l’imaginari popular fins al moment de la seva mort el 1945. Moment en el qual, la universitat de la Sorbona va pretendre comprar-li el cos a la família, encara que sense èxit.

 Resulta si més no curiós el inusitat èxit que un “friki”, que es dedicava a tirar-se ventositats de forma harmònica i absurda, va tenir a l’Europa de finals del segle XIX i principis del XX. El riure pueril i la distracció transgressora eren símptomes d’un canvi social molt profund que es va truncar, igual que l’art de Le Pétomane, tan aviat van començar a caure les primeres bombes de la Gran Guerra. Un art extravagant i escatològic que, agradi o no, va tenir un èxit sense precedents.

 Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×