Autor Cinema, teatre i televisió
14 gener 2015 a 18:00

Prendre partit, aquesta és la qüestió

0 Flares 0 Flares ×

Tots els extrems es toquen

Andrés Herrera i Josep Maria Pou a "Prendre partit"

Andrés Herrera i Josep Maria Pou a “Prendre partit” // Foto: David Ruano

DRAMA. Autor: Ronald Harwood. Traducció: Erenst Riera. Direcció: Josep Maria Pou. Repartiment: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco, i Sergi Torrecilla. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: David Pujol. Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Àlex Polls. Caracterització: Toni Santos. Una producció de Focus.

En aquesta ocasió, la nova aposta de Josep Maria Pou ja comença abans que s’aixequi el teló. Prenent i versionant la tendència moderna de tenir els actors en escena mentre el públic va entrant a la sala i ocupa les seves butaques, Pou projecta sobre el teló gris del Teatre Goya un gran símbol. Un símbol senzill, únic, i reconegut per a tothom: una esvàstica.

És impressionant observar l’efecte que encara provoca sobre els ciutadans d’arreu aquesta bandera. Si normalment els espectadors xerren, fan xerinola, i s’expliquen les expectatives que tenen de la peça, o bé del cap de setmana vinent, amb “Prendre partit” això no passa. El públic xiuxiueja, s’asseu  ben arraulit i no es mou de les seves butaques, cohibit per la presència d’aquella figura geomètrica gegant de color negre dins un cercle blanc sobre un fons vermell.

En aquest sentit, cal lloar l’atreviment de Pou, no tant per utilitzar un símbol tan condemnat i rebutjat, sinó per haver escollit el camí difícil i haver optat per incomodar l’espectador enlloc de donar-li peixet tal com està acostumat. En aquest punt, caldria reflexionar també sobre la possibilitat que l’obra hagués succeït a Espanya i que el públic s’hagués trobat amb una bandera de la Falange Española i de les JONS projectada al teló. Molt possiblement, lluny de sentir-se cohibit i avergonyit per moltes de les atrocitats comeses per aquest partit – autòcton –, el públic possiblement riuria, s’ho prendria com una ironia graciosa i no canviaria el seu comportament habitual. Aquesta hipòtesi podria ser infundada, però també podria estar basada en el fet que mentre a Alemanya, l’ús propagandístic de qualsevol símbol nazi està penat per llei, a l’Estat Espanyol, els partits falangistes es poden seguir presentant a les eleccions i formar part dels òrgans de govern.

Deixant de banda aquest debat sociopolític, pel que fa als elements purament artístics, “Prendre partit” és una peça dotada d’una brillant direcció. D’una manera mesurada i molt gradual, Pou aconsegueix que la peça vagi creixent, i vagi fent créixer els personatges – principals o secundaris – fins a arribar a un clímax d’infart amb un gran duel interpretatiu en escena.

Andrés Herrera – un dels “duelistes” – ofereix una feina interpretativa espectacular, tant que fins i tot és capaç d’eclipsar el veterà i polifacètic Josep Maria Pou. Amb una llibertat extrema, una disposició oberta i una òptima tècnica vocal, era sens dubte la perla de la peça. En tot moment Herrera va oferir un control corporal fantàstic i orgànic, acompanyat de la justificació de cada moviment i la intencionalitat darrera de cada intervenció, de cada paraula i cada sospir. En definitiva, una interpretació plena, energètica i emocionant, que atreia inexorablement l’espectador, i com un imant impedia que es pogués fixar en res més que no fos ell.

Pel què fa a l’escenografia de Joan Sabaté, aquesta era sòbria i alhora majestuosa sense embafar. Una estructura senzilla col·locada en semicercle, amb dos pisos d’arcades i finestres trencades, que al mateix temps que era absolutament funcional era capaç de mostrar i fer arribar al públic la desolació en la que vivia l’Alemanya del 1946, la grisor de la cendra, i les runes que l’envoltaven i s’estenien fins a l’horitzó.

La il·luminació també juga un paper molt important en la peça, construint atmosferes d’alta tensió de manera molt progressiva que embolcallen a l’espectador sense que se n’adoni, i que de sobte el sorprenen un cop resolt l’episodi. D’aquesta manera, amb una subtilesa impecable, la il·luminació de David Pujol guia el públic sense cap sotrac,  per les diverses escenes de la peça, accentuant i matisant cada moment de manera única.

La selecció de les peces musicals, totes elles dirigides per mateix Wilhelm Furtwängler, acaba de confeccionar un túnel temporal alhora que desperta la sensibilitat més profunda del públic fent-lo encongir o emocionar-se amb la interpretació de cada una de les peces clàssiques que ressonen farcint de notes i harmonies el teatre.

En aquests sentit, Pou ha cuidat la seva direcció fins al més mínim detall, i malgrat Andrés Herrera hipnotitzi el públic amb la seva interpretació, els personatges secundaris estan cuidats amb la mateixa dedicació que els principals, creant personatges plens, amb una història que els defineix i que els fa evolucionar minut a minut. D’aquesta manera, Anna Alarcón, que dóna vida a la secretària Emmi Straube, afegeix un registre més al seu camaleònic ventall interpretatiu; Sergi Torrecillas, que interpreta al Tinent David Wills, ofereix un equilibri fantàstic entre la sensibilitat i el relativisme del jove tinent, i la duresa i eficiència que li reporta el seu càrrec militar. També Sandra Monclús, i Pepo Blasco són personatges clau en la història, i malgrat ofereixen una interpretació cuidada i plena, presenten greus problemes de veu que, malauradament, acaben embrutint el seu treball.

Pel què fa a la interpretació de Josep Maria Pou, que es posa a la pell de Wilhelm Furtwängler, fa un treball increïble de fusió entre ell mateix i la sensibilitat de Furtwängler, una figura artística gens llunyana a la seva pròpia. D’aquesta manera, la interpretació del director esdevé personalíssima, tendra, furiosa, i crítica amb el món que l’envolta, oferint uns arguments que, descontextualitzats de la postguerra són d’una actualitat corprenedora.

En relació amb el text, si bé en el títol no hi ha cap mena de posicionament, sinó que senzillament s’exposa la qüestió, en el text queda molt clara l’aposta de l’autor sobre la figura de Furtwängler. O, en qualsevol cas, exposa molt explícitament com el major Steve Arnold – interpretat per Andrés Herrera – desestima tota mena d’explicació i justificació racional de Furtwängler, i decideix condemnar-lo tal com li dicta el seu instint. Un instint que es revela cec i extrem, tan radical i infundat com podia haver estat el que va provocar les condemnes executades pels mateixos nazis.

Aquesta és una reflexió, o fins i tot un conflicte, que Ronald Harwood va fent créixer pas a pas al llarg de tota la peça fins a l’escena final en la qual, després de la darrera entrevista amb Furtwängler, el major Arnold, colèric per no haver trobat cap proba contundent que incrimini al director, dicta sentència condemnant-lo “perquè si” en una darrera intervenció delirant i irada que recorda vagament als discursos multitudinaris del Führer – una altra excel·lent elecció de Pou –.

“Prendre partit” és una peça que en un primer moment, gairebé sembla que obliga a l’espectador a posicionar-se, a crear-se una opinió, i a fer una sentència personal de Furtwängler, i que després es revela com a una dura crítica a qualsevol tipus de persecució. Amb una habilitat espectacular, Harwood – i en aquest cas, també Pou amb la seva direcció – aconsegueix crear un in crescendo latent focalitzat en el descobriment de la sentència final del major Arnold que duu el públic a una explosió final i inesperada on el que es condemna ja no és la decisió de Furtwängler, sinó les caceres de bruixes infundades, basades en el poder i en la creença personal deixant de banda qualsevol tipus de raonament objectiu. Així, “Prendre partit” esdevé una obra necessària que, d’una banda manté actius i pensants als espectadors, i de l’altra posa sobre la taula una qüestió essencial alhora de decidir, de prendre partit, i és que al final, tots els extrems es toquen.

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×